La bèstia humana. Emile Zola

amb la necessitat inextingible que tenia de saber.

      —Així que te n'hi vas anar al llit, mala puta! Repeteix, repeteix que te'n vas anar al llit amb aquell vell… i a quina edat, eh? Petita, ben petita, oi?

      De sobte, ella acabava d'esclatar a plorar, els sanglots li impedien respondre.

      —Llamp de Déu, vols dir-m'ho? No tenies encara deu anys, quan es divertia amb tu, aquell vell? És per això que et va péixer, per a les seves brutors, digues-ho, redéu, o hi torno!

      Ella plorava, no podia pronunciar una paraula, i ell va alçar la mà, la va estabornir amb una nova clatellada. Com que no obtenia cap més resposta, la va bufetejar tres vegades, repetint la pregunta.

      —A quina edat, mala puta, digues?

      Per què calia lluitar? Notava que perdia la consciència. Ell li hauria arrencat el cor, amb els seus dits maldestres d'antic obrer. I l'interrogatori va continuar, ella ho deia tot, tan abatuda per la vergonya i la por, que les seves frases, pronunciades en veu molt baixa, a penes s'entenien. I ell, rosegat per la seva gelosia atroç, s'exasperava fins al sofriment, ferit per les escenes evocades: no en tenia mai prou, l'obligava a tornar sobre els detalls, a precisar els fets. Amb l'orella als llavis de la miserable, agonitzava amb aquesta confessió, amb la contínua amenaça del seu puny alçat, a punt de copejar una altra vegada, si ella s'aturava. De nou, va desfilar tot el passat a Doinville, la infantesa, la joventut. Era al fons dels bosquets del parc? Va ser a l'angle perdut d'algun passadís del castell? El president ja pensava en ella, quan se l'havia quedat a la mort del seu jardiner, i l'havia fet educar amb la seva filla? Això, segur, havia començat els dies en què les altres noietes fugien, enmig dels jocs, si ell apareixia, mentre que ella, somrient, amb la cara alta, esperava que li donés en passar un copet a la galta. I, més tard, si gosava parlar-li a la cara, si ho obtenia tot d'ell, ¿que potser no era perquè se sentia mestressa, quan ell la comprava amb les complaences de qui empaita les minyones, tan digne i tan sever amb els altres? Ah, quina brutor, aquest vell fent-se petonejar com un avi, mirant com pujava la noieta, tastant-la, encetant-la una mica a cada hora, sense tenir la paciència d'esperar que fos madura!

      Roubaud panteixava.

      —Vejam, a quina edat, repeteixo, a quina edat?

      —Setze anys i mig.

      —Menteixes!

      Mentir, Déu meu, per què? Va arronsar les espatlles amb un abandó i una lassitud immensos.

      —I la primera vegada, on va passar?

      —A la Croix-de-Maufras.

      Ell va dubtar un instant, els llavis se li agitaven, una resplendor groga li entelava els ulls.

      —I digue'm, què et va fer?

      Ella no deia ni una paraula. Després, com que ell brandava el puny:

      —No em creuries pas.

      —Digues… No va poder fer res, oi?

      Amb un senyal de cap, ella va respondre. Era exactament allò. I, llavors, ell es va acarnissar amb aquesta escena, la va voler conèixer fins al final, va baixar a les paraules crues, a les interrogacions immundes. Ella ja no va badar boca, continuava dient que sí i que no, amb un senyal. Potser això els alleujaria, l'un i l'altre, quan hagués confessat. Però ell sofria més amb aquests detalls, que a ella li semblaven un atenuant. Uns informes normals, complets, l'haurien obsedit amb una visió menys torturadora. Aquella disbauxa ho podria tot, enfonsava i regirava al fons de la seva carn les fulles emmetzinades de la gelosia. Ara s'havia acabat, ja no viuria, evocaria per sempre l'execrable imatge.

      Un sanglot li va esquinçar la gola.

      —Ah, llamp de Déu… Ah, llamp de Déu, no pot ser, no! És massa, no pot ser!

      Després, de cop, la va sacsejar.

      —Però coi de mala puta, per què et vas casar amb mi? Saps com és d'innoble haver-me enganyat així? Hi ha lladres, a la presó, que no tenen tants càrrecs sobre la consciència… Em menyspreaves, oi, no m'estimaves? Per què et vas casar amb mi?

      Ella va fer un gest vague. Que potser ho sabia exactament, ara? Casant-se amb ell, era feliç, esperava acabar amb l'altre. Hi ha tantes coses que no voldríem fer i que fem, perquè són les més assenyades. No, no se l'estimava; i el que evitava dir-li era que, sense aquesta història, mai no hauria consentit a ser la seva dona.

      —Ell volia col·locar-te, oi? I en va trobar un de prou burro… Volia col·locar-te perquè això continués. I heu continuat, oi?, en els teus dos viatges allà baix. És per això, que t'hi portava?

      Amb un senyal, ella va confessar de nou.

      —I és per això que t'invitava encara, aquesta vegada? Fins a la fi, haurien continuat, aquestes porcades! I si no t'escanyo, continuaran! Les seves mans convulses s'avançaven per agafar-la pel coll. Però, aquest cop, ella es va revoltar.

      —Vejam, ets injust. Sóc jo qui ha refusat d'anar-hi. Tu m'hi enviaves, he hagut d'enfadar-me, recorda-te'n… Ja veus que jo ja no volia. S'havia acabat. Mai, mai més, no hauria volgut.

      Va notar que ella deia la veritat, però no es va sentir alleujat. L'horrorós dolor, el ferro que duia clavat al mig del pit, era l'irreparable, el que havia tingut lloc entre ella i aquell home. Patia horriblement per la seva impotència a fer que això no hagués passat. Sense deixar-la anar encara, se li havia acostat a la cara, semblava fascinat, atret, com per retrobar, en la sang de les seves petites venes blaves, tot el que ella li confessava. I va murmurar, obsedit, al·lucinat:

      —A la Croix-de-Maufras, a l'habitació vermella… La conec, la finestra dóna a la via del tren, el llit és davant. I és allà, en aquella habitació… Ja entenc que parli de deixar-te la casa. Te l'has ben guanyada. Podia vetllar pels teus diners i dotar-te, s'ho valia… Un jutge, un milionari, tan respectat, tan instruït, tan important! De debò, et roda el cap… I, digues, si fos el teu pare?

      Séverine, amb un esforç, es va posar dreta. L'havia refusat, amb un vigor extraordinari per la seva feblesa de pobre ésser vençut. Violenta, protestava.

      —No, això no! Tot el que vulguis, però això no. Pega'm, mata'm… però no diguis això, menteixes!

      Roubaud li havia retingut una mà dins les seves.

      —Que en saps res? És perquè tu mateixa en dubtes, que et revolta d'aquesta manera.

      I, mentre ella alliberava la seva mà, ell va notar l'anell, la petita serp d'or amb el cap de robí, oblidat al seu dit. L'hi va arrencar, el va picar amb el taló sobre l'enrajolat, en un nou accés de ràbia. Després va recórrer la peça d'un cap a l'altre, mut, embogit. Ella, asseguda de nou a la vora del llit, se'l mirava fixament amb els seus ulls grossos. I el terrible silenci va durar.

      El furor de Roubaud no es calmava. Així que semblava dissipar-se un xic, tornava tot d'una, com l'embriaguesa, amb grans onades redoblades, que se l'enduien en el seu vertigen. Ja no era amo de si mateix, donava cops de puny a l'aire, immers en totes les ventades de violència per les quals era flagel·lat, tornant a caure en l'única necessitat d'apaivagar la bèstia que udolava al seu fons. Era una necessitat física, immediata, com una fam de venjança, que li cargolava el cos i que ja no li permetria cap repòs, mentre no l'hagués satisfeta.

      Sense aturar-se, es va picar les temples amb els punys, va balbucejar amb un to angoixat:

      —Què he de fer?

      Aquesta dona, com que no l'havia morta tot d'una, no la mataria ara. La seva covardia de deixar-la viure exasperava la seva ira, perquè era covard; era perquè encara li agradava la seva pell de meuca, que no l'havia escanyada. Tanmateix, no podia quedar-se-la així. ¿La faria fora, doncs, la fotria al carrer i no la tornaria a veure mai més? I un nou flux de sofriment se l'enduia, una execrable nàusea el submergia tot sencer, quan s'adonava que ni tan sols faria això. Què, doncs? Només li quedava acceptar l'abominació i tornar a portar aquesta dona a Le Havre, continuar la tranquil·la vida amb ella, com si res no hagués passat. No, no! Abans la mort,