Escriure. Stephen King

es pot interpretar com un símbol d’aquella tendència humana, problemàtica i meravellosa, de somiar els somnis adequats en un mal moment. Els somnis són difícils perquè són inoportuns, però també són meravellosos pel que prometen. El poema també suggereix que els somnis són poderosos: l’os és prou fort per seduir el vent perquè dugui la seva cançó a un peix atrapat en una xarxa.

      No pretenc argumentar que «Càntic gradual» és un gran poema (encara que cregui que és dels bons). M’hi he referit perquè era un poema sensat en una època histèrica, un brot d’ètica literària que em va arribar al fons del cor, que em va sotragar l’ànima.

      Aquella nit la Tabby seia en un balancí d’en Jim Bishop. Jo, a terra, al seu costat. Li vaig tocar la cama mentre parlava, i vaig notar la corba càlida del panxell a través de les mitges. Em va somriure. Jo també. De vegades, coses així no són fortuïtes. N’estic quasi segur.

      24

      Als tres anys de casats, teníem dues criatures. No ho vam planificar ni ho vam deixar de planificar: van arribar quan van arribar, i nosaltres ben feliços de tenir-los. La Naomi tenia tendència a l’otitis. En Joe estava prou sa però no dormia mai. Quan la Tabby va començar a anar de part d’ell, jo era en un autocinema a Brewer amb un col·lega, hi feien un programa triple de terror. Ja passaven la tercera pel·lícula (The Corpse Grinders) i ens havíem pres més de sis cerveses quan l’encarregat va interrompre-la amb un comunicat. En aquella època hi havia altaveus al costat de cada plaça d’aparcament, quan arribaves, els engegaves. Així que el comunicat va sentir-se per tot l’autocinema: STEVE KING: FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ DE PART! STEVE KING, FACI EL FAVOR D’ANAR CAP A CASA! LA SEVA DONA ESTÀ A PUNT DE PARIR!

      Quan vaig anar amb el meu vell Plymouth cap a la sortida, vaig rebre la salutació satírica de dues-centes botzines. Molta gent ens va fer llums, banyant-nos amb la seva claror intermitent. El meu amic Jimmy Smith va riure tant que va caure a terra del seient del copilot i s’hi va passar bona part del viatge de tornada, entre convulsions i llaunes de cervesa. A casa vaig trobar la Tabby tranquil·la, amb la maleta feta. Va trigar menys de tres hores a parir en Joe. Va arribar fàcilment al món, encara que els següents cinc anys no van tenir res de fàcil. Però era un encant. De fet, tots dos ho eren. Fins i tot quan la Naomi arrencava el paper de paret de sobre el bressol (potser es pensava que això era netejar la casa) i en Joe es feia caca al balancí de vímet que teníem al porxo del nostre apartament de Sanford Street, eren un encant.

      25

      La mare sabia que volia ser escriptor (només faltaria, amb tots aquells sobres de rebuig clavats a la paret de l’habitació), però em va aconsellar que em fes mestre «per tenir una mica de coixí».

      –Segurament voldràs casar-te, Stephen, i unes golfes a la vora del Sena només són romàntiques per als solters –em va dir un cop–. No és un bon lloc per tenir-hi criatures.

      Vaig fer tal com em va dir, vaig estudiar Ciències de l’Educació a la Universitat de Maine i al cap de quatre anys en vaig sortir amb un títol de mestre... com un gos perdiguer d’un estany amb un ànec mort entre les dents. El títol no servia per a res. No trobava feina de professor, així que vaig anar a treballar a la bugaderia de New Franklin, on el sou no era gaire millor que el de feia quatre anys a la fàbrica Worumbo. Les successives golfes on vaig ficar la meva família no donaven al Sena sinó a alguns dels carrers menys simpàtics de Bangor, per on passaven les patrulles de policia a les dues de la matinada del dissabte.

      L’única roba de vestir que vaig veure al New Franklin venia de restes d’incendis pagats per les asseguradores (la majoria eren peces que semblaven correctes però que feien pudor de mico a la brasa). Gairebé tot el que traginava eren llençols dels motels de la costa de Maine i estovalles i tovallons dels restaurants de la costa de Maine. Les estovalles eren realment repugnants. Els turistes que van a sopar a Maine normalment demanen cloïsses i llagosta. Sobretot llagosta. Quan m’arribaven aquestes estovalles on s’havien menjat tantes delicadeses, feien una pudor vomitiva i sovint estaven plenes de cucs que se t’enfilaven pels braços mentre carregaves les rentadores; era com si aquells petits cabrons sabessin que estaven a punt de bullir-los vius. Em pensava que amb el temps m’hi acostumaria però no m’hi vaig acostumar mai. Els cucs eren un fàstic, la pudor de cloïsses i carn de llagosta podrint-se encara era pitjor. Mentre omplia les rentadores d’estovalles del Testa de Bar Harbor, em preguntava: «Com pot ser que siguin tan porcs? Com pot ser que els fills de puta siguin tan porcs?».

      La roba d’hospital encara era pitjor. A l’estiu també estava infestada de cucs, però s’alimentaven de sang en comptes de carn de llagosta i suc de cloïssa. Les bates, llençols i fundes de coixí que es considerava que estaven infectades les entaforàvem en unes bosses que anomenàvem «de la pesta», que es dissolien quan tocaven l’aigua calenta, però en aquella època la sang no es pensava que fos gaire perillosa. La roba d’hospital sovint arribava amb algun extra, eren com capses de sorpreses amb premis estrafolaris. Un cop vaig trobar-me un orinal metàl·lic de llit, i un altre, unes tisores quirúrgiques (l’orinal no es podia aprofitar, però les tisores ens van anar de puta mare a la cuina). L’Ernest Rocky Rockwell, el meu company de feina, va trobar vint dòlars en una partida de l’Eastern Maine Medical Center i va sortir al migdia a beure-se’ls (En Rocky deia que l’hora de sortida era l’hora de fer un got.)

      Un dia vaig sentir un soroll estrany dins d’una de les màquines Washex de tres càrregues que jo controlava. Vaig prémer el botó d’emergència per aturar-la perquè pensava que el motor estava fotut o alguna cosa així. Vaig obrir la porta, vaig treure una muntanya de bates i gorres verdes de quiròfan i em vaig quedar xop. A sota de tot, escampades pel cilindre del mig, hi havia el que semblaven totes les peces d’una dentadura humana. Em va passar pel cap que se’n podria fer un collaret ben original, però les vaig treure i les vaig llençar a les escombraries. La meva dona m’ha aguantat de tot al llarg dels anys, però el seu humor no arriba a tant.

      26

      Des del punt de vista econòmic, dues criatures probablement eren massa per a un parell d’universitaris que treballaven en una bugaderia i al torn de tarda del Dunkin’ Donuts. L’únic avantatge que teníem era cortesia de revistes com Dude, Cavalier, Adam i Swank, que el meu oncle Oren solia anomenar «revistes de tetes i culs». El 1972 ensenyaven bastant més que tetes i els contes anaven de baixa, però jo vaig tenir la sort d’aprofitar l’última onada. Escrivia després de la feina. Quan vivíem a Grove Street, que era prop de New Franklin, de vegades també escrivia una estona a l’hora de dinar. Suposo que això sona tret de la biografia d’Abraham Lincoln, però tampoc n’hi havia per a tant: m’ho passava bé. Aquelles històries, encara que algunes fossin ben tètriques, em servien d’escapatòria del meu encarregat, el senyor Brooks, i d’en Harry, el cap de planta.

      En comptes de mans, en Harry hi tenia ganxos perquè durant la Segona Guerra Mundial va caure a la màquina dels llençols (estava traient la pols de la part superior de la màquina i va ensopegar). Era un bromista: de vegades s’escapava al lavabo i mullava un ganxo amb aigua freda i l’altre amb calenta. Llavors se’t posava al darrere mentre carregaves la bugada i et col·locava els ganxos al clatell. En Rocky i jo vam passar llargues estones especulant com en Harry desenvolupava certes rutines d’higiene personal.

      –Bé –va dir en Rocky un dia que érem tots dos al seu cotxe, bevent-nos el dinar–, almenys no cal que es renti les mans.

      De vegades –sobretot a l’estiu, quan em prenia la pastilla de sal de la tarda– em feia la sensació que no feia res més que repetir la vida de la mare. Normalment, aquesta idea em feia gràcia. Però si estava cansat, o si tenia més factures del compte per pagar i ni cinc, ho trobava terrible. Pensava: «Així no era com havien d’anar les nostres vides». I després se m’acudia que «Mig món deu pensar el mateix».

      Amb els contes que vaig vendre a les revistes per a homes entre l’agost del 1970, quan vaig rebre el xec per El torn del cementiri, i