A l'horitzó. Эрнан Диас

fins que va aparèixer un punt de pols a l’horitzó.

      Quan l’Eileen va alertar-ne en James, el punt havia crescut i ja era una taca de color ocre que planava a la línia del cel, i mentre en James anava a buscar el mosquet, la taca es va convertir en un núvol que embolcallava sis genets i un carruatge. En James mirava el comboi que s’acostava alhora que carregava munició per la boca del canó i remenava la polvorera. La dona li feia preguntes tota nerviosa. Ell no li va fer cas i va posar a punt el pany de sílex. Els nens s’estaven drets vora el seu pare i miraven bocabadats cap a l’horitzó. Amb la vista clavada sempre endavant, en James els va apartar. Els cavalls es van acostar a poc a poc. De mica en mica es van anar sentint més clars el cruixit de les pedres triturades per les rodes d’acer, els grinyols de les molles i dels eixos mal greixats i una dringadissa de sivelles i esperons. Tots van clavar els ulls en el carruatge. Era un cotxe lila amb punts brillants que reflectien el sol del migdia. Els quatre cavalls guarnits amb plomalls que tiraven el carruatge semblaven ultratjats per la calor. Unes borles es gronxaven nervioses als costats del sostre. Quan el carruatge va ser més a prop, els punts lluents es van transformar en volutes daurades, flors, blondes i garlandes que emmarcaven escenes pintades en colors vius d’homes que patien els turments més cruels i de dones forçades de maneres indescriptibles, de pobles encesos i de munts de bèsties en descomposició, de persones assotades, empalades, decapitades, cremades a la foguera, de picotes i forques, de cares agonitzants i d’entranyes que sobreeixien. Al capdavant del contingent, en Håkan hi va veure l’home gras i polit i el soldat de cavalleria.

      Es van aturar a una distància prudent però prou a prop per adreçar-se a en James sense haver de cridar. Ningú no va baixar del cavall. Tots duien pistoles al cinturó i un d’ells arrossegava dos burros. En James no es va bellugar. Els nens van abraçar l’Eileen per la cintura. La porta i les finestres del carruatge estaven tancades. Les gruixudes cortines de vellut negre s’inflaven i es desinflaven a poc a poc, amb regularitat, com si el cotxe respirés.

      L’home gras va donar uns copets afectuosos a la seva euga burella i es va inclinar per sobre del coll de la bèstia per xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella. Es va aclarir la veu; la molla amagada va activar el somriure mecànic, i després de treure’s el barret davant l’Eileen, que va respondre amb una reverència tímida, va engegar un dels seus discursos llargs i petulants. Es va dirigir a ella gairebé tota l’estona, però també va oferir somriures hipòcrites i va fer gestos admonitoris als nens amb els dits. De cop i volta, va fingir que acabava de veure la mina i la canal i que quedava molt impressionat. Llavors va deixar anar una lloança enèrgica. Un cop va haver acabat el seu panegíric condescendent, va fer veure que li costava refrenar l’entusiasme que sentia, però quan finalment es va controlar, es va retocar els punys de paper, es va fregar les mans i va passar a qüestions serioses. Després d’un llarg preàmbul, amb parsimònia va treure l’alforja de la borrena davantera i la va badar. Era plena fins dalt de paper moneda. Va fer un silenci dramàtic, que va remarcar ajustant-se l’armilla amb un gest emfàtic. En James no li treia els ulls de sobre. L’home gras es va fregar el front amb el mocador i va pronunciar unes quantes paraules amb pompa sacerdotal. Després va tornar a assenyalar la mina, aquesta vegada, va semblar, amb un cert menyspreu, i, per acabar, va indicar altra vegada els diners amb gran satisfacció.

      —No —va dir en James, amb fermesa.

      L’home gras va sospirar impassible, com un metge que se les heu amb un pacient supersticiós que es nega a acceptar el que més li convé, i llavors es va adreçar a l’Eileen i, reprenent aquell to paternalista i amb cantarella, va dir alguna cosa referent als nens.

      En James, tremolant de fúria, es va posar a cridar. Va manar a la seva família que reculés i va escridassar el comboi brandant el vell mosquet. L’home gras va fingir que s’ofenia davant d’aquell rampell. En James va dirigir la ràbia al carruatge. En Håkan no entenia les paraules, però era evident que en James preguntava qui hi havia allà dins i que exigia que sortís a fora. Finalment va fer gestos cap al carruatge amb massa vehemència, i els homes van desenfundar. En James va empal·lidir. El militar va fer moure el cavall descrivint lentament una corba fins que l’Eileen i els nens van quedar directament a la línia de foc. L’home gras hi va intervenir amb una actitud flegmàtica i conciliadora, com si fos l’única persona adulta que hi havia allà. Altre cop, va parlar dels nens en un to de resignació. Aquesta vegada, no es va allargar. Tot seguit hi va haver un moment de silenci després del qual l’home gras va fer petar els dits, i els homes van guiar els burros fins on era en James. L’home gras va tirar-li la bossa dels diners i va explicar que els burros eren per a l’Eileen i els nens.

      —Aneu-se’n —va dir, a la fi, amb una brusquedat sorprenent—. Ara mateix.

      En James volia replicar.

      —Ara —va repetir l’home.

      En James va guaitar la mina amb els llavis tremolosos. Tenia l’expressió d’un gos servil que havia de complir una ordre que no entenia. Va mirar de reüll el clot secret on amagava l’or. L’Eileen va pujar els nens a un dels burros i després va anar a buscar el marit, que estava ben desconcertat. En Håkan va començar a recollir les provisions que tenia a l’abast.

      —No. Tu, no —va dir el soldat de cavalleria, movent el cap en direcció a en Håkan. Tenia una veu sorprenentment agradable—. Com et dius?

      —Håkan.

      —Què?

      —Håkan.

      —Hawk?

      —Håkan.

      —Hawk què?

      —Håkan.

      —Què?

      En Håkan no va dir res.

      —Puja al carruatge, Hawk.

      En Håkan va mirar al voltant ben confós. Els Brennan estaven massa enfeinats i desconcertats per estar per ell. Es va acostar amb pas vacil·lant al carruatge i en va obrir la porta. Enlluernat pel sol del migdia, l’interior li va semblar vast com el cel nocturn. Feia olor d’encens i de sucre cremat. Maldestre, es va asseure en un seient ronyós de vellut i a mesura que les ombres es feien visibles en la foscor, davant seu es va anar dibuixant a poc a poc la silueta tènue però brillant de la dona de llavis molsuts i cabells del color de l’ambre.

      —No parles anglès. No l’entens. Tant se val. —Les paraules brollaven d’aquells llavis plens. Això va ser l’única cosa que va dir la dona durant els quatre dies que van trigar a arribar a Clangston.

      En Håkan menjava i dormia amb els homes però viatjava amb la dona dins del carruatge asfixiant i fosc. Quan eren més o menys a mig camí, ella, amb gestos i guiant-li el cos amb fermesa, li va fer posar el cap a la seva falda. La dona va passar els dos dies que quedaven de viatge acariciant-li els cabells i el clatell.

      3.

      Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li van manar que es despullés i es rentés. Considerant que no s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos feixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots dos homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat.

      En Håkan es va ficar al llit amb la pell ben encetada pel fred, les cerres del raspall i l’oli de pi. Sota la coïssor, sentia el pes de la vastitud de les planes que li comprimia el cor. Però més al fons, en un racó d’ell mateix fins aleshores desconegut, va descobrir amb sorpresa que estava satisfet i en pau. Trobava agradable jaure en un llit, adolorit i tot sol. Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la malenconia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi. No