Escriure. Stephen King

dos primers articles que vaig entregar eren sobre un partit de bàsquet en el qual un jugador de l’institut havia batut el rècord de punts. Un era la típica crònica i l’altre una columna sobre la proesa d’en Robert Ransom. L’endemà del partit els vaig dur a en Gould perquè pogués tenir-los per al divendres, quan sortia el diari. Va llegir la crònica i hi va fer un parell de petites correccions. Va passar a l’altra peça amb un gros bolígraf negre.

      Vaig rebre una bona ració de classes de literatura anglesa en els dos anys que em quedaven a l’institut i també de redacció, ficció i poesia a la universitat, però vaig aprendre molt més en deu minuts amb en John Gould. Tant de bo conservés l’article –es mereixeria ser emmarcat, amb les correccions i tot– però recordo força bé com feia i com va quedar després que en Gould l’hagués pentinat amb el seu bolígraf negre. Vet aquí un exemple:

      Anit, al popular gimnàs de l’institut de Lisbon, els seguidors locals i l’afició de Jay Hills van quedar igualment astorats per una proesa esportiva sense parió en la història del centre. Bob Ransom, conegut com a Bob la Bala per la seva alçada i punteria, va marcar trenta-set punts. Sí, ho heu llegit bé. I a més a més hHo va fer amb elegància, rapidesa... i amb un respecte poc freqüent: només va cometre dues faltes personals mentre perseguia cavallerescament un rècord que no s’aconseguia a Lisbon des dels anys de la guerra de Corea (1953).

      Quan en Gould va arribar a «els anys de la guerra de Corea», es va aturar i em va mirar.

      –De quin any és l’últim rècord? –va preguntar.

      Sort que tenia les meves notes.

      –De 1953 –vaig dir.

      En Gould va grunyir i va seguir repassant. Quan va acabar de corregir el text tal com apareix aquí a dalt, em va mirar i va veure alguna cosa a la meva cara. Crec que ho va confondre per horror. No ho era: era pura revelació. Per què, em preguntava, els professors de llengua mai no feien això? Era com «l’home visible» que hi havia a l’aula de biologia.

      –Només he tret el que està malament, eh –va dir en Gould–. En general està molt bé.

      –Ho sé –vaig dir, referint-me a les dues coses: que en general estava força bé, que servia, i que només havia tret el que estava malament–. No es repetirà.

      Va riure.

      –Si això és veritat, mai no hauràs de treballar per guanyar-te la vida. Podràs dedicar-te a això. Cal que t’expliqui les correccions?

      –No –vaig dir.

      –Quan escrius una història, te l’estàs explicant a tu mateix –va dir–. Quan reescrius, el més important és eliminar tot el que no és la història.

      El dia que vaig entregar els meus dos primers articles, en Gould va dir una altra cosa interessant: escriu amb la porta tancada i reescriu amb la porta oberta. Dit d’una altra manera: al principi només escrius per a tu, però després ho treus a fora. Quan tens clara la història i l’has escrit bé –tan bé com saps, esclar–, serà de qualsevol que la vulgui llegir. O criticar-la. Si ets molt afortunat (això és idea meva, no d’en John Gould, però crec que li hauria semblat bé), la majoria preferiran llegir-la que criticar-la.

      21

      Just després del viatge de final d’estudis a Washington, D. C., vaig començar a treballar a la fàbrica tèxtil Worumbo, a Lisbon Falls. Jo no volia –la feina era dura i avorrida, i la fàbrica, un forat de merda abocat a les aigües contaminades del riu Androscoggin, com a les novel·les de Dickens– però necessitava el sou. La mare guanyava quatre rals fent de bidell d’una residència per a malalts mentals a New Gloucester, però estava entestada que anés a la universitat, com el meu germà David (Universitat de Maine, curs del 66, cum laude). Per ella, l’educació havia passat a ser gairebé un tema menor. Durham, Lisbon Falls i la Universitat de Maine, a Orono, formaven part d’un món petit on la gent seguia fent pinya i encara es preocupaven els uns dels altres i xerraven per telèfon en les party lines que estaven tan de moda als poblets. A fora, al gran món, als nanos que no anaven a la universitat se’ls enviava a ultramar a lluitar en la guerra no declarada pel president Johnson, i molts tornaven a casa en caixes de fusta. La mare estava a favor de la «guerra contra la pobresa» del president («aquesta és la meva guerra», solia dir) però no la que hi havia al sud-est asiàtic. Un cop li vaig dir que m’aniria bé allistar-me i anar-hi, que segur que en podria treure material per a un bon llibre.

      –No siguis pallús, Stephen –va dir–. Amb la vista que tens, series el primer a rebre un tret. I no pots escriure si ets mort.

      N’estava convençuda: de cap i de cor. Per tant, vaig sol·licitar beques, vaig demanar préstecs, i vaig començar a treballar a la fàbrica. Amb els cinc o sis dòlars la setmana que em donaven per escriure sobre tornejos de bitlles i curses amateurs a l’Enterprise no anava enlloc.

      Les últimes setmanes a l’institut la meva jornada era així: em llevava a les set, anava a l’institut a dos de vuit, acabava a les dues del migdia, entrava a la tercera planta de Worumbo a les 14.58 h, empaquetava teles durant vuit hores, sortia les 23.02, arribava a casa a un quart de dotze, em fotia un bol de cereals, queia rendit al llit, m’aixecava l’endemà i sant tornem-hi. De tant en tant feia doble jornada, dormia una o dues hores al meu Ford Galaxie del 60 (heretat d’en Dave) i, havent dinat, la quarta i cinquena hores les passava dormint a infermeria.

      Amb les vacances, la cosa va millorar: em van traslladar al soterrani, a la tintoreria, i allà la temperatura era trenta graus inferior. La meva feina era tenyir teles de llana de lila o blau marí. Suposo que a Nova Anglaterra encara hi ha algú que té una jaqueta a l’armari tenyida per un servidor. No va ser l’estiu de la meva vida però vaig aconseguir que no se’m mengés la maquinària ni que se’m cosissin els dits amb una d’aquelles cosidores industrials que fèiem servir per lligar la roba sense tenyir.

      La setmana del 4 de juliol, la fàbrica va tancar. Els treballadors que feia més de cinc anys que treballaven a Worumbo tenien una setmana de vacances pagades. Als que feia menys els van oferir afegir-se a la colla que havia de netejar la fàbrica de cap a peus, inclòs el soterrani, que no s’havia tocat en quaranta o cinquanta anys. Segurament m’hi hauria apuntat –pagaven un cinquanta per cent més– però tots els llocs estaven agafats quan el capatàs va arribar als alumnes de l’institut que marxarien al setembre. Quan vaig tornar a treballar la setmana següent, un dels de la tintoreria em va dir que m’ho havia perdut, que havia estat una bogeria.

      –Les rates del soterrani eren grans com gats –va dir–. Hòstia, n’hi havia alguna que fins i tot era gran com un gos!

      Rates grans com un gos, collons!

      Un dia del meu últim semestre a l’institut, després dels exàmens finals i amb temps lliure, vaig recordar la història que m’havia explicat el de la tintoreria sobre les rates de sota la fàbrica –grans com gats, hòstia, i algunes fins i tot com gossos– i vaig començar a escriure un conte que vaig titular El torn del cementiri. Va ser un passatemps d’una tarda de finals de primavera, però al cap de dos mesos la revista Cavalier va comprar el conte per dos-cents dòlars. Abans n’havia venut dos, però junts sumaven només seixanta-cinc dòlars. Amb aquest era el triple, i de cop. Em vaig quedar de pedra. Era ric.

      22

      Durant l’estiu del 1969, vaig treballar de becari a la biblioteca de la Universitat de Maine. Aquella temporada va tenir coses bones i dolentes. Al Vietnam, Nixon estava executant el seu pla per acabar la guerra, que segons sembla consistia a bombardejar tot el sud-est asiàtic i fer-lo miques. Els Who cantaven «Meet the new boss, same as the old boss» (Aquí teniu el nou amo, igual que l’anterior). Eugene McCarthy, el candidat demòcrata rival de Johnson, estava immers en la seva poesia, i hippies feliços duien pantalons de campana i samarretes que deien «Matar per la pau és com follar per la castedat». Jo duia unes patilles de pam. Creedence Clearwater