A l'horitzó. Эрнан Диас

conversa va anar captant l’atenció dels homes de la coberta fins que gairebé tots es van aplegar a la popa al voltant del grup que s’havia format primer. Tots tenien alguna cosa per explicar.

      —La Unió li va oferir un territori propi, una mena d’estat, amb lleis pròpies i tot això. Només per treure-se’l de sobre.

      —Camina d’una manera estranya perquè li van marcar els peus.

      —Té un exèrcit d’homes que viuen i l’esperen als cingles del territori del canyó.

      —Els de la seva banda el van trair i ell els va matar a tots.

      Les històries es van anar multiplicant, i aviat es van encavalcar diverses converses, cada vegada més agosarades i extravagants pels fets que s’hi narraven.

      —Mentides! —va cridar en Munro, mentre s’acostava al grup, ben borratxo—. Tot són mentides! Mireu-lo bé! Que no l’heu vist? És un vell covard. De falcons, en puc abatre tot un estol quan vulgueu. Com si fossin coloms! Pam, pam, pam! —Va disparar cap al cel amb un rifle imaginari—. En qualsevol moment. Doneu-me’l, aquest, aquest, aquest cap de banda, aquest, aquest, aquest cabdill. Quan vulgueu! Tot són mentides.

      L’escotilla que portava a sota la coberta es va obrir amb un grinyol. Tothom va emmudir. Amb penes i treballs, el banyista en va sortir i, com un colós coix, va avançar cap a la colla d’homes amb pas feixuc. Ara portava uns pantalons de cuir sense adobar, una camisa esfilagarsada i unes quantes capes de peces de llana difícils de definir, sota un abric fet de pells de linx, coiot, castor i os, caribú i serp, guineu i gosset de les praderies, coatí i puma i d’altres bèsties desconegudes. Aquí i allà es gronxava un musell, una pota, una cua. A l’esquena li penjava el cap buidat d’un puma molt gros, com si fos una caputxa. La diversitat d’animals que havien anat a parar a aquell abric, així com també els diversos graus de desgast de les pells, donaven una idea de la quantitat de temps que havia calgut per confeccionar aquella peça i de l’abast dels viatges de qui la portava. L’home aguantava la meitat d’un tronc a cada mà.

      —Sí —va dir sense mirar a ningú en particular—. La majoria d’aquestes coses són mentida.

      Tothom es va afanyar a apartar-se de la línia invisible que separava en Munro de l’home de l’abric de pell. En Munro, amb la mà a prop de la pistolera, es va quedar allà dret amb la solemnitat i l’estupefacció pròpies d’algú que està molt borratxo i molt espantat.

      L’homenàs va fer un sospir. Semblava immensament cansat.

      En Munro no es va bellugar. El banyista va fer un altre sospir i, de cop i volta, abans que ningú tingués temps de reaccionar, va fer xocar un tronc contra l’altre amb un cop eixordador. En Munro es va llançar a terra ben arraulit; dels altres homes, alguns es van ajupir, d’altres es van tapar el front amb el braç. L’esclafit va créixer, va ressonar i finalment es va dissoldre en la vastitud, i llavors tothom va començar a girar el cap. En Munro encara era a terra. Amb cautela, va alçar el cap i es va aixecar. Ben vermell i incapaç d’apartar la mirada dels peus, va desaparèixer darrere els seus companys i després en un racó amagat del vaixell.

      El tità aguantava els troncs enlaire, com si encara ressonessin, i llavors va obrir-se pas entre els homes i es va dirigir al foc moribund. De sota l’abric va treure un tros de filassa i un tros de tela enquitranada. Va llançar-los a sobre les brases, a continuació hi va afegir un dels troncs i amb l’altre va remenar la caliuada fins que també el va tirar a les flames, cosa que va aixecar un remolí de xàldigues cap al cel foscant. Quan el vòrtex lluminós es va apagar, l’home es va escalfar les mans acostant-les al foc. Va tancar els ulls i es va inclinar una mica cap a les flames. A la claror rogenca com el coure es veia més jove, i feia l’efecte que somreia tot satisfet —però també hauria pogut ser una ganyota provocada per la calor intensa—. Els homes van començar a allunyar-se’n, com sempre amb una barreja de respecte i de por.

      —Quedeu-vos vora el foc —va dir en veu baixa.

      Era la primera vegada que els dirigia la paraula. Els homes van dubtar i es van parar en sec, com si sospesessin dues opcions prou temibles totes dues: fer el que els demanava o no fer-ne cas.

      —Gairebé totes aquestes històries són mentides —va repetir l’home—. No totes. La majoria. El meu nom —va afegir, i es va asseure sobre una bota. Va descansar els colzes sobre els genolls i el front als palmells, va agafar aire i llavors es va incorporar amb un posat cansat però majestuós.

      Els buscadors d’or i els mariners, capcots, no es van moure de lloc. Fent rodolar un barril, el noi va emergir de darrere la colla, es va atrevir a col·locar-lo vora aquell home i s’hi va asseure. L’homenàs va moure el cap, tal vegada en un gest d’aprovació, però va ser un moviment fugaç i gairebé imperceptible que potser no s’adreçava a ningú en concret.

      —Em dic Håkan —va afegir mirant fixament el foc i pronunciant la primera vocal com una mena de u que a l’instant es va fondre en una o i, després, en una a, no pas seguides sinó en un so guerxat o distorsionat de manera que, per un instant, tots tres sons es van sentir com un de sol—. Håkan Söderström. El cognom no m’ha fet mai falta. No l’he fet servir mai. I ningú no sabia dir-me bé el nom de pila. Jo no sabia parlar anglès quan vaig arribar aquí. La gent em preguntava com em deia. Jo responia Håkan —va dir, posant-se una mà al pit—. Ells preguntaven, com?, què dius? I quan per fi vaig saber prou anglès per poder donar explicacions, ja tothom em deia Hawk.

      Feia l’efecte com si s’adrecés al foc però que no li fes res que els altres el sentissin. El noiet era l’únic que seia. Alguns es van quedar al lloc on eren, d’altres s’havien apartat sense fer soroll i s’havien esmunyit cap a la proa o havien baixat sota la coberta. Finalment, una mitja dotzena d’homes es van atansar al foc amb barrils, caixes o fardots per seure. En Håkan va emmudir. Algú va treure una pastilla de tabac i una navalla, en va tallar un tros meticulosament i després d’haver-lo examinat com si fos una pedra preciosa, se’l va ficar a la boca. Mentrestant, els homes van anar envoltant en Håkan per escoltar-lo asseguts a la punta dels seients improvisats, a punt per alçar-se d’un bot si aquell homenàs es tornava hostil. Un dels buscadors d’or va treure pa ranci i salmó; un altre tenia patates i oli de peix. Es van passar el menjar, però en Håkan no en va voler. Els homes es van anar relaxant mentre menjaven. Ningú no deia res. Encara era impossible distingir el cel de la terra, però l’un i l’altra començaven a grisejar. Finalment, després d’haver remenat el foc, en Håkan es va posar a parlar. Fent pauses llargues i a estones amb una veu gairebé inaudible, va continuar enraonant fins que va sortir el sol, sempre adreçant-se al foc, com si les paraules s’haguessin de cremar tan bon punt les pronunciava. De vegades, però, semblava que parlava al noi.

      1.

      En Håkan Söderström va néixer en una casa de camp al nord del llac Tystnaden, a Suècia. L’amo de la terra esgotada que treballava la seva família era un home ric a qui no havien vist mai però que, per mitjà d’un administrador, cobrava regularment la part que li corresponia de la sega. Després de perdre la collita any rere any, l’amo va estrènyer el puny, cosa que va obligar els Söderström a subsistir a base de bolets i baies que collien als boscos, i d’anguiles i lucis que pescaven al llac (on en Håkan, encoratjat pel seu pare, va descobrir el gust pels banys a l’aigua gelada). La majoria de les famílies de la regió feien una vida semblant, i en pocs anys, a mesura que els veïns van anar abandonant les cases per anar a Estocolm o més al sud, els Söderström van anar quedant cada cop més aïllats fins que van perdre tot el contacte amb la gent, tret de l’administrador, que els anava a veure uns quants cops l’any a recaptar la seva part. El fill petit i el fill gran van caure malalts i van morir i només van quedar en Håkan i el seu germà Linus, que era quatre anys més gran que ell.

      Vivien com nàufrags. A casa passaven dies sencers sense dir-se ni una paraula. Els nois s’estaven tant temps com podien als boscos o a les cases abandonades, on en Linus explicava a en Håkan una història rere l’altra. Li parlava d’aventures que, segons ell, havia viscut; de gestes que, deia, li havien explicat els mateixos protagonistes;