A l'horitzó. Эрнан Диас

sortir com una expressió continuada de desesperació. Els nens no paraven de plorar. Les dones, sense deixar de xisclar, van començar a clavar cops a la porta de la cabanya. Després de molta estona d’udolar, la dona del vel es va posar a esgaripar al mateix ritme de la respiració, i cada cop que agafava aire, deixava anar un xiscle breu. Finalment, com si de sobte hagués pres una decisió, va parar. Sense apartar la mirada d’en Caleb, la dama va dir alguna cosa en veu baixa a un dels seus homes, el qual aleshores va assenyalar dos companys seus. Tots junts van endur-se el cadàver. Abaixant el cap i fregant-se les conques dels ulls amb el taló de les mans, la dona va recuperar el control d’ella mateixa i de la situació. Es va redreçar i, més alta que mai, a poc a poc va aixecar el vel, se’l va subjectar al barret i va obrir els ulls encesos de ràbia.

      —Tu! —va vociferar, assenyalant l’home gras—. Vine aquí!

      L’home s’hi va atansar i, amb un posat penedit, es va quedar dret a unes quantes passes d’ella. Es van mirar en silenci. Els homes que s’havien emportat el cadàver ara apilaven branques seques que havien agafat de la teulada de l’escola. Incapaç d’aguantar més el silenci, l’home gras es va passar la mà pels cabells, es va aclarir la veu i es va posar a enraonar. Tanmateix, així que va deixar anar la primera paraula, la dona li va llançar l’atac verbal més despietat que en Håkan havia sentit mai.

      Per aquella boca podrida escopia paraules gelatinoses d’odi. Fins i tot feia l’efecte que ensenyava aquella cavitat negra i putrefacta com el màxim insult, més intimidadora que el doll estrepitós i salivós de paraules mal formades que en sortia juntament amb baves i escopits. Encara tenia la pistola a la mà i la va fer servir per apuntar més d’un cop el cadàver i l’home gras. La relació entre tots dos era el principal argument de la seva diatriba. La dona no semblava conscient que l’objecte amb què els assenyalava era una pistola, cosa que feia de l’arma un objecte més perillós, encara —com si un cop en recordés la veritable funció, s’hagués de sentir obligada a utilitzar-lo—. Les dones de la cabanya van xisclar encara més fort mentre clavaven cops a la porta amb algun objecte enorme. Les criatures no paraven de plorar. La dona va fer un pas endavant, va inclinar-se per acostar la cara a pocs centímetres de la de l’home gras i el va cobrir d’insults i saliva. En Håkan en va entendre les últimes paraules, que la dona subratllava apuntant la pistola al pit voluminós que s’amagava sota l’armilla. «Culpa teva.» Aleshores li va ensenyar les genives negres i va emetre un so sibilant que semblava sortir més aviat del parell de lluents llimacs de dins la boca.

      Van posar el cadàver d’en Caleb a la pira desordenada de vora les ruïnes de l’escola.

      —Amb compte! —va manar la dona, i va abaixar el vel. Fent un gest amb el cap, va indicar als sentinelles que fessin parar les dones de clavar cops. Els nens continuaven plorant. Amb un altre gest de barbeta, va ordenar al soldat de cavalleria que encengués la pira. Tots els homes, atacants i víctimes, es van treure el barret. El foc va agafar de pressa. Les branques van cedir enmig d’espetecs i el cadàver de sobte es va enfonsar dins de les flames i va emetre una fortor sinistra de carn rostida.

      Després d’uns moments de silenci, la dona, que havia recobrat del tot la seva fredor habitual, es va tornar a adreçar a l’home gras i li va donar una ordre breu. Amb els llavis tremolosos, l’home va voler respondre, però abans de pronunciar cap paraula va decidir que valia més fer el que li deien. Es va treure la jaqueta, l’armilla, el plastró i la camisa. Tothom el mirava. El vespre s’anava escolant i algunes estrelles començaven a despuntar al cel cada cop més fosc. Aleshores es va treure les sabates i després els pantalons. La dona es mostrava impacient. Vacil·lant, l’home es va treure els calçotets i es va quedar palplantat, fofo i blanc com la llet, només amb els mitjons i les lligacames posats. Algú va riure. Obeint un gest gairebé imperceptible de la dona, van llençar la roba a les brases de la casa cremada. I seguint l’ordre donada amb un altre gest breu de cap, van deixar sortir totes les dones i criatures. Els seus marits hi van anar corrents, però una dona es va quedar sola amb la criatura. Va mirar al voltant confosa i després, en veure la pira, va caure de genolls a terra i va plorar. La dama del vel la va examinar amb interès. Tots els homes de Clangston van muntar a cavall, tots menys l’home gras, que es va quedar dret entremig dels colons mentre el soldat de cavalleria s’enduia la seva euga burella. L’home gras bavejava i suplicava quequejant. En Håkan va rebre l’ordre de pujar al carruatge darrere la dona. Se’n van anar amb el comboi. Aviat es van deixar de sentir els gemecs i sanglots de l’home abandonat.

      L’endemà passat a la nit, quan ja havien tornat al poble, en Håkan va haver d’anar a l’habitació de la dona. Estava asseguda davant d’una tauleta i li va assenyalar una cadira davant seu. En Håkan s’hi va asseure i es va fixar en una funda enrotllable de cuir amb eines. Com feia tantes vegades, la dona el va ignorar d’una manera estudiada, premeditada, amb un posat impacient, com si la seva presència, que ella havia requerit, endarrerís l’arribada d’una altra persona. Finalment, al cap de molta estona, va deslligar la funda i la va desplegar sobre la taula. Estava dividida en apartats que contenien tisores, pinces, flascons, tallaungles, dagues petites i altres instruments que en Håkan no va reconèixer. La dama donava copets sobre la taula amb un dit. En Håkan estava confós. Irritada, va indicar-li que posés les mans sobre la taula, i ell va creure. Ella li va immobilitzar el canell esquerre amb una força que en Håkan, dòcil com era, no mereixia, va treure el tallaungles més gros del compartiment i va tallar-li les ungles. Les mans del noi s’havien estovat durant la captivitat, però les ungles eren aspres i anguloses com sempre; algunes li havien crescut tant que se li havien trencat, d’altres se les havia tallades ell mateix amb les dents o amb el ganivet que li havien donat per menjar. Quan va haver acabat, les hi va llimar i després va tallar-ne i arrencar-ne les cutícules amb un instrument de punta esmolada que va fer que en Håkan fes una ganyota de dolor i enretirés instintivament la mà. La dona li va aferrar més fort el canell i li va clavar l’eina a la mà. No li va esquinçar la pell, però la fermesa amb què l’agafava va deixar clar que li travessaria la mà amb l’instrument per immobilitzar-la-hi si continuava oferint resistència. Un cop va haver acabat, li va retocar i polir les ungles. D’un dels flascons li va abocar a les mans un ungüent greixós que feia olor de roses i les hi va fregar. En Håkan, per primera vegada, potser perquè la dona no li havia acariciat mai les mans d’aquella manera, va decidir parlar-hi.

      —Me n’he d’anar —va dir.

      La dona va aixecar la vista i el va mirar amb una expressió que admetia fugaçment un fet que, per bé que era extraordinari, no la va sorprendre. Tot seguit li va somriure.

      —Impossible —va respondre—. No et puc deixar anar.

      Va apagar el llum i va fer una cosa que no havia fet mai: es va agenollar i va posar el cap a la falda d’en Håkan, tal com li ho havia fet fer tantes vegades a ell, i llavors li va agafar una mà polida i flàccida per acariciar-se els cabells, com si jugués amb una nina de drap.

      Després d’aquells esdeveniments, la vida va tornar a la rutina inalterable. Tot i que no estava acostumat a la violència, en Håkan va començar a ordir un pla per fugir en el qual intervenia vagament el ganivet espuntat que feia servir per menjar. S’hi veia amb cor gràcies a la seva corpulència, que com més anava més intimidava molts dels segrestadors. Tanmateix, el que va passar al cap d’unes quantes nits va estalviar-li haver de posar en pràctica els plans que havia mig ideat.

      Durant l’estona de quietud entre l’hora de tancar el bar i el moment que els dos guàrdies l’anaven a buscar per dur-lo davant de la dona, en Håkan va sentir que algú, sense fer soroll, feia passar el forrellat per obrir la porta. La cautela i la lentitud amb què ho feien era poc habitual, i encara era més insòlit no haver sentit, com sempre, dos parells de botes pujar les escales. Tota la nit el vent havia xiulat i s’havia arremolinat per tot Clangston, i ara feia espetegar les finestres i les portes amb una força cada cop més intensa. El forrellat lliscava a poc a poc per les guies, per evitar el clic al final de la trajectòria. Silenci. En Håkan va agafar un llibre per tenir alguna cosa sòlida a les mans.

      La porta es va obrir i davant seu, ple d’esgarrinxades, crostes i encara nu, hi havia l’home gras. Tenia la galta esquerra tan inflada que confluïa