Les tristes recances. Miriam Toews

vaig dir que no veia manera que hi pogués anar i ell hi va estar d’acord perquè de tot el que parlava era d’aquesta gira que no podria fer, i com més aviat ho sabessin els implicats, millor. Li vaig dir que el que havia de fer era trucar a en Claudio, que ell se n’ocuparia, com havia fet sempre.

      Li trucaré jo, si vols, vaig dir.

      No ho sé, potser hauríem d’esperar una mica.

      Jo crec que ho ha de saber ara.

      Ui, sé com reaccionarà, en Claudio, va respondre en Nic. Dirà que ja ho veurem. Segur que es pensa que se’n tornarà a sortir com l’última vegada. Dirà que els concerts li van salvar la vida i que ara també anirà així.

      Potser sí.

      No et dic que no tingui raó, que si l’empenyéssim una mica aniria més bé.

      Psè, vaig fer.

      És clar que... és evident que no hauria de fer tota la gira, va continuar ell. Vist en general, tampoc no té tanta importància. L’únic que dic és que tot d’una pot decidir que la vol fer i aleshores...

      Tens raó, de manera que ara mateix no l’hauríem d’anul·lar.

      A en Nic, el cap li va caure damunt de la taula, lentament, com un floc de neu. Tenia el braç estirat, amb el palmell formant una mena de copa.

      Nic. Li vaig dir. Ei, Nic, te n’hauries d’anar a dormir.

      Llavors vam fer el que fèiem sempre després de les xerrades que teníem. Sospiràvem, ens fregàvem la cara, fèiem alguna ganyota, somrèiem, arronsàvem les espatlles, parlàvem d’alguna altra cosa, com del caiac, que estava construint ell sol amb tot allò que anava trobant, i sobre el projecte que tenia d’acabar-lo aviat i a la primavera portar-lo al riu, a una cantonada de casa seva, i remar corrent amunt, allò seria el més dur, per després baixar seguint el curs de l’aigua fins a arribar a casa.

      El vaig deixar assegut davant de l’ordinador, amb la cara il·luminada com la de Boris Karloff en la fantasmagòrica llum de la pantalla. Em vaig preguntar què devia mirar. Quin tipus de coses pots buscar a Google quan la persona que estimes més del món ha decidit abandonar-lo? Vaig entrar al cotxe de la meva mare i vaig mirar el telèfon. Un missatge de la Nora, des de Toronto: «Com va l’Elf? Em cal permís teu per fer-me un pírcing al melic. Sispli??? T’estimo!». Un altre d’en Radek, que em convidava a casa seva. En Radek és un violinista txec de mirada trista que vaig conèixer un dia que acompanyava la Julie mentre repartia el correu, l’última vegada que vaig ser a Winnipeg. Com tu, Yoli, va dir. Havia anat a Winnipeg a escriure un llibret. El que fa tothom, vaja. És un racó del món fosc i fecund, la confluència de les Aigües Tèrboles, un lloc que planteja la pregunta de com organitzar les paraules per traduir la partitura tràgica de la vida. En Radek i jo no parlem la mateixa llengua, bé, o no ho fem del tot, però ell m’escolta amb paciència, amb la idea que, el cas és que no ho sé segur, però una cosa així com que si es passa un parell d’hores sentint-me divagar sobre les meves ensopegades en una llengua que en realitat no entén, a la fi podrà, inxal·là, cardar.

      Ara mateix em ve al cap que això de «cardar» ja no es diu tant, però em fa vergonya demanar a la Nora que em posi al dia. Tinc una edat en què he quedat entre dues generacions, una que parla de «cardar» i l'altra de «fotre un clau», o sigui que, com ho he de dir? A la petita cuina de l'àtic que té llogat en Radek a Academy Road, parlava amb ell sobre l’Elf, sobre la seva desesperació, l’entumiment, aquell seu «moment de plom», com en diu Emily Dickinson, i el meu pla fràgil com el vidre per encomanar-li ganes de viure, sobre la futilitat i la ràbia, sobre els mars de la lluna anomenats Serenitat i Enginy, i al costat de quin s’estimaria més viure (Serenitat), li demanava si sabia que en algun lloc del Canadà hi havia una glacera que es diu Decepció, que desemboca al riu Decepció, el qual alhora desguassa a la conca de la Decepció, però que aquesta no té cap aturador. I en Radek assentia, servia dues copes més de vi, preparava menjar i quan em passava pel costat per anar a remenar la pasta o l’arròs, em feia un petó al clatell. En Radek té la pell molt blanca i un pèl negre i ferreny que li cobreix tot el cos. En aquell seu anglès entrebancat feia broma que estava a mitja evolució i jo li deia que l’admirava per no haver-se fet arrencar tota la pelussera com fan als Estats Units, que viuen terroritzats pel pèl. El pèl corporal és l’última frontera en la lluita per l’alliberament de la dona, Radek. N’estic fins al capdamunt. Ell va fer que sí: Ah, sí?

      Quan va portar la pasta a taula va dir: Vaig veure la teva germana tocant el piano.

      Com?, li vaig preguntar. La vas veure? No m’ho havies explicat mai.

      A Praga, va respondre. I no em sorprèn gens.

      Què és el que no et sorprèn?, vaig fer.

      El seu patiment, va respondre. Quan la vaig sentir, vaig pensar que no havia de ser allí, al mateix lloc on era ella. Hi havia centenars de persones, però ningú no se’n va anar. Era un sofriment particular. I amb això de particular em refereixo a inescrutable. Només comprenia la música, que contenia uns secrets que feien de la seva interpretació un enigma, un murmuri, i en acabat, veies el públic allà al bar, bevent, sense dir res, perquè eren còmplices. No hi havia paraules.

      Vaig reflexionar una estona sobre el que m’havia dit, sobre aquell encant seu propi de la vella Europa, sobre la manera com parlava. Potser ens podríem enamorar i jo em podria traslladar amb en Will i la Nora a Praga, on la meva vida ja no seria tant com la meva vida i més com la de Franz Kafka. En Will i la Nora es podrien dedicar al tennis i a la gimnàstica i en Radek i jo, a anar constantment a l’opera, al ballet, i ens podríem fer cada vegada més profunds, poètics i revolucionaris.

      Jo la situaria a la mateixa categoria que Ivo Pogorelich, o potser Ievgueni Kissin, va dir en Radek. Ella comprèn que el piano és la veu humana que ha assolit la perfecció.

      Té un piano de vidre a dins seu i pateix perquè té por que se li pugui trencar, li vaig dir.

      Sí, va respondre. Potser ja ho ha fet. I amb penes i treballs aguanta les peces al seu lloc abans no es facin miques. Jo diria que em vaig enamorar d’ella tot d’una aquell vespre. La volia protegir.

      Ah, vaja, t’has penjat de la meva germana? Es va posar a riure i va dir que no, que evidentment que no, però jo vaig intuir que sí. I pensar que jo tenia la fantasia de Praga! Però després vaig rumiar que Praga, per a Franz Kafka, tampoc no era per tirar coets, de manera que tant se val, tant se val!

      Més vi?, em va preguntar. Com era, de petita?

      Tot el que feia era tocar el piano, vaig respondre. I fer campanyes.

      És clar que si una persona només ha de fer una cosa a la vida, que sigui tocar el piano, va fer ell. Però vols dir que no en tens altres records?

      Va aprendre francès de molt jove, vaig dir, i segons quines temporades no parlava res més que francès, de la mateixa manera que es passava llargs períodes sense parlar, igual que el nostre pare. A mi m’havia posat una colla de motius: Busqueta, Avalot... Feia veure que la nostra població mennonita era un poble de la Toscana o una cosa així, i el que feia era canviar el nom de tot i de tothom. Els carrers, el que fos. Es va obsessionar amb Itàlia. Quan els nostres familiars mennonites ens venien a veure, se’ls adreçava dient-los signor i signora, i els oferia expressos i grappa. La gent es reia d’ella. A mi em feia cosa.

      Ah, però el que feia era posar-hi un xic d’emoció, va comentar en Radek, vols dir que no? Un toc graciós i sofisticat!

      Sí, ara ho veig així, li vaig dir, però en aquells moments... ja t’ho pots imaginar. Un lloc com on vam néixer nosaltres no és el millor per muntar numerets còmics. Una vegada ens van tirotejar la casa.

      Què?, va exclamar en Radek. Per culpa de l’Elfrieda?

      No ho sé, vaig dir. No ho vam saber mai. Hi havia molta gent que es reia del meu pare perquè sempre anava amb bicicleta, sempre portava vestit i corbata i llegia molt. A l’Elf, allò la feia plorar. S’empipava molt. Es barallava amb la gent, bàsicament de paraula, per defensar-lo.