Gent normal. Sally Rooney

de desenvolupament. Es queda allà ajagut després de fer-ho i pensa: Ho he trobat tan horrorós que tinc ganes de vomitar. Potser és la seva manera de ser? Potser la nàusea que sent quan la senyoreta Neary s’inclina al damunt del seu pupitre és la manera que té ell d’experimentar l’excitació sexual? Com ho podria saber?

      Puc anar a parlar amb el senyor Lyons, si vols, diu la Marianne. No li diré que m’has explicat res, diré que me n’he adonat jo.

      Sí, home. De cap manera. No ho expliquis a ningú, em sents?

      Com vulguis, molt bé.

      Ell se la mira per assegurar-se que ho diu de debò, i després fa que sí amb el cap.

      No és culpa teva que ella es comporti d’aquesta manera amb tu, diu la Marianne. Tu no fas res de dolent.

      En veu baixa, ell diu: I per què tothom es pensa que estic penjat d’ella?

      Potser perquè et poses vermell quan parla amb tu. Però també és veritat que tu sempre et poses vermell per tot, és la teva pell que és així.

      Ell deixa anar una riallada curta, trista. Gràcies, diu.

      És que és veritat.

      Sí, ja ho sé.

      Ara mateix t’estàs posant vermell, diu la Marianne.

      Ell tanca els ulls, pressiona la llengua contra el paladar. Sent que la Marianne riu.

      Per què ets tan cruel amb la gent?, li pregunta ell.

      No soc cruel. M’és igual que et posis vermell, no ho explicaré a ningú.

      Que no ho expliquis a ningú no vol dir que puguis dir qualsevol cosa que et vingui de gust.

      Tens raó, diu ella. Perdona.

      Ell es gira i mira per la finestra cap al jardí. De fet, més que jardí, se n’haurien de dir «els terrenys». Inclouen una pista de tenis i una gran estàtua de pedra amb forma de dona. En Connell es mira «els terrenys» i acosta la cara a l’alenada fresca del vidre. Quan la gent explica aquella història de la Marianne rentant-se la brusa a la pica, ho fan com si només fos una cosa divertida, però en Connell pensa que l’autèntic propòsit de la història és un altre. La Marianne no ha estat mai amb ningú de l’institut, ningú no l’ha vista mai despullada, ningú sap si li agraden els nois o les noies, i ella no pensa dir-ho a ningú. A la gent això els molesta, i en Connell pensa que és per això que expliquen la història, perquè és l’única manera que tenen de ficar el nas allà on no se’ls permet ficar-lo.

      No em vull barallar amb tu, diu ella.

      No ens estem barallant.

      Ja ho sé, que segurament no em suportes, però ets l’única persona que parla amb mi.

      Jo no he dit mai que no et suporti, diu ell.

      Això a ella li crida l’atenció, i aixeca la vista. Ell, confús, continua mirant cap a una altra banda, però de cua d’ull veu que ella encara se’l mira. Quan parla amb la Marianne té una sensació d’intimitat total entre tots dos. Li podria explicar qualsevol cosa d’ell mateix, fins i tot coses força rares, i ella mai no les explicaria, n’està convençut. Estar a soles amb ella és com obrir una porta per allunyar-se de la vida normal i després tancar-la darrere seu. Ella no li fa por, de fet la Marianne és una persona força tranquil·la, però té por d’estar a prop seu, pel comportament estrany que li provoca, per les coses que ell diu i que normalment no diria mai.

      Fa unes quantes setmanes, mentre en Connell esperava la Lorraine al vestíbul, la Marianne va baixar les escales amb barnús. Era un barnús blanc normal i corrent, lligat d’una manera normal i corrent. Tenia els cabells molls, i la pell li brillava com si s’hagués acabat de posar crema hidratant a la cara. Mentre baixava les escales, quan va veure en Connell va dubtar i va dir: No sabia que eres aquí, perdona. Potser se la veia una mica atabalada, però tampoc gaire. Llavors va tornar a pujar cap a la seva habitació. Quan ella se’n va anar, ell es va quedar allà al vestíbul, esperant. Sabia que segurament la Marianne s’estaria vestint a l’habitació, i la roba que portaria quan tornés a baixar seria la roba que hauria triat després d’haver-lo vist a ell al vestíbul. Però la Lorraine havia enllestit abans que la Marianne tornés a aparèixer, i per tant no va poder veure quina roba s’havia posat. Tampoc li importava gaire saber-ho. El que no va fer va ser explicar-ho a ningú de l’institut, ni que l’havia vista amb barnús, ni que semblava que s’havia atabalat; ningú no n’havia de fer res.

      Doncs tu m’agrades, diu la Marianne.

      Durant uns instants ell no diu res, la intensitat de la intimitat entre tots dos és molt forta, a ell l’oprimeix amb una pressió física sobre la cara i el cos. Llavors la Lorraine torna a entrar a la cuina mentre es posa la bufanda. Fa un truc a la porta encara que ja és oberta.

      A punt, doncs?

      Sí, diu en Connell.

      Gràcies per tot, Lorraine, diu la Marianne. Fins la setmana que ve.

      En Connell ja ha travessat la porta de la cuina quan la seva mare li diu: Podries dir adeu, no? Ell es gira per mirar per damunt de l’espatlla, però s’adona que no es pot mirar la Marianne directament als ulls, i per tant es mira el terra: I tant, adeu. No s’espera per sentir la resposta.

      Al cotxe, la seva mare es posa el cinturó i sacseja el cap. Podries ser més agradable amb ella, li diu. No ho té fàcil, a l’institut.

      Ell fica la clau al contacte, mira pel retrovisor. Soc agradable amb ella, diu.

      És una persona molt sensible, diu la Lorraine.

      Podem parlar d’una altra cosa?

      La Lorraine fa una ganyota. Ell mira fixament a través del parabrisa i fa veure que no ho ha vist.

      Tres setmanes després

      (febrer 2011)

      Seu davant del tocador i es mira la cara al mirall. A la cara li falta definició al voltant de les galtes i la mandíbula. És una cara com un artefacte tecnològic, i els ulls són cursors que parpellegen. O potser li recorda la lluna reflectida al damunt d’alguna cosa, tremolosa i obliqua. Ho expressa tot a la vegada, que és el mateix que no expressar res. Arriba a la conclusió que en aquesta ocasió anar maquillada li faria passar vergonya. Sense deixar de mirar-se als ulls, fica el dit en un pot obert de crema per als llavis transparent, i se’n posa.

      A baix, quan agafa l’abric del penjador, l’Alan, el seu germà, surt de la sala d’estar.

      On vas?, li diu.

      Surto.

      Surts a on?

      Ella fica els braços a les mànigues de l’abric i després es posa bé el coll. Ara comença a estar nerviosa i espera que el seu silenci comuniqui insolència més que no pas incertesa.

      Només surto a caminar, diu.

      L’Alan es posa davant de la porta.

      El que sé segur és que no surts perquè hagis quedat amb amics, diu. Perquè d’amics no en tens, oi que no?

      No, no en tinc.

      Ara la Marianne somriu, un somriure plàcid, amb l’esperança que aquest gest de submissió calmarà el seu germà i farà que s’aparti de la porta. Però en canvi, ell li diu: Per què ho fas, això?

      El què?, diu ella.

      Aquest somriure estrany que fas.

      Ell la imita, retorça la cara en una ganyota lletja, ensenyant les dents. Tot i que somriu, la força i l’exageració de la imitació fan que sembli enrabiat.

      Estàs contenta de no tenir amics?, li diu.

      No.

      Sense deixar de somriure, la Marianne fa dues petites passes enrere, i llavors es gira i se’n va cap a la cuina, on hi ha una