Les tristes recances. Miriam Toews

quan pronunciava «divertida», com si escopís la paraula «Eichmann» o «Mengele».)

      Als experts implicats, els costava moltíssim comprendre la terrible hostilitat de la nostra família envers tot el muntatge sanitari. Quan la mare va tenir l’accident amb el tallagespa i va quedar estirada a l’herba a tocar dels seus dos dits del peu i els de l’ambulància van saltar del vehicle per endur-se-la, se’ls va mirar i els va dir: Però que coi feu aquí? I quan el metge li va dir que m’havien d’extreure les amígdales, ella li va respondre que potser sí, però que en tot cas ja ho faríem a casa, gràcies.

      El que ens semblava més important era que l’Elf no es quedés sola. En Nic s’havia de tornar a posar a treballar per acabar amb les cagarrines de la gent i jo me n’havia de tornar a Toronto a rellevar en Will de la responsabilitat de fer de cangur perquè pogués reprendre les classes i així capgirar les estadístiques de l’u per cent. En la llengua mohawk, Toronto es pronuncia «Tkaronto» i significa «arbres drets a dins de l’aigua». (M’agrada que les ciutats canadenques tinguin noms de coses com fang, arbres i aigua, sobretot quan ara els entesos els posen sobrenoms de l’estil de Centre financer, Centre tecnològic, Capital de la indústria editorial o la Ciutat més cosmopolita del món.) Però mentrestant, aquell vespre havia quedat per anar a fer unes copes de vi amb la Julie, al porxo d’aquella seva casa tan mal girbada que tenia a Wolseley, un barri marginat on els oms ferrenys creaven un sostre de catedral amb una ombra pigallada, i mentrestant la seva canalla, a dins, es posaria un vídeo.

      La Julie i jo havíem crescut juntes a East Village. Érem cosines de segon grau i les nostres mares, íntimes amigues. (Per cert, l’Elf i jo també som cosines, i germanes, però per entendre això s’ha de saber que només van venir aquí, al Canadà, des de Rússia, divuit mennonites pioners, per fugir de l’exèrcit anarquista, de manera que... ja ho veieu.) La Julie i jo, de petites, ens banyàvem juntes, havíem inventat un joc que anomenàvem «amagar el sabó» i fèiem pràctiques de tocar-nos mútuament la llengua quan a poc a poc vam anar comprenent, horroritzades, que allò era una cosa que en el futur hauríem de fer molt si volíem portar una vida normal amb els nois i els homes.

      La Julie és cartera, una cartera fora mida que recorre vint-i-quatre quilòmetres cada dia amb saques de vuit quilos de cartes a l’esquena. Quan plou, obre, amb una clau que porta sempre en un espectacular clauer metàl·lic gegantí, una d’aquelles bústies verdes que hi ha a les cantonades i s’hi instal·la a dins a fumar i a escoltar amb els auriculars podcasts de notícies de la BBC. El seu supervisor l’ha renyat moltes vegades per aquest acte d’insubordinació, i per altres, com allò que fa d’enrotllar-se cap amunt la trinxa de la faldilla-pantaló de l’uniforme de correus per quedar més sexi. De vegades li cauen un, dos o tres dies de suspensió, segons la gravetat de la infracció, però a ella, ja li agrada, perquè així pot passar més estona amb els seus fills abans que entrin a l’escola, i són dies que no els ha d’arrossegar a les fosques a ca la veïna en pijama. Fa poc que s’ha separat del marit, un escultor i pintor altíssim, que treballa la tècnica de l’oli, i per això ella aprofita l’assegurança mèdica de Canada Post, que li proporciona un psicoterapeuta. No té problemes a la vida. És prou feliç, l’únic que vol és permetre’s el luxe de poder parlar d’ella mateixa, dels sentiments que té, els objectius, les esperances, les decepcions. I qui no? El seu psicoterapeuta, que és junguià, li ha dit que és la persona més optimista que ha conegut en tots els seus anys de pràctica terapèutica i que els seus sons sense somnis constitueixen per a ell un desafiament constant.

      Ens vam instal·lar al porxo a beure vi negre ordinari, a menjar formatge amb galetes salades i a parlar de qualsevol cosa menys de l’Elf, que era un tema semblant al temps, em veia incapaç de copsar-lo tot i que m’influïa d’una manera terrible. La Julie té dues criatures, un nen i una nena de vuit i nou anys, sempre disposats a abraçar la gent i a asseure’s a la falda de tothom. Eren a dins veient Shrek i cada cinc o deu minuts sortien (moment en què la Julie deixava el cigarret encès a l’herba perquè no veiessin que fumava i el recuperava després), i ella exclamava: Ostres, ei, tot bé, nens? Hauríeu d’haver vist això, és com, és com... aleshores es passaven un parell de minuts discutint com era, i nosaltres dues fèiem que sí completament sorpreses, ella sense perdre de vista el cigarret de l’herba. Després, tot d’una, desapareixien com un parell d’aloses pradenques, com fletxes cap dins a recuperar els seus llocs al sofà.

      Es pensen que fumar provoca la sida, em va dir la Julie, mentre recuperava el cigarret candent. Vam parlar sobre el fet que tant era l’edat que tinguessin, que estàvem obsessionades pel seu benestar i patíem terriblement, intensament, i ens culpàvem nosaltres mateixes de cada nanosegon d’infelicitat que poguessin viure. Ens hauríem estimat més immolar-nos que no pas tornar a veure mai més els ulls dels nostres fills inundats de llàgrimes. Vam parlar dels nostres exmarits i examants, de la por que ens feia no tornar-nos a sentir desitjades sexualment mai més, de morir soles i sense amor enmig de la nostra merda, amb unes úlceres tan profundes que deixessin al descobert els ossos trencadissos, podia ser que haguéssim fet alguna cosa bé a la nostra vida?

      Probablement, vam decidir. Havíem mantingut l’amistat, sempre podíem comptar l’una amb l’altra, i un dia, quan la mainada ja fos gran i ens hagués deixat rebolcant-nos en laments, malenconia i decrepitud, els nostres pares ja haguessin mort de tristesa i cansament de viure i els nostres marits i amants haguessin tocat el dos o sortit escales avall amb una puntada de peu al cul, aleshores compraríem totes dues una casa en algun lloc bonic i ens dedicaríem a tallar llenya, a pouar aigua, a pescar, a tocar el piano, a cantar juntes seguint la banda sonora de Jesucrist superstar i Els miserables, bo i reinventant els nostres passats i esperant la fi del món.

      Fet?

      Fet.

      Vam fer xocar els palmells i ens vam fer un porret. Començàvem a agafar fred allà fora, al porxo. Sèiem escoltant com el riu esquerdava i trencava blocs de glaç i a mi se’m va acudir que si aquelles planxes poguessin volar, quina impressió faria de veure un tros de gel gegant camí de Portage Avenue, de retorn cap al nord. Ens vam mirar el cel nocturn, l’abril fred, clar, sense estrelles. Vèiem com s’encenien i s’apagaven els llums del carrer i de tant en tant abaixàvem la vista cap a la finestra, on vèiem les criatures de la Julie adormides al sofà, amb pijames de franel·la, aferrant els comandaments a distància d’un miler d’aparells moderns.

      I tu, escolta, com és que no és en Dan qui s’ocupa de la Nora?, em va preguntar la Julie. (En Dan és el pare de la Nora. Un tipus esvalotat i sentimental. Estem en tràmits de divorci.) Dona, aquesta és una situació d’urgència. No et va dir que en cas d’urgència podries comptar sempre amb ell? Li has explicat això de l’Elf?

      És a Borneo o no sé a on, vaig dir. Amb una trapezista.

      Quina sort, no? Jo em pensava que vivia a Toronto.

      Sí, sí que hi viu... per ser a prop de la Nora, diu ell, però ja ho veus, ara és a Borneo.

      I s’hi queda?, va fer la Julie.

      No, per sempre, no. No ho sé. La Nora ja li va explicar això de l’Elf.

      I en Barry paga la universitat d’en Will a Nova York?, va preguntar la Julie. (En Barry és el pare d’en Will. Remena molta pasta, es passa el temps creant models aleatoris de volatilitat local per a un banc i es comporta d’una manera força misteriosa. Jo quasi no m’hi parlo.)

      Sí... de moment, sí.

      I a la Nora, com li va la dansa? (Bàsicament per la dansa ens vam traslladar a Toronto. Perquè, gràcies a una beca, es pogués matricular en una escola de ballet on no hauria pogut arribar d’altra manera.)

      Li agrada molt, però troba que està massa grassa.

      Ostres, va exclamar la Julie. Quan s’acabaran aquestes merdes...

      L’altre dia la vaig enganxar fumant.

      Fuma per no menjar?

      Suposo, vaig respondre. Com totes les ballarines. Li’n vaig parlar, però...

      I a en Will, li agrada molt Nova York?,