La bèstia humana. Emile Zola

dels rails, amb el maquinista i el fogoner negres de la pols del viatge, una màquina pesant de tren òmnibus s'estava immòbil, com cansada i sense alè, sense altre vapor que un filet escàs que sortia d'una vàlvula. Esperava que li obrissin la via per tornar-se'n al dipòsit de les Batignolles. Un senyal vermell es va extingir, va desaparèixer. La màquina va sortir.

      —Són alegres, les noies Dauvergne! —va dir Roubaud abandonant la finestra—. Les sents com atupen el piano? Fa poc he vist Henri, que m'ha dit que et doni records.

      —A taula, a taula! —va cridar Séverine.

      I es va llançar sobre les sardines, que va devorar. El panet de Mantes, ai, era ben lluny! Això l'embriagava, quan venia a París. Estava radiant de la felicitat d'haver trepitjat les voreres, encara estava enfebrada per les compres al Bon Marché. D'un sol cop, cada primavera, hi gastava els estalvis de l'hivern; preferia comprar-hi tot, dient que hi estalviava el viatge. Per això, sense perdre una bocada, no parava de xerrar. Una mica atabalada, envermellida, va acabar per deixar anar el total de la suma que havia despès, més de tres-cents francs.

      —Fotre! —va dir Roubaud, colpit—, t'hi poses bé, tu, per ser la dona d'un sotscap! Però no deies que només havies de comprar sis camises i un parell de botines?

      —Oh, estimat, eren unes ocasions úniques! Una seda amb ratlles delicioses! Un capell d'un gust, un somni! Uns enagos de confecció, amb volants brodats! I tot això per res, n'hauria pagat el doble a Le Havre… M'ho enviaran, ja ho veuràs!

      Havia optat per riure, de bonica que era, en la seva alegria, amb el seu aire de confusió suplicant. I a més, era tan encantador, aquell dinaret improvisat en aquella habitació on estaven sols, molt millor que al restaurant. Ella, que d'ordinari bevia aigua, es va deixar anar i va buidar el got de vi blanc, sense adonar-se'n. S'havien acabat la llauna de sardines, van encetar el paté amb el ganivet nou. Va ser un triomf, de tan bé que tallava.

      —I tu, vejam, el teu assumpte? —va preguntar ella—. Em fas xerrar, i no em dius com ha anat amb el sotsprefecte.

      Llavors, ell li va explicar amb detall la manera com l'havia rebut el cap d'explotació. Oh, una reprimenda en tota regla! Ell s'havia defensat, havia dit la pura veritat, com aquell pretensiós de sotsprefecte s'havia obstinat a pujar amb el seu gos en un cotxe de primera, quan hi havia un cotxe de segona reservat per als caçadors i les seves bèsties, i la baralla que se n'havia seguit, i les paraules que havien intercanviat. Finalment, el cap li donava la raó per haver volgut fer respectar l'ordenança; però el que era terrible era la frase que confessava ell mateix: «No sereu sempre els amos!» Sospitaven que era republicà. Les discussions que acabaven de marcar l'obertura de la sessió parlamentària de 1869, i la por sorda de les properes eleccions generals inquietaven el govern. Per això, sense la bona recomanació del president Grandmorin, sens dubte l'haurien traslladat. Fins i tot havia hagut de signar una carta d'excusa, aconsellada i redactada per aquest darrer.

      Séverine el va interrompre, cridant:

      —He tingut raó d'escriure-li, oi?, i de fer-li una visita amb tu, aquest matí, abans que anessis a rebre l'estirada d'orelles… Sabia que ens trauria les castanyes del foc.

      —Sí, t'estima molt —va fer Roubaud—, i té el braç llarg, a la Companyia… Ves de què serveix, ser un bon empleat. Ah, no m'ha escatimat els elogis: no gaire iniciativa, però bona conducta, obediència, valor, en fi, tot! I bé, estimada, si no fossis la meva dona, i si Grandmorin no hagués defensat la meva causa, per amistat amb tu, jo estaria ben fotut, m'enviarien castigat a alguna petita estació.

      Ella mirava fixament al buit, i va murmurar, com parlant-se a si mateixa:

      —Oh, certament, és un home que té el braç llarg!

      Hi va haver un silenci, i ella es va quedar amb els ulls esbatanats, perduts al lluny, parant de menjar. Sens dubte evocava els dies de la seva infantesa al castell de Doinville, a quatre llegües de Rouen. No havia conegut mai la seva mare. Quan el seu pare, el jardiner Aubry, va morir, ella acabava de fer tretze anys; i va ser aleshores que el president, ja vidu, se l'havia quedat per fer companyia a la seva filla Berthe, sota la vigilància de la seva germana, la senyora Bonnehon, la dona d'un fabricant, també vídua, a qui el castell pertanyia actualment. Berthe, dos anys més gran, maridada sis mesos després d'ella, s'havia casat amb el senyor de Lachesnaye, conseller del tribunal de Rouen, un homenet sec i groguenc. L'any anterior, el president encara era al capdavant d'aquest tribunal, a la seva demarcació, quan s'havia jubilat després d'una carrera magnífica. Nascut el 1804, substitut a Digne l'endemà de 1830, després a Fontainebleau, més tard a París, en acabat procurador a Troyes, advocat general a Rennes, finalment primer president a Rouen. Multimilionari, formava part del consell general des de 1855, l'havien nomenat comanador de la Legió d'Honor el mateix dia de la seva jubilació. I, del més lluny que es recordava, el veia tal com era encara, rabassut i sòlid, amb els cabells blancs des de jove, d'un blanc daurat d'antic ros, els cabells en raspall, el collar de barba tallat ras, sense bigoti, amb una cara quadrada que els ulls d'un blau dur i el nas gros tornaven severa. D'entrada es mostrava rude, feia tremolar tothom al seu voltant.

      Roubaud va haver d'alçar la veu i repetir dues vegades:

      —I bé, en què penses?

      Ella es va estremir, va tenir una petita esgarrifança, com sorpresa i sacsejada de por.

      —En res.

      —No menges res més, ja no tens gana?

      —Oh, sí… Veuràs.

      Séverine, un cop buidat el got de vi blanc, es va acabar el tall de paté que tenia al plat. Però hi va haver una alarma: s'havien acabat el pa de mig, no en quedava ni una engruna per menjar el formatge. Hi va haver crits, en acabat riures, quan, regirant-ho tot, van descobrir, al fons del bufet de madò Victoire, un tros de pa sec. Tot i que la finestra era oberta, continuava fent-hi calor, i la noia, que tenia l'estufa darrere seu, no es refrescava gaire, més vermella i excitada per l'imprevist d'aquell dinar xerraire, en aquella habitació. A propòsit de madò Victoire, Roubaud va tornar a pensar en Grandmorin: una altra que hi estava en deute! Una noia seduïda, la criatura de la qual era morta, dida de Séverine que acabava de costar la vida a la seva mare, més tard dona d'un fogoner de la Companyia, vivia malament, a París, d'una mica de costura, el seu marit s'ho gastava tot, quan el retrobament amb la seva filla de llet havia tornat a nuar els lligams d'antany, fent d'ella també una protegida del president; i, actualment, ell li havia obtingut un lloc a la higiene, la custòdia dels lavabos de luxe, els de senyores, que és el millor. La Companyia només li donava cent francs per any, però ella se'n feia vora mil quatre-cents, amb la recaptació, sense comptar l'allotjament, aquesta habitació que estava calefaccionada. En fi, una situació ben agradable. I Roubaud calculava que si Pecqueux, el marit, hagués aportat els seus dos mil vuit-cents francs de fogoner, entre primes i sou fix, en lloc d'anar de gresca als dos extrems de la línia, el matrimoni hauria reunit més de quatre mil francs, el doble del que ell, sotscap d'estació, guanyava a Le Havre.

      —Sens dubte —va concloure—, no totes les dones voldrien cuidar-se dels lavabos. Però no hi ha cap feina estúpida.

      Mentrestant, la fam se'ls havia calmat, i menjaven amb un aire esllanguit, tallant el formatge a trossos petits, per fer durar el banquet. Les seves paraules també s'alentien.

      —Per cert —va cridar ell—, m'he oblidat de preguntar-te… Per què has dit que no al president d'anar a passar dos o tres dies a Doinville?

      El seu pensament, immers en el benestar de la digestió, acabava de recordar la seva visita del matí, molt a prop de l'estació, a la casa del carrer del Rocher; i es veia de nou dins el gabinet gran i sever, sentia una altra vegada com el president els deia que partiria l'endemà cap a Doinville. Després, com si cedís a una idea sobtada, els havia ofert agafar aquell mateix vespre, amb ells, l'exprés de les sis i trenta, i acompanyar a continuació la seva fillola a casa de la seva germana, que la reclamava des de feia molt de temps. Però la jove havia al·legat tota mena de raons que li ho impedien.

      —Saps —va continuar Roubaud—, jo no hi veia cap mal, en aquest viatget. T'hi hauries pogut