Gent normal. Sally Rooney

i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      Aquest llibre ha comptat amb l’ajuda de Literature Ireland.

      Pel que fa a aquell canvi d’estabilitat mental que s’ha anomenat de manera molt adient conversió, un dels seus secrets és que per a molts d’entre nosaltres ni el cel ni la terra amaguen cap revelació fins que alguna personalitat en concret fa contacte amb la nostra, amb una influència peculiar, i ens sotmet a la receptivitat.

      George Eliot, Daniel Deronda

      Gener 2011

      La Marianne obre la porta quan en Connell truca al timbre. Encara va amb l’uniforme de l’institut, però s’ha tret el jersei, de manera que només porta la brusa i la faldilla, i tampoc duu sabates, només mitges.

      Ah, ei, diu ell.

      Entra.

      Ella fa mitja volta i travessa el vestíbul. Ell la segueix, després de tancar la porta. A la cuina, baixant uns quants esglaons, la mare d’ell, la Lorraine, es treu uns guants de goma. La Marianne seu d’un bot damunt del taulell i agafa un pot obert de crema de cacau, on hi ha deixat una cullera.

      La Marianne em deia que avui t’han donat la nota dels simulacres d’examen, diu la Lorraine.

      Ens han donat la nota de Llengua i Literatura, diu ell. Les donen per separat. Vols que anem tirant?

      La Lorraine plega els guants de goma amb compte i els desa a sota la pica. Llavors es comença a treure els clips dels cabells. A en Connell li sembla que això ho podria fer perfectament al cotxe.

      I m’han dit que t’ha anat molt bé, diu ella.

      El primer de la classe, diu la Marianne.

      Sí, diu en Connell. A la Marianne també li ha anat força bé. Ens en podem anar?

      La Lorraine fa una pausa mentre es descorda el davantal.

      No sabia que tinguéssim pressa, diu.

      Ell es fica les mans a les butxaques i s’empassa un sospir d’irritació, però ho fa amb una inspiració audible, de manera que sona igualment com un sospir.

      Només he de pujar per treure l’assecadora, diu la Lorraine. I després ens en anem. D’acord?

      Ell no diu res, només acota el cap mentre la Lorraine surt de la cuina.

      En vols?, diu la Marianne.

      Li ofereix el pot de crema de cacau. Ell entafora una mica més les mans a les butxaques, com si provés de guardar-hi tot el cos de cop.

      No, gràcies, diu.

      T’han donat la nota de francès, avui?

      Ahir.

      Ell repenja l’esquena contra la nevera i se la mira mentre ella llepa la cullera. A l’institut, la Marianne i ell fan veure que no es coneixen. La gent sap que la Marianne viu a la mansió blanca del caminet de grava, i que la mare d’en Connell treballa de dona de fer feines, però ningú en sap res de la relació especial que hi ha entre aquests dos fets.

      He tret un excel·lent, diu ell. Què has tret tu d’alemany?

      Un excel·lent, diu ella. M’estàs vacil·lant?

      Trauràs els sis-cents punts del certificat, oi?

      Ella arronsa les espatlles. Tu segurament els trauràs, diu.

      Però tu ets més intel·ligent que jo.

      No et sàpiga greu. Soc la més intel·ligent de tots.

      Ara la Marianne fa un somriure burleta. Mostra obertament el seu menyspreu per la gent de l’institut. No té amics i es passa les hores de dinar tota sola, llegint novel·les. Hi ha molta gent que la detesta de debò. El seu pare es va morir quan ella tenia tretze anys, i en Connell ha sentit a dir que ara la Marianne té una malaltia mental o alguna cosa per l’estil. És veritat que és la persona més intel·ligent de l’institut. A ell li fa molta por quedar-se sol amb ella com estan ara, però també li venen al cap fantasies de les coses que podria dir per impressionar-la.

      No ets la primera de la classe en Llengua i Literatura, li comenta.

      Ella es passa la llengua per les dents, indiferent.

      Potser m’hauries de fer classes de repàs, Connell, li diu.

      Ell nota com se li escalfen les orelles. Segurament només ho ha dit per dir, i no amb segones, però si ho ha dit amb segones només ha estat per degradar-lo per associació, perquè a ella se la considera repulsiva. Porta unes sabates lletges amb la sola molt gruixuda, i no es maquilla. La gent diu que no es depila les cames ni res. En Connell va sentir a dir que una vegada, al menjador, li havia caigut gelat de xocolata a sobre, i que se’n va anar al lavabo de les noies, es va treure la brusa i la va rentar a la pica. És una història molt popular sobre ella, tothom l’ha sentida. Si volgués, la Marianne podria deixar en Connell en evidència només dient-li hola a l’institut. Ens veiem a la tarda, podria dir, davant de tothom. Això segur que el posaria en una situació incòmoda, que és la mena de cosa que sembla que a ella li agrada. Però no ho ha fet mai.

      De què parlaves, avui, amb la senyoreta Neary?, diu la Marianne.

      Ah. De res. No ho sé. Dels exàmens.

      La Marianne remena dins del pot amb la cullera.

      Li agrades o què?, diu ella.

      En Connell es mira com belluga la cullera. Encara té les orelles ben calentes.

      Per què ho dius?

      Cony, no t’hauràs enrotllat amb ella, no?

      Per descomptat que no. Trobes que fa gràcia fer broma amb això?

      Perdona, diu la Marianne.

      Ho diu amb una expressió molt concentrada, com si li travessés el cap amb la mirada.

      Tens raó, no fa gràcia, diu. Perdona.

      Ell assenteix amb el cap, passeja la mirada per la cuina una estona, frega amb la punta de la sabata un solc entre les rajoles.

      A vegades em sembla que amb mi es comporta d’una manera estranya, diu en Connell. Però passo de dir-ne res als altres.

      Fins i tot a classe, a mi em sembla que flirteja molt amb tu.

      Ho dius de debò?

      La Marianne fa que sí amb el cap. Ell es frega el coll. La senyoreta Neary ensenya Economia. A l’institut es parla molt dels suposats sentiments d’ell per ella. Fins i tot n’hi ha que diuen que en Connell havia provat d’afegir-la al seu Facebook, cosa que no havia fet ni faria mai. La veritat és que ell no fa ni diu res a la senyoreta Neary, només s’està allà assegut en silenci mentre ella li fa i li diu coses a ell. A vegades el fa quedar després de classe per parlar de cap on va la seva vida, i una vegada fins i tot li va tocar el nus de la corbata de l’uniforme. En Connell no pot parlar amb ningú de la manera d’actuar de la senyoreta Neary perquè es pensaran que ho diu per presumir. A classe se sent massa avergonyit i emprenyat per poder-se concentrar, i només s’està allà assegut, mirant-se el llibre de text fins que els gràfics de barres comencen a veure’s borrosos.

      La gent sempre em diu que estic penjat d’ella o jo què sé. Però la veritat és que no, gens ni mica. Vull dir, tu creus que li faig el joc, quan ella fa aquestes coses? Oi que no?

      Que jo hagi vist, no.

      En Connell es frega els palmells amb la camisa de l’uniforme, sense pensar. Tothom està tan convençut que se sent atret per la senyoreta Neary que a vegades fins i tot ell mateix comença a dubtar dels seus instints. I si fos veritat que la desitja, en algun nivell per sobre o per sota de la seva pròpia percepció? Ni tan sols sap exactament què és el que se sent quan es desitja