La bèstia humana. Emile Zola

amb una carícia més estreta, excitat per la tebior d'aquell cos jove, que tenia ben abraçat. Ella l'embriagava amb la seva olor, i acabava de fer embogir el seu desig, en arquejar els ronyons per alliberar-se'n. D'una empenta, la va apartar de la finestra, que va tancar amb el colze. La seva boca havia trobat la d'ella, li esclafava els llavis, se l'enduia cap al llit.

      —No, no som a casa —repetia ella—. Si et plau, en aquesta habitació, no!

      Ella estava com beguda, estabornida de menjar i de vi, encara vibrant de la seva cursa febrosa a través de París. Aquesta peça massa calefaccionada, la taula on s'escampava el desordre complet del cobert, l'imprevist del viatge que esdevenia una festa galant, tot plegat li encenia la sang, l'exaltava amb una esgarrifança. I tanmateix hi refusava, s'hi resistia, recolzada contra la fusta del llit, en una revolta esglaiada de la qual no hauria pogut dir la causa.

      —No, no vull.

      Ell, amb la sang a flor de pell, contenia les seves grosses mans brutals. Tremolava, l'hauria feta miques.

      —Dona, qui ho sabrà? Tornarem a fer el llit.

      Normalment, ella s'abandonava amb una docilitat complaent, a casa seva, a Le Havre, havent dinat, quan ell tenia servei de nit. A ella, això semblava no procurar-li cap plaer, però hi mostrava una blanesa feliç, un afectuós consentiment pel plaer d'ell. I el que, en aquell moment, el tornava boig era sentir-la com mai no l'havia tinguda, ardent, tremolosa de passió sensual. El reflex negre de la seva cabellera li enfosquia els calmosos ulls de color de cel, la seva boca grossa sagnava en el dolç oval del rostre. Allà hi havia una dona que ell no coneixia de res. Per què s'hi negava?

      —Digues, per què? Tenim temps.

      Llavors, en una angoixa inexplicable, en un debat en què ella no semblava jutjar les coses clarament, com si no sabés el que li passava, va fer un crit d'autèntic dolor, que va fer que ell s'estigués quiet.

      —No, t'ho suplico, deixa'm! No ho sé, m'ofego només de pensar-hi, en aquest moment… no estaria bé.

      Tots dos s'havien assegut a la vora del llit. Ell es va passar la mà per la cara, com per treure-se'n la irritació que l'abrusava. En veure que s'havia tornat assenyat, ella, gentil, es va inclinar cap a ell i li va fer un petó a la galta, volent demostrar-li que se l'estimava, de tota manera. Van quedar-se un instant així, sense parlar, per refer-se. Ell li havia tornat a agafar la mà esquerra i jugava amb un vell anell d'or, una serp d'or amb el capet de robí, que portava al mateix dit que l'aliança. Sempre l'hi havia vist allà.

      —La meva petita serp —va dir Séverine amb un to involuntari de somni, pensant que ell es mirava l'anell i experimentant la imperiosa necessitat de parlar—. És a la Croix-de-Maufras, que me'l va regalar, pels meus setze anys.

      Roubaud va alçar el cap, sorprès.

      —Qui? El president?

      Quan els ulls del seu marit s'havien posat sobre els seus, s'havia despertat com d'una brusca sotragada. Va notar com se li glaçaven les galtes. Va voler respondre, i no va trobar les paraules, ofegada per la mena de paràlisi que la retenia.

      —Però si —va continuar ell— sempre m'has dit que va ser la teva mare que te l'havia deixat, aquest anell.

      Encara en aquell instant, ella podia haver rectificat la frase, deixada anar en un oblit total. N'hauria tingut prou amb riure, amb fer-se l'atabalada. Però s'hi va encaparrar, ja sense dominar-se, inconscient.

      —No, estimat, no t'he dit mai que la meva mare m'hagués deixat aquest anell.

      De cop, Roubaud la va mirar de fit a fit, empal·lidint també.

      —Com? Que no m'ho has dit mai? M'ho has dit mil vegades! No hi ha res de dolent que el president t'hagi donat un anell. Bé que t'ha donat una altra cosa… però, per què m'ho havies d'amagar? Per què havies de mentir, parlant de la teva mare?

      —Jo no he parlat de la meva mare, estimat, t'equivoques.

      Era estúpida, aquella obstinació. Veia que es perdia, que ell llegia clarament sota la seva pell, i hauria volgut desdir-se, empassar-se les seves paraules; però ja no hi era a temps, sentia com se li descomponien les faccions, com li sortia la confessió de dins seu, malgrat ella. El fred de les galtes li havia envaït tota la cara, un tic nerviós li estirava els llavis. I ell, esfereït, s'havia tornat de sobte vermell fins al punt de creure que la sang li faria esclatar les venes, i agafant-la pels canells la mirava de ben a prop, a fi de seguir millor, en l'esverament espantat dels seus ulls, el que ella no deia en veu alta.

      —Hòstia! —va balbucejar—. Hòstia puta!

      Ella va tenir por i va abaixar el rostre per amagar-lo sota el braç, endevinant el cop de puny. Un fet, petit, miserable, insignificant, l'oblit d'una mentida a propòsit d'aquest anell, acabava de fer sortir l'evidència, només amb algunes paraules bescanviades. N'hi havia hagut prou amb un minut. La va llançar d'una sotragada sobre el llit, li va pegar amb els dos punys, a l'atzar. En tres anys, no li havia donat ni un copet, i ara la massacrava, cec, ebri, en un arravatament brutal d'un home amb unes manotes que en altre temps havien empès vagons.

      —Mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Anar al llit! Al llit!

      S'excitava amb aquestes paraules repetides, abatia els punys, cada vegada que les pronunciava, com per fer-les-hi entrar dins la carn.

      —Les sobres d'un vell, mala puta! Te n'hi vas anar al llit! Al llit! La veu se li va escanyar amb una tal ira, que xiulava i ja no sortia. Només llavors va sentir que, estovada pels cops, ella deia que no. No trobava altra defensa, ho negava perquè no la matés. I aquest crit, aquest encaparrament en la mentida, va acabar de tornar-lo boig.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      —No, no!

      L'havia tornada a agafar, la sostenia amb els braços, impedint-li de protegir-se la cara amb la flassada, com un pobre ésser que s'amaga. La forçava a mirar-lo.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      Ella, esmunyint-se, es va escapar, va voler córrer cap a la porta. Ell, d'un bot, tornava a ser damunt seu, amb el puny a l'aire; i, furiosament, la va abatre d'un sol cop, vora la taula. S'havia llançat al seu costat, l'havia engrapat pels cabells, per clavar-la a terra. Durant un instant van estar per terra, cara a cara, sense moure's. I, dins l'esfereïdor silenci, se sentien pujar els cants i els riures de les senyoretes Dauvergne, el piano de les quals bramava, feliçment, a sota, ofegant els sorolls de lluita. Claire cantava unes cançons de criatures, mentre que Sophie l'acompanyava amb gran energia.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit.

      Ella ja no va gosar dir que no, no va respondre.

      —Confessa que te n'hi vas anar al llit, redéu, o t'esventro!

      L'hauria morta, ho llegia clarament en la seva mirada. En caure, s'havia adonat del ganivet, obert sobre la taula; i tornava a veure el llampec de la fulla, va creure que allargava el braç. L'envaïa una fluixedat, un abandonament d'ella mateixa i de tot, una necessitat d'acabar.

      —Doncs bé, sí, és veritat! Deixa'm anar.

      Llavors, va ser abominable. Aquesta confessió que exigia tan violentament acabava de colpir-lo en ple rostre, com una cosa impossible, monstruosa. Semblava que mai no hauria pogut imaginar una infàmia com aquella. Li va engrapar el cap, el va copejar contra una pota de la taula. Ella es debatia, i ell la va estirar pels cabells, a través de la peça, arrossegant les cadires. Cada vegada que ella feia un esforç per redreçar-se, ell la tornava a deixar estesa amb un cop de puny. I això panteixant, les dents serrades, amb un acarnissament salvatge i estúpid. En empènyer la taula, va estar a punt de fer caure l'estufa. En un angle del bufet van quedar-hi restes de cabells i sang. Quan van recuperar l'alè, embalbits, inflats d'horror, cansats de colpir i de ser colpida, havien tornat vora el llit, ella encara per terra, ajaguda, ell ajupit, agafant-la per les espatlles. Esbufegaven. A baix, la música continuava, les rialles s'envolaven, molt sonores i molt joves.

      D'una sotragada,