Gent normal. Sally Rooney

Marianne vivia una vida radicalment lliure, d’això en Connell se n’adonava. Ell estava atrapat per diverses consideracions. Li importava el que la gent pensés d’ell. Fins i tot li importava el que la Marianne pensés, això ara era evident.

      Moltes vegades ha provat d’escriure els seus pensaments sobre la Marianne en un esforç per trobar-ne el sentit. L’impulsa el desig de descriure amb paraules com parla i quin aspecte té exactament. Els seus cabells i la roba. L’exemplar de Pel cantó de Swann que llegeix a l’hora de dinar a la cafeteria de l’institut, amb una pintura francesa fosca a la coberta i un llom de color de menta. Els dits llargs que giren les pàgines. No porta el mateix estil de vida que l’altra gent. A vegades actua d’una manera tan sofisticada que el fa sentir ignorant, però també pot ser molt ingènua. Vol entendre com li funciona el cap. Si ell decideix en silenci no dir alguna cosa quan parlen, la Marianne li preguntarà «què?» un o dos segons després. Aquest «què?» li fa la impressió d’estar ple de tantes coses: no tan sols una atenció forense als silencis d’ell que d’entrada li permet de fer la pregunta, sinó també un desig de comunicació total, la sensació que qualsevol cosa que no es digui és una interrupció indesitjable entre ells. En Connell escriu tot això, frases llargues i prolongades, amb massa oracions subordinades, a vegades connectades amb punts i coma que et deixen sense alè, com si volgués recrear una còpia exacta de la Marianne en lletra d’impremta, com si pogués preservar-la completament per a una futura ressenya. Llavors gira la pàgina de la llibreta per no haver de veure el que ha fet.

      En què penses?, diu ara la Marianne.

      Es posa els cabells darrere l’orella.

      En la universitat, diu ell.

      Hauries de sol·licitar Filologia al Trinity.

      Ell es torna a mirar la web. Últimament l’obsessiona la idea que, en realitat, és dues persones diferents, i que aviat haurà de triar quina persona vol ser a jornada completa i deixar l’altra persona enrere. Té una vida feta a Carricklea, té amics. Si anés a la universitat de Galway podria mantenir el mateix grup social, de fet, i viure la vida que sempre havia planejat, estudiar una bona carrera, tenir una nòvia guapa. La gent diria que les coses li havien anat bé. D’altra banda, podia anar al Trinity com la Marianne. La vida seria diferent. Començaria a anar a festes i sopars, i a tenir converses sobre el deute grec. Es podria follar unes quantes noies rares que després resultaria que serien bisexuals. He llegit El quadern daurat, els podria dir. És veritat, se l’ha llegit. Després no tornaria mai més a Carricklea, se n’aniria a una altra banda, a Londres, o a Barcelona. La gent no pensaria necessàriament que les coses li havien anat bé; algú pensaria que li havien anat molt malament, mentre que d’altres l’oblidarien completament. Què pensaria la Lorraine? Ella voldria que fos feliç, i li seria igual el que diguessin els altres. Però l’antic Connell, el que coneixien tots els seus amics: aquesta persona estaria morta, en cert sentit, o pitjor encara, enterrat viu i xisclant sota terra.

      Llavors tots dos seríem a Dublín, diu ell. Segur que faries veure que no em coneixes, si ens trobéssim.

      La Marianne al principi no diu res. Com més estona està en silenci, més nerviós es posa ell, com si ella hagués de fingir que no el coneix, i la idea de no merèixer la seva atenció li fa un pànic terrible, que no només té a veure amb la Marianne, sinó també amb el seu futur, amb tot el que ell té a l’abast.

      Llavors ella diu: Jo mai no faria veure que no et conec, Connell.

      El silenci es fa molt intens, després d’això. Durant uns segons, ell s’està ajagut, immòbil. Esclar, a l’institut ell fa veure que no coneix la Marianne, però no tenia pas la intenció de treure el tema. Les coses són així, i ja està. Si la gent sabés què ha fet amb la Marianne en secret mentre la ignorava cada dia a l’institut, la seva vida s’hauria acabat. Caminaria pel passadís i els ulls de la gent el seguirien, com si fos un assassí en sèrie, o alguna cosa pitjor. Els seus amics no el consideren un pervertit, algú que pugui dir a la Marianne Sheridan, a plena llum del dia, totalment serè: Em puc escórrer a la teva boca? Amb els seus amics, ell es comporta d’una manera normal. Ell i la Marianne tenen la seva pròpia vida privada, a la seva habitació, on ningú no els pot destorbar, i per tant no hi ha cap raó per barrejar els dos mons diferenciats. Tot i això, s’adona que ha badat i que ha permès que aquest tema tragués el cap a la conversa, encara que ell no ho volia; i ara ha de dir alguna cosa.

      No ho faries?, diu.

      No.

      Molt bé, m’apunto a Filologia al Trinity, doncs.

      De veritat?, diu ella.

      Sí. M’és força igual, trobar feina o no.

      Ella li somriu, com si tingués la impressió que s’ha imposat en la discussió. A ell li agrada donar-li aquesta impressió. Per un moment, li sembla possible conservar tots dos mons, totes dues versions de la seva vida, i passar de l’un a l’altre com si travessés una porta. Pot tenir el respecte d’algú com la Marianne i també pot caure bé a l’institut, pot tenir opinions i preferències secretes, no hi ha d’haver cap mena de conflicte, no ha de triar una cosa per davant de l’altra. Només amb alguns subterfugis, pot viure dues existències totalment separades, sense enfrontar-se mai a la pregunta definitiva de què fer amb la seva vida o de quina mena de persona és. Aquest pensament li representa un consol tan gran que durant uns segons evita mirar la Marianne, només per poder-s’ho creure uns instants més. Sap que, quan se la miri, ja no s’ho podrà creure.

      Sis setmanes després

      (abril 2011)

      Tenen el seu nom en una llista. Li ensenya el carnet al segurata. Quan entra, l’interior està poc il·luminat, és cavernós i d’un color vagament morat, amb una barra llarga a cada costat i uns esglaons que baixen fins a la pista de ball. El local fa olor d’alcohol ranci i del deix metàl·lic del gel sec. Ja hi ha unes quantes noies de la comissió de recaptació de fons assegudes al voltant d’una taula, mirant-se llistes. Hola, diu la Marianne. Es giren per mirar-se-la.

      Hola, diu la Lisa. Sí que t’hi has esforçat.

      Estàs preciosa, diu la Karen.

      La Rachel Moran no diu res. Tothom sap que la Rachel és la noia més popular de l’institut, però no ho pot dir ningú. En canvi, tothom ha de fer veure que no s’adona que té una vida social organitzada jeràrquicament, amb determinada gent al capdamunt, uns quants barallant-se al nivell mitjà, i uns altres al capdavall. A vegades la Marianne es veu a ella mateixa a la part més baixa de l’escala, però en altres moments s’imagina completament fora de l’escala, sense que la seva mecànica l’afecti, perquè de fet ella no desitja la popularitat, ni vol fer res per aconseguir-la. Des de la seva situació privilegiada, no és gens evident quines recompenses reparteix l’escala, ni tan sols als que són al capdamunt de tot. Es frega el braç i diu: Gràcies. Voleu alguna cosa per beure? Vaig al bar.

      Em pensava que no bevies alcohol, diu la Rachel.

      Jo vull una ampolla de West Coast Cooler, diu la Karen. Si et va bé.

      L’única beguda alcohòlica que ha tastat mai la Marianne és el vi, però quan arriba a la barra decideix demanar un gintònic. El cambrer li mira els pits sense complexos mentre ella li parla. La Marianne no tenia ni idea que els homes, fora de les pel·lícules i de la tele, fessin de debò aquestes coses, i l’experiència li fa sentir un estremiment de feminitat. Porta un vestit negre molt prim que se li arrapa al cos. El local està gairebé buit, tot i que tècnicament l’esdeveniment ja ha començat. A la taula, la Karen li agraeix exageradament la copa. Te la pagaré, li diu. No pateixis, diu la Marianne, que fa un gest amb la mà.

      Finalment, la gent comença a arribar. Sona la música, un remix potent de Destiny’s Child, i la Rachel dona a la Marianne el bloc de números de la rifa i li explica el sistema de preus. Es va votar la Marianne com a membre de la comissió de recaptació de fons del ball presumiblement per fer-li una broma, però de tota manera havia d’ajudar a organitzar els esdeveniments. Amb el bloc de números a la mà, continua rondant a prop de