A l'horitzó. Эрнан Диас

van fer el primer pas cap al taulell, els clients van tornar a les seves ocupacions.

      El cambrer els va saludar movent el cap mentre ells s’atansaven a la barra, i quan finalment hi van arribar, ja els hi esperaven dues cerveses i un plat de carn assecada. En Håkan no havia pres mai cap beguda alcohòlica, i la cervesa amarga i calenta no li va agradar gens. Era massa tímid per demanar aigua i va cometre l’error de menjar una mica de charqui. En James va fer un bon trago. Ningú no els mirava, però sens dubte eren el centre d’atenció del local. En James es va donar uns copets al pit intentant amagar la bossa que es veia pels estrips de la camisa esparracada. El cambrer no parava d’omplir-li la gerra.

      Es va obrir una porta del primer pis, a l’altra banda de la barra, i només en James i en Håkan van aixecar el cap. Durant uns instants fugaços, en Håkan va veure una dona alta que duia un vestit lila guarnit amb lluentons platejats. L’escot també li espurnejava amb purpurina per sobre del cosset. Duia una cabellera espessa del color de l’ambre que li queia formant ondes damunt les espatlles, i els llavis eren d’un vermell gairebé negre. La dona va inclinar el cap, va mirar en Håkan amb una intensitat que sortia més aviat dels llavis que dels ulls i va desaparèixer darrere la porta. Tan bon punt se’n va haver anat, l’home de l’uniforme tronat va sortir de l’habitació, seguit d’un home gras i polit. L’individu gras va baixar ranquejant les escales, darrere el militar, i va anar directament cap als desconeguts. Tot i que estava amarat de suor, era l’únic home del local que anava net, l’únic que no portava una crosta de brutícia al damunt. L’envoltava un efluvi de flor de taronger. Es va fregar el front amb un mocador immaculat, el va plegar amb delicadesa abans de tornar-se’l a posar a la butxaca del pit i, en acabat, es va aplanar els cabells a un costat amb les mans i es va aclarir la veu. Tot això ho va fer amb la màxima solemnitat. Llavors, com si una molla hagués activat un mecanisme ocult, va somriure, es va inclinar lleugerament i, en veu ben alta, es va adreçar als desconeguts. Semblava un discurs formal. Mentre enraonava, l’home gras va descriure amb una mà cara amunt un arc que englobava el local sencer o potser fins i tot el desert que s’estenia més enllà d’aquelles parets, i llavors va estirar l’altre braç, com si acceptés o oferís un regal enorme, va tancar els ulls amb placidesa i finalment va dir, després d’una pausa solemne: «Benvinguts a Clangston».

      En James va fer un gest d’assentiment sense ni tan sols aixecar la mirada.

      Amb la simpatia efusiva i afectada que en Håkan més tard descobriria en els predicadors i els venedors ambulants, l’home perfumat va fer una pregunta molt llarga i després, com si volgués eixamplar la silueta, va introduir els polzes a les cises de l’armilla.

      En James va donar una resposta breu en un to eixut que tant podia expressar desafiament com por.

      L’home gras, amb un somriure impertorbable, va assentir amb compassió, com si tractés un nen malalt o un idiota inofensiu.

      El militar, que s’havia esmunyit al racó més fosc del local, es va pitjar un dels narius i per l’altre va expulsar un tap de moc. L’home gras va sospirar, va assenyalar en la direcció de l’altre home amb la mà flàccida i va demanar disculpes en un to cansat, una mica maternal. Tot seguit es va tornar a adreçar a en James i li va fer una altra pregunta, sempre somrient i ben educat. En James no apartava la vista de la gerra de cervesa. L’home gras va repetir la pregunta. Pocs jugadors i bevedors podien fer veure que continuaven centrats en les seves converses. En James va passar el caire de la mà per sobre el taulell llardós uns quants cops. Amb paciència fingida, l’home va assenyalar la botiga on ells havien comprat provisions i va explicar alguna cosa en un to condescendent. Un cop va haver acabat, va arronsar les espatlles i va mirar en James, que, després d’una llarga pausa, va dir: «No». L’home gras es va tornar a encongir d’espatlles, va cobrir el llavi superior amb l’inferior i tot seguit es va clavar una plantofada a cada cuixa, cosa que va escampar una intensa olor de flor de taronger, i va moure el cap d’un costat a l’altre, com si es resignés a acceptar una fantasia extravagant com una veritat irrefutable. Es va quedar dret una estona en silenci, adoptant un aire contemplatiu, i després va arquejar les celles i va fer que sí amb el cap, fent veure que per fi acceptava la resposta d’en James i que no hi tenia res a dir. El militar va bufar per l’altre forat del nas. No en va sortir res.

      Quan el cambrer anava a omplir la gerra d’en James una altra vegada, el noi de la botiga va treure el nas al bar i va anunciar que el burro estava a punt. En James va agafar unes quantes monedes de la butxaca dels pantalons, però l’home gras, fent veure que se sentia molt ofès, va exclamar:

      —No, no, no, no, no —i va interposar el braç emmidonat entre en James i el cambrer. Va fer una declaració breu i solemne, va respirar fondo i finalment va repetir, repassant els botons de l’armilla amb els dits—: Benvinguts a Clangston.

      En Håkan i en James van sortir a fora i van comprovar si el noi havia subjectat bé les provisions al burro amb les cordes i les corretges. En James va començar a sortir del poble a poc a poc, sense mirar enrere, però en Håkan es va entretenir vora les estaques dels cavalls. Va mirar al voltant per assegurar-se que ningú no l’observava i després va beure amb avidesa de l’abeurador que hi havia al costat dels animals infestats de mosques fent cassoleta amb les mans per arreplegar l’aigua tèrbola. Els homes de dins el bar van riure. En Håkan es va tombar, sobresaltat i avergonyit, però la porta era només un forat negre a la façana il·luminada pel sol. Llavors es va recordar de la dona i va mirar amunt. La lluminositat feia impenetrable la finestra. Va atrapar en James i, plegats, van avançar per l’únic carrer de Clangston.

      A la tornada van anar tan de pressa com van poder, sense parar fins que ja s’havia fet fosc, i l’endemà, a trenc d’alba, van reprendre la marxa. Sovint, en James feia anar en Håkan darrere seu i de recules perquè escombrés trams llargs del camí amb un bastó i escampés i difuminés les petjades que hi deixaven. De tant en tant, s’aturava de sobte i mirava fixament el buit, amb l’índex als llavis i la mà al voltant de l’orella per comprovar si els perseguien. Menjaven charqui i galetes (en James havia d’estovar tant una cosa com l’altra amb aigua), i no van fer mai foc.

      Tot i que no s’havien estat gaire estona a Clangston, i a pesar que d’aquell carrer curt i deixat amb prou feines se’n podia dir poble i que la poca gent que hi vivia es veia bruta i deteriorada pels elements, en Håkan encara va quedar atònit quan va veure la mina rústica que en James tenia vora el rierol. El campament era amb prou feines un munt de branques, alguns taulons que havien recuperat del carretó i trastos que només podrien tenir una mica de valor en una situació d’aïllament extrem com aquella, tot escampat al voltant de les restes d’un foc. L’Eileen i els nens, que van fer salts d’alegria en veure’ls arribar, anaven espellifats i estaven inflats i plens de pústules. No només hi duien la roba, d’esparracada, sinó que també els penjaven pelleringues com si fossin trossos de gasa gastada. Estaven demacrats però alhora rebotits pel sol, i paradoxalment, els ulls, petits i d’un blau grisós, els brillaven amb un foc febril; i per tot això, veure’ls tan contents era esfereïdor. A en Håkan li van recordar els éssers condemnats del bosc dels contes que li explicava el seu germà.

      En comptes de millorar la situació, les noves provisions van aprofundir l’abisme que separava els Brennan del món. Un cop va haver posat a punt els llums de querosè nous, en James va poder treballar vint-i-quatre hores al dia. Es va convertir en un esquelet embogit que no parava de fer anar el martell nit i dia i que només s’aturava per anar, envoltat de la foscor, al lloc on amagava el que trobava cada dia. L’Eileen i els nens estaven alegres com sempre, però procuraven mantenir-se lluny d’en James, que, deixant-se portar per la malfiança, esclatava en atacs de fúria que cada vegada eren més difícils de contenir. Quan no cavava la canal o traginava roques, en Håkan passava l’estona amb els nens, que també li ensenyaven una mica d’anglès, encara que les paraules que aprenia no anaven més enllà de l’entorn més immediat i de les modestes exigències dels seus jocs.

      Van anar passant els dies. Quants, en Håkan no ho sabia: ni tan sols no estava segur de quant de temps feia que havia desembarcat a San Francisco. A la casa de Suècia no tenien ni calendaris ni rellotges, però la feina dividia els dies en segments regulars i els agrupava en cicles constants.