Les tristes recances. Miriam Toews

vaig ajudar la Julie a portar les criatures al llit, mig caminant, mig a coll, i ens vam dir bona nit. Per desgràcia, aquell dia no tenia cap sanció per insubordinació, de manera que l’endemà s’havia de llevar d’hora. Va deixar a fora aquelles botes amb grampons de l’uniforme de correus i es va posar a preparar els dinars dels nens. Un hivern, en una tempesta de gel, em vaig trobar embarrancada en una de les ribes lliscoses de l’Assiniboine, en un lloc que semblava una peixera. Havia passat caminant pel glaç del riu amb la idea de pujar d’allí fins a prop del pont d’Osborne Street. Ho veia com una drecera per anar al centre, però m’hi vaig quedar clavada, amb les sabates de sola llisa, totalment incapaç de trobar un agafador que m’ajudés a pujar pel terraplè. Intentava agafar-me a aquelles branques primes dels arbres que s’inclinaven cap al riu, però totes se’m trencaven i tornava allà on havia començat. Em vaig estirar al gel rumiant què podia fer, vaig treure una barreta de cereals que duia a la motxilla i tot d’una vaig recordar aquelles botes amb grampons que tenia la Julie. Li vaig trucar amb el mòbil, em va dir que casualment era allí a prop fent la ruta de repartiment i em podia venir a socórrer. Va comparèixer al cap d’uns minuts, es va treure les botes, me les va llançar i finalment vaig poder enfilar-me al terraplè. Ella va posar els peus damunt de la saca perquè no se li mullessin i es va fumar un cigarret mentre jo pujava amb penes i treballs el marge com Sir Edmund Hillary amb les botes de grampons. Després vam anar a prendre un cafè i una pasta farcida de crema. Les missions de salvament de vegades són ben senzilles.

      Vaig dir adéu a la Julie i me’n vaig anar a fer un vol per la ciutat en cotxe amb ganes i sense ganes de passar per l’antiga casa de Warsaw Avenue, intentant i no intentant recordar aquells anys de felicitat conjugal.

      En Dan, el meu segon ex, el pare de la Nora, va pujar en Will com si fos el seu propi fill mentre el pare biològic del nen, el meu primer ex, era als Estats Units consagrat en cos i ànima a la volatilitat, i tots dos sentíem que aquell cop l’havíem encertada, després d’unes parelles espantoses, i que a la fi resoldríem les angoixes de les ànsies romàntiques insatisfetes i acabaríem amb les decisions equivocades. Ara hem iniciat una guerra de desgast, però bàsicament, com tots els amants moderns, a través de missatges de text i electrònics. De tant en tant vivim unes curtíssimes treves en moments en què o estem massa cansats per barallar-nos o, d’una manera o altra, tots dos ens inclinem cap a la nostàlgia i l’esperit conciliador a la vegada. De vegades m’envia enllaços de cançons que li agraden o assajos sobre ones o el que sigui, com ara l’univers, o també excuses per a un milió de coses, però també hi ha dies que es torra i m’adjunta diatribes llargues i càustiques, lletanies sobre els meus fracassos, que n’hi ha per parar un tren.

      Tenia al cap les paraules «encara no ha passat res greu» d'una cançó de Loudon Wainwright mentre circulava a poc a poc davant de la casa de Warsaw Avenue. Allí havia començat jo a escriure les novel·letes sobre rodeos per a adolescents, una cosa que havia funcionat prou bé una temporada per contribuir a la hipoteca i anar a comprar al supermercat. Ja n’han sortit nou. Una sèrie de la Rhonda, la geneta del rodeo. Però ja ha arribat el moment que aquesta noia canviï, segons l’editora. La major part d’adolescents ara viuen a la ciutat i tenen ben poc a veure amb els rodeos, barrils i domes de cavalls. Aquests dies, l’editora es mostra molt pacient mentre treballo en el meu «text literari». Diu que li encanta esperar el Rondha número deu mentre «amplio l’obra». El nou propietari de la casa està posant una capa sòlida de blanc auster damunt de l’original vermell i groc que hi havíem tingut en Dan i jo fa anys, moguts per una ximple rauxa en un moment en què estàvem pelats com una rata, però feliços, plens de valentia i, oh, tan convençuts del nostre amor, del nostre futur, del domini d’aquella família flamant, de la indestructible solidesa de la nostra aliança al món. La tanca encara no l’havien repintada del tot, i en aquella llum crepuscular es veia un groc lluent i alegre, i mirant-ho bé, encara hi vaig poder distingir les calcomanies que hi havia clavat aquí i allà la Nora, unes imatges gracioses de granotes, cotxes, mitges llunes i sols radiants amb cares de felicitat. Fixada a la tanca hi havia la petita placa metàl·lica que havíem comprat en algun viatge que havíem fet tots junts, deia: «Compte: aquí hi viu un gos especial». En aquest punt és on de vegades la gent diu: No sé què ha passat. No sé on ens vam perdre.

      Me’n vaig anar fins a can Nic i l’Elf i vaig aparcar a l’accés del davant de la casa. Finalment s’havia fet fosc. Vaig contemplar en Nic per la finestra durant un minut, assegut, també a les fosques, amb la vista fixa a la pantalla mat de l’ordinador. Era el moment de parlar de l’Elfrieda, d’iniciar la nostra conferència nocturna que tampoc no ens acostaria a cap solució, però si més no afermaria la nostra solidaritat en la causa de mantenir-la en vida. Ens vam asseure a la saleta entremig de piles de llibres de música i novel·les en mandarí, la darrera dèria d'en Nic, mentre preníem una infusió amb les dues últimes tasses que li quedaven netes i intercanviàvem reflexions com ara: avui m'ha semblat que estava un xic més optimista, més disposada a conversar, a tu no? Doncs sí, potser sí... i la tallada de cabell? Aquella caiguda? Tu saps si es pren les medecines? Ella diu que sí, però... Avui la infermera m’ha dit que no li hauríem de portar menjar de fora, que si té gana s’ha d’aixecar i anar al menjador a les hores dels àpats. Sí... però no ho farà. Es deixarà morir de gana. No, no li permetran. No, n’estàs segur? Mmm...

      No ens havien dit res més de l’«equip» d’ajuda psiquiàtrica a domicili i ens començàvem a preguntar si realment existia. Volíem saber amb quina regularitat plantejarien les visites i quant costarien. Ens vam posar d’acord que els diners no tenien importància i en Nic va dir que tornaria a trucar l’endemà al matí des de la feina al contacte de l’hospital, jo em vaig oferir un cop més a demanar cita amb el psiquiatre de l’Elf, era un cosa així com intentar veure el capo de la família Gambino. Ni tan sols estava segura que existís. Si més no, vaig dir, parlaré amb una de les supervisores d’infermeria que coneix bé el cas de l’Elf, i li suplicaré que sobretot no li donin l’alta fins que no tinguem en marxa el pla que dèiem o fins que, com diuen ells, no hagi sortit del forat.

      I la gira, què?, vaig dir.

      La gira, que es foti, va respondre en Nic.

      Sí, vaig respondre. Tens tota la raó. Però ens n’hem d’ocupar. La fa patir això de deixar la gent a l’estacada.

      Ja ho sé. En Nic es va alçar i va agafar un paper de damunt del piano. Missatges per a l’Elfrieda, va dir. Jean-Louis, Felix, Theodor, Hans, Andrea, la meitat, ni els conec.

      Ho has dit a en Claudio?

      No. No... Però ha deixat missatges. La Free Press vol fer una ressenya per a una antologia de música, i la BBC Music Magazine també prepara alguna cosa. Ha!

      En Nic va tornar a la taula i va recolzar la barbeta damunt de les mans encreuades. Tenia els ulls injectats de sang. Semblava que hi tingués quasi tota la cara. Somreia, perquè era valent.

      Cansat?, li vaig preguntar.

      Això és una epopeia, va respondre.

      Es va aixecar a posar un disc, de vinil, la seva obsessió del moment. Li agradava allò del pas a pas del procés. L’aguantava de la manera que ho fan els entesos, no amb els dits sinó amb els palmells. El va bufar. La música era un suau murmuri, una guitarra acústica, sense veu. Quan va tornar a la taula, em va dir que li mirés els ulls.

      Se m’humitegen, va dir. És com si hi tingués una infecció o una cosa d’aquestes.

      Conjuntivitis?, vaig preguntar.

      No ho sé, va dir. Sembla que em van rajant, amb un líquid clar, no és pus. Quan sóc al llit, tot el líquid va sortint pels costats. Potser hauria d’anar a veure el metge, un oftalmòleg o un d’aquests.

      Estàs plorant, Nic.

      No...

      Sí. D’això se’n diu plorar.

      Però tota l’estona?, va preguntar. Doncs ni en sóc conscient.

      És un nou tipus de plor, li vaig dir. D'una nova època. M'hi vaig acostar, li vaig agafar les espatlles amb les mans i després la cara, de la mateixa