Escriure. Stephen King

venien amb certs productes i es podien canviar per premis; per a més anècdotes pintoresques sobre aquests segells, llegiu The Liars’ Club.) La nostra petita troica familiar s’havia traslladat altre cop a Maine perquè la mare pogués cuidar els seus pares al declivi de les seves vides. La iaia devia tenir vuitanta anys i era obesa, hipertensa i quasi cega. L’avi en tenia vuitanta-dos, era esprimatxat, sorrut i propens a certs atacs onomatopeics que només podia entendre la mare. Ella li deia «Fazza».

      Les germanes de la mare li havien aconseguit aquesta feina, potser pensaven que així matarien dos pardals d’un tret: els avis vellets serien cuidats en un entorn acollidor per una filla afectuosa i el problema insidiós de la Ruth quedaria resolt. Ja no estaria més a la deriva cuidant dos fills com podia mentre transitava sense rumb entre Wisconsin i Connecticut, fent galetes a les cinc de la matinada o planxant llençols en una bugaderia on les temperatures, a l’estiu, pujaven fins als 43º i l’amo, de juliol a finals de setembre, repartia pastilles de sal cada dia a la una i a les tres del migdia.

      A mi em sembla que odiava la seva nova feina. En el seu intent per ajudar-la, les seves germanes van convertir la nostra mare autosuficient, divertida i una mica sonada en una parcera condemnada a una existència sense diners a la butxaca. El que li pagaven cada mes gairebé només arribava per al menjar. Ens enviaven caixes de roba. Cap al final de l’estiu, l’oncle Clayt i la tia Ella (que no eren, crec, parents de veritat) ens duien piles de conserves. La casa on vivíem pertanyia a la tia Ethelyn i l’oncle Oren. Un cop s’hi va instal·lar, la mare va quedar-hi atrapada. Quan van morir els seus pares, va trobar feina i va viure en aquella casa fins que el càncer se la va endur. Quan va sortir de Durham per darrer cop (en David i la seva dona Linda la van cuidar les últimes setmanes de la malaltia), em fa l’efecte que ja no tenia més ganes de viure.

      15

      Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit d’Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d’una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l’escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.

      El dia que aquesta idea en concret –la primera realment bona– em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.

      –Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari –va dir–. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a l’àlbum.

      Es va fer la guerxa i va treure’m la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte Happy Stamps. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.

      L’heroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si l’enxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida –segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica d’ofici–, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant d’un catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere l’altre.

      –Déu meu! –diu la mare–. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions d’àlbums podríem tenir una caseta als afores!

      En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa d’estil Tudor a Weston.

      –Que bé, mare –diu en Roger.

      Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desesperats i se’n va altre cop, lentament, cap a la taula. Darrere seu hi ha bilions de «Happy Stamps» entaforats en caixes de magatzem. A poc a poc, el nostre heroi obre un nou àlbum i comença a llepar segells i a enganxar-los. Només em queden 11.590.000 àlbums, pensa al final del conte, perquè la mare tingui la seva casa Tudor.

      La història tenia els seus punts febles (el pitjor, probablement, que en Roger no canviï de pega) però era simpàtica, força original i sabia que hi havia algun tros força ben escrit. Després de passar l’estona estudiant el mercat amb el meu Writer’s Digest fet pols, vaig enviar Happy Stamps a l’Alfred Hitchcock’s Mystery Magazine. Me’l van tornar al cap de tres setmanes amb una nota estàndard de rebuig, on hi havia l’inconfusible perfil d’Alfred Hitchcock en tinta vermella i em desitjaven sort amb el meu conte. A baix hi havia un missatge a mà i sense firmar, l’única resposta personal que vaig rebre de l’AHMM després de vuit anys d’enviaments periòdics. «No grapi els originals», deia la postdata. «La manera correcta d’enviar un original és ajuntant els fulls amb un clip». Em va semblar un consell fred però de certa utilitat. Mai més he tornat a grapar un original.

      16

      La meva habitació de la casa de Durham era al pis de dalt, que tenia per sostre els ràfecs del taulat. De nit, al llit encaixat sota un dels ràfecs –si m’incorporava tot d’una em fotia un bon nyanyo–, llegia amb una làmpara flexible que feia una ombra molt divertida al sostre, com de boa constrictora. Algunes nits hi havia tant silenci que només se sentia el murmuri de la caldera i les corredisses de les rates per les golfes; d’altres, la meva àvia es passava una hora, cap a mitjanit, cridant perquè algú anés a veure si en Dick tenia menjar. En Dick, un cavall que havia tingut quan era professora, feia quaranta anys que era mort. Jo tenia un escriptori a l’altra banda de l’habitació, sota l’altre ràfec, amb la meva vella màquina d’escriure Royal i uns cent llibres de butxaca, quasi tots de ciènciaficció, contra el sòcol. Sobre la calaixera hi tenia una Bíblia que havia guanyat recitant versos de memòria a la Congregació Juvenil Metodista i un tocadiscos Webcor automàtic amb un plat de vellut verd. Hi posava els meus discos, gairebé tots singles de Elvis, Chuck Berry, Freddy Cannon i Fats Domino. M’encantava en Fats; sabia fer rock’n’roll i es veia que s’ho passava bé.

      Quan vaig rebre la nota de rebuig de l’AHMM, vaig clavar un clau a la paret, damunt del Webcor, vaig escriure Happy Stamps al sobre i el vaig penjar al clau. Aleshores vaig seure al llit i vaig escoltar «I’m ready» de Fats Domino. La veritat és que estava prou content. Quan encara ets massa jove per afaitar-te, l’optimisme és una resposta perfectament legítima al fracàs.

      Quan vaig fer catorze anys (i m’afaitava dues vegades a la setmana, calgués o no), el clau de la paret ja no podia aguantar el pes dels sobres de rebuig que hi havia acumulat. El vaig canviar per un de més llarg i vaig seguir escrivint. Quan vaig fer setze anys, vaig començar a rebre notes de rebuig amb comentaris a mà una mica més encoratjadors que el consell de no grapar i fer servir clips. El primer d’aquells comentaris esperançadors era de l’Algis Budrys, que llavors editava Fantasy and Science Fiction, que es va llegir un conte meu titulat La nit del tigre (inspirat en, crec, un episodi d’El fugitiu en el qual el doctor Richard Kimble treballava en un zoo o en un circ netejant gàbies) i va escriure’m: «El conte és bo.