Gent normal. Sally Rooney

vull parlar amb ell, diu la Marianne.

      La cara de l’Alan adopta una expressió salvatge de fúria, amb el blanc dels ulls completament visible al voltant dels iris. Li burxa l’estèrnum amb el telèfon un altre cop, amb més força, i li fa mal. Digues hola, li diu. Ella sent la veu d’en Connell brunzint al mòbil. El sol l’enlluerna. Agafa el telèfon de la mà de l’Alan i, fent lliscar el dit, penja la trucada. L’Alan se la mira fixament, dret al costat de la gandula. Durant uns quants segons, no se sent cap soroll al jardí. Llavors, amb la veu molt greu, ell li diu: Per què cony ho has fet?

      No volia parlar amb ell, li diu ella. Ja t’ho he dit.

      Ell volia parlar amb tu.

      Sí, ja ho sé.

      Avui fa un dia molt lluminós, i l’ombra de l’Alan sobre la gespa té una definició vívida, crua. Ella encara aguanta el mòbil, al palmell de la mà, mentre espera que el seu germà l’accepti.

      A l’abril, en Connell li va dir que portaria la Rachel Moran al ball. En aquell moment la Marianne seia a la vora del llit d’ell, amb una actitud molt freda i burleta, cosa que a ell el feia sentir incòmode. Li va dir que no hi havia res de «romàntic», i que ell i la Rachel només eren amics.

      Vols dir amics com nosaltres, va dir la Marianne.

      A veure, no, va dir ell. Diferent.

      Però te’n vas al llit amb ella?

      No. Quan vols que tingui temps?

      En tens ganes?, va dir la Marianne.

      No em fa gens de gràcia, la idea. No crec que sigui tan insaciable, ja et tinc a tu.

      La Marianne es va mirar les ungles.

      Això era broma, va dir en Connell.

      No entenc quina part era broma.

      Ja ho sé, que estàs cabrejada amb mi.