Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

quan les màquines van ser perfeccionades gràcies a l’experiència obtinguda en el treball del cotó, va ser possible aplicar-les a la llana i a les altres fibres.

      La primera màquina de la Revolució Industrial va ser l’anomenada spinning-jenny o simplement jenny, inventada per Hargreaves el 1768. La jenny era una màquina manual, moguda per la força de l’operari, que realitzava mecànicament els processos de torsió i estiratge que el filador feia amb els dits; però mentre el filador treballava amb un sol fus, la primera jenny ho feia amb vuit fusos a la vegada i a la fi de segle ja en podia portar 120 i filava amb una velocitat molt més gran que el millor filador. L’any següent, Arkwright va inventar la water-frame, moguda per energia hidràulica. El 1785 Samuel Crompton va combinar ambdues màquines per a obtenir una màquina híbrida coneguda com a mule. Aquestes dues darreres màquines havien de ser mogudes per energia externa, hidràulica o de vapor, i per tant exigien la concentració de l’activitat a la fàbrica. D’altra banda, les tres màquines van ser utilitzades alhora durant bastants anys perquè proporcionaven fils aptes per a usos diferents. La característica comuna a totes aquestes màquines és que requerien un obrer especialitzat. El 1825 Richard Roberts va automatitzar la mule (self-acting mule), que seria coneguda com a selfactina, la qual ja no necessitava un obrer especialitzat: qualsevol persona podia fer funcionar la màquina, que multiplicava per alguns centenars la productivitat d’un filador manual, per experimentat que fos.

      Aquesta sèrie de màquines van fer créixer en gran manera la producció de fil, fins al punt que no hi havia prou teixidors per a treballar-lo, de manera que el preu del fil queia en picat: entre 1784 i 1832 es va reduir a una desena part. La Gran Bretanya començà a exportar fil, però evidentment la solució era mecanitzar el tissatge. Hi havia hagut un intent de Cartwright el 1787, que aportava les solucions bàsiques, però que no resultava viable perquè el teler s’espatllava o trencava el fil amb massa freqüència. El primer teler mecànic prou segur per a ser operatiu, va ser inventat el 1822 pel mateix Richard Roberts, pocs anys abans de patentar la selfactina (1825); així i tot, els teixits fins van requerir el teler manual fins al final del segle XIX.

      S’ha de recordar encara una altra màquina que va ser d’una importància cabdal: la desmotadora mecànica, obra de l’inventor nord-americà Eli Whitney (1793), que permetia separar les llavors del cotó de la floca, la fibra tèxtil. Els Estats Units, que abans de l’invent de la màquina de Whitney no eren un gran proveïdor de cotó a la Gran Bretanya, van passar a dominar el mercat gràcies a l’abaratiment del preu que aquesta permetia, però també per la disponibilitat de terres i de mà d’obra esclava per al seu conreu: la producció de cotó als Estats Units es va multiplicar per 60 entre 1790 i 1810.

      Al mateix temps que creixia la capacitat de producció, es produïa un descens de preus. Aquest descens afecta tant la matèria primera com la seva transformació, com es pot veure en el quadre 3.1.

QUADRE 3.1

       Components del preu del cotó (preus deflactats)

       Evolució dels components i del preu final (1785 = 100)

       Percentatge dels components en el preu final

      Font: Knick (1998).

      La caiguda dels preus era general, però a ritmes diferents: el 1810 el cotó i el tissatge havien caigut entorn d’una quarta part, mentre que la filatura havia fet ja la seva revolució: el fil costava una novena part del seu cost de 1785, cosa que portava el preu del producte final a menys de la meitat; el 1835 el cotó havia continuat caient al mateix ritme, la filatura ja no baixava més i la caiguda del preu es produïa en el tissatge. Tot plegat permetia que el preu final fos menys d’una quarta part del de 1835. Aquests canvis comportaven igualment diferències en el cost de cada component en cada moment: més de la meitat del cost corresponia el 1785 a la filatura i el 1810 al tissatge, mentre que el 1835 els tres components eren relativament semblants.

      La mecanització de la filatura i el tissatge del cotó va tenir un efecte transformador important sobre la indústria i el comerç britànics, i per tant sobre tota la seva economia. Va produir importants efectes d’arrossegament, tant sobre la construcció de maquinària com sobre la resta d’indústries tèxtils i també sobre la indústria química; va consolidar també el treball en fàbriques, aprofundint així la diferència entre posseïdors dels mitjans de producció i treballadors. D’altra banda, en oferir un bé barat i de consum massiu, tingué un gran impacte comercial: al llarg del segle XIX el cotó va ser el principal producte del comerç mundial i encara el 1880 la Gran Bretanya dominava el 82% del comerç de cotó.

3.2 La siderúrgia

      Com diu McCloskey (1985), si els teixits de cotó simbolitzen els béns de consum de la Revolució Industrial, el ferro en simbolitza els béns de producció. En realitat, sense l’augment de la producció de ferro i el seu abaratiment, no s’hauria pogut fabricar maquinària a un preu competitiu, i per tant no parlaríem de Revolució Industrial, sinó de la introducció d’algunes màquines de filar.

      Però en el cas de la siderúrgia la revolució no va consistir en la introducció de maquinària nova, sinó en nous processos, els quals tenien tres finalitats: abaratir l’obtenció de ferro mitjançant la substitució del carbó vegetal pel carbó mineral; augmentar la quantitat de ferro obtingut, i escurçar el temps i el carbó necessari per a cadascun dels processos.

      Com ha quedat explicat en el capítol 2, el ferro s’utilitza en dues formes principals: ferro fos o colat i ferro forjat o dolç. El ferro colat s’obté directament de l’alt forn, en estat líquid i permet obtenir les peces desitjades simplement abocant la fosa en motlles adequats. Com que conté un percentatge relativament alt de carbó i d’altres minerals, és molt dur, però fràgil: s’utilitza per a obtenir formes complexes que no hagin d’estar sotmeses a tensions ni torsions, com són ara olles, estufes, bastidors de màquines, canons... La innovació bàsica en l’obtenció de ferro colat va ser obra d’Abraham Darby, el qual el 1709 va començar a utilitzar carbó mineral com a combustible per a fondre el ferro a l’alt forn; però no va ser fins després de moltes provatures que, cap a 1750, obtingué una fosa de qualitat suficient, gràcies a l’ús de carbó de coc, obtingut destil·lant l’hulla per a augmentar-ne la resistència i la potència calorífica. El coc permetia un estalvi important (era molt més barat que el carbó vegetal) i a més evitava la desforestació.

      El ferro forjat s’obtenia o bé directament de les fargues tradicionals (grans devoradores de carbó vegetal, i per tant de boscos) o bé tornant a arroentar el ferro colat amb carbó vegetal per a refinar-lo, és a dir, extreure’n les impureses per oxidació (exposició a l’aire) i compressió (picant-lo amb grans martells per totes bandes). Els avantatges del ferro forjat són la mal·leabilitat i la tenacitat, o sigui, en estat roent pot ser treballat fàcilment i és molt més resistent a la tensió i a la torsió. Se’n fa un ús molt més extens que del ferro colat: reixes, claus, eines, bigues, parts mòbils de les màquines...

      La revolució en la refinació del ferro va ser obra de Henry Cort, que el 1784 va introduir un doble procediment: la pudelació i el laminatge. En la pudelació la fosa (el ferro colat) no es deixava refredar, sinó que s’introduïa en un llarg forn de reverber (en el qual el combustible no estava en contacte amb el mineral), mentre era remenat per obrers que manejaven llargues pales; a causa de l’esforç que requeria en un ambient summament calorós, era la feina de vida mitjana més curta: difícilment s’hi trobaven obrers per damunt dels 35 anys. Al final del forn de pudelació, la fosa era una massa pastosa, que havia perdut gran part de les seves impureses;