A l'horitzó. Эрнан Диас

dents trencades de feia poc. Després, posant-se un dit als llavis clivellats per indicar a en Håkan que no digués res, es va apartar de la porta i va assenyalar l’escala.

      —Ves-te’n —li va dir xiuxiuejant.

      En Håkan el va mirar perplex.

      —Ves-te’n —va repetir l’home—. Ara. Ves-te’n. Afanya’t.

      En Håkan va agafar les sabates, va passar per davant de l’home gras, la rialleta maliciosa del qual s’havia transformat en una rialla silenciosa i grotesca, va baixar les escales de puntetes, va travessar el bar, va franquejar la porta, es va aturar breument al llindar i, tan bon punt va posar els peus a la plana, va arrencar a córrer.

      5.

      L’albada era una intuïció, una certesa encara invisible, i en Håkan s’hi va dirigir corrent, amb els ulls fixos en un punt distant que, n’estava segur, aviat es tornaria vermell i li ensenyaria el camí directe cap al seu germà. El vent fort a l’esquena era un bon presagi: una mà encoratjadora que l’empenyia cap endavant i que alhora esborrava les seves petjades.

      Amb una mica de sort, la dama no el cridaria aquella nit, i no s’adonarien de la seva absència fins a última hora del matí, potser al migdia. Però si la dona el volia, els guàrdies pujarien aviat a la seva habitació. Quan feia una estona que corria, en Håkan es va girar per mirar els llums febles del poble. Amb gran sorpresa, va veure que Clangston havia desaparegut. Ara que el vent li venia de cara, es va adonar que l’aire estava impregnat de sorra. Al començament encara podia distingir l’aura nocturna de les roques i dels arbusts, perceptibles només quan eren a una o dues passes d’ell, però després ja no va veure res més. Aviat els remolins de sorra van esborrar la foscor de la nit mateixa. La força del vent, juntament amb la sorra esmolada que arrossegava, formaven un nou element que, malgrat l’aspror i la textura eixuta, s’assemblava més a l’aigua que a la terra i a l’aire. En Håkan es va haver de girar per respirar. Va continuar corrent, sentint-se ben protegit per la tempesta, que l’eixordava de tan fort que rugia. Tenia el rostre contret com un puny —encara que el vent erosiu no li ho hagués impedit, hauria estat inútil obrir els ulls en aquella densa foscor—. Pràcticament cada dues passes s’entrebancava, però agraïa cada caiguda perquè ajagut a terra aconseguia uns moments de respir. Així i tot, de seguida es tornava a aixecar per reprendre la cursa a cegues, esbufegant amb els llavis serrats.

      No es va fer de dia. La negror tan sols va empal·lidir.

      Sacsejat pel vent, en Håkan ja no sabia en quina direcció anava. Només esperava que no hagués tornat a Clangston fent una volta molt gran.

      Quan la tempesta va amainar, el sol del migdia li va caure al damunt i va revelar-li un paisatge idèntic a l’extensió de desert que veia des de la finestra. Va continuar caminant amb rumb incert. Aviat, la seva pròpia ombra va començar a allargar-se davant seu, i va procurar que sempre el precedís, convençut fermament que el guiaria cap a l’est. Cap rastrejador no hauria pogut trobar mai les seves petjades després d’una tempesta com aquella, però en Håkan encara estava preocupat. Quanta distància havia recorregut? Era prou lluny de Clangston? Realment s’havia distanciat dels seus segrestadors en comptes de tornar-hi? No tenia cap dubte que la dona el voldria recuperar a qualsevol preu i que havia enviat partides de reconeixement tan bon punt el temps ho havia permès. No sabia com s’organitzaven aquelles cerques, però va pensar que encara que n’enviés en totes direccions, no en tindria prou per repassar minuciosament aquelles planes. En Håkan esperava que la trajectòria que havia seguit caigués entre dues de les línies que s’estenien radialment des de les estaques per als cavalls de davant del bar. De tota manera es preguntava quant de temps podria aguantar sense menjar ni aigua. I, d’altra banda, si tenia la sort de trobar ajuda, probablement aquella dona devia controlar tots els assentaments accessibles a peu des de Clangston.

      Es va fer de nit i, incapaç d’orientar-se en la foscor, en Håkan es va aturar. Es va ajeure damunt la terra calenta, entre dos matolls d’artemisa. El desert, tan silenciós durant el dia, ara bullia d’activitat: animals que grunyien, s’aparellaven, caçaven, eren caçats. En Håkan no estava amoïnat. Fins llavors només havia vist rosegadors, rèptils i petits gossos salvatges, i va donar per fet que la seva corpulència intimidaria aquelles bestioles. Encara no havia après a tenir por de les serps.

      Es va despertar abans que claregés, en part per costum (sempre es llevava en plena nit per estar a punt quan hi anaven els guàrdies), però també perquè el terra s’havia refredat. El cel nocturn s’havia desplaçat. En Håkan es va meravellar del moviment coordinat dels estels i en aquells moments es va penedir de no haver preguntat mai al seu germà com era que aquells punts brillants recorrien el firmament tots junts, sempre mantenint la distància de separació inicial entre els uns i els altres. En Linus li havia explicat altres prodigis naturals. Per exemple, que cada dia naixia un sol nou. Mentre recorria el cel, el disc lluminós es consumia, s’enfonsava, es desintegrava a l’horitzó i es vessava com si fos cera per l’abisme que hi havia a l’extrem del món. I igual que un cerer, déu reaprofitava aquell degoteig per fer un sol nou durant la nit. El temps que durava la nit era el mateix que déu trigava a crear el sol nou; després déu donava llum al sol i el deixava anar cada matí. Però dels estels i del seu moviment, en Linus no n’hi havia explicat res.

      Tan bon punt la claror premonitòria a l’horitzó li va ensenyar el camí, va posar rumb cap a l’est.

      Si no hagués estat pels galls de les artemises, s’hauria mort al cap de pocs dies. Matava un parell d’ocells al dia a cops de garrot o de roc i en bevia la sang. Això encara li feia venir més set, però l’ajudava a conservar la força. Les primeres vegades, havia vomitat així que el líquid espès i càlid li queia dins la boca, però aviat va aprendre a controlar aquell acte reflex. Tenia la barbeta i la roba, ara feta parracs per culpa de la tempesta de sorra, brutes de sang coagulada. Finalment en Håkan es va adonar que la sang endurida i marronosa el protegia del sol i per això va començar a escampar-se’n abundosament pels braços, pel pit, pel coll i per la cara. La suor li estovava aquella capa i la hi convertia en una pasta líquida, cosa que l’obligava a aturar-se constantment per refer-la. Al cap d’uns quants dies, però, ja tenia prou estrats cuits pel sol i estucats per la pols perquè no li calgués afegir-n’hi més. Arribat a aquell punt, en Håkan ja no sentia la pudor d’aquell revestiment.

      Va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que feia una eternitat que caminava quan, de sobte, li va venir un deliri febril. Va començar a sentir veus i cascs de cavalls i havia de girar-se contínuament per esborrar aquells sons imaginaris. De vegades es llançava a terra creient que la dringadissa del carruatge negre estava a punt d’atrapar-lo. Per fer callar aquelles al·lucinacions, va començar a parlar, sobretot a en Linus. De vegades en Linus responia. De mica en mica, el cos d’en Håkan es va anar tornant lleuger i rígid. Caminar era sempre un miracle. El moment més difícil de cada passa era el de posar el peu a terra. Es mirava la sabata i, meravellat de veure el peu enlaire, es preguntava com hi havia arribat i com aconseguiria aterrar. Després, al pas següent, contemplava l’altre peu amb la mateixa perplexitat. I cada vegada se sorprenia de nou, com si veiés el peu suspès a l’aire per primer cop. Caminar es va convertir en un estrany exercici d’equilibri, perquè cada vegada aixecava el peu més amunt i el deixava enlaire una estoneta, estirant una mica els braços per mantenir l’equilibri, com un monstre encarcarat. La uniformitat del paisatge li agreujava encara més l’estat mental. De tant en tant perdia el coneixement i quan tornava en si es trobava al mig d’una passa, avançant en un terreny idèntic al d’abans de perdre la consciència. Era impossible saber quant de temps s’havia escolat ni quina distància havia recorregut. De vegades es pensava que no es movia de lloc.

      Un matí es va despertar tremolant i abraçant un gos mort. No recordava haver-lo atrapat ni haver-li trencat el coll.

      Va continuar caminant fins que, tot de sobte, el peu no va aconseguir trobar el terra, i va caure lentament en un buit que es va obrir sota seu, a la sorra. L’última cosa que va recordar va ser que va mirar amunt i va veure la sola de la sabata a la superfície.

      6.