Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

a optar als càrrecs de nomenament reial i a les rendes que aquests proporcionaven i que permetien completar unes rendes feudals sovint ben malmeses.

      Les noves monarquies van intervenir també en el món econòmic amb la finalitat d’augmentar el poder del monarca; ho van fer especialment mitjançant la protecció del comerç exterior: és el que s’anomena mercantilisme. El punt de partida del mercantilisme és la idea que el poder del monarca depèn de la riquesa del país i que, a l’època, el comerç exterior és la manera més ràpida d’enriquiment. Per tant, l’estat legisla en favor dels interessos comercials, prohibint o gravant l’entrada o la sortida de productes, discriminant en favor de les naus pròpies, concedint monopolis d’explotació de determinades zones o de fabricació d’alguns productes, ocupant territoris i fins i tot guerrejant per obtenir territoris o beneficis econòmics, tant a Europa com fora d’Europa. La finalitat principal de les polítiques mercantilistes era obtenir balances de pagament favorables que permetessin acumular or dins el país.

      Les polítiques mercantilistes significaven discriminació i reglamentació, no sempre eren eficaces, van representar un fre per al comerç internacional, van encarir els productes i fins i tot van provocar guerres. D’altra banda, la càrrega impositiva va anar creixent a mesura que augmentava el luxe de la cort i les despeses militars, fins al punt de provocar diverses revoltes antifiscals, encapçalades per la burgesia.

      D’aquestes, la primera que va tenir èxit, i que es considera com a punt de partida polític del sistema capitalista, es va produir a la Gran Bretanya després de la revolució de 1680. Tot i mantenir unes certes formes feudals (algunes de les quals han arribat als nostres dies, com la Cambra dels Lords), el poder va passar a ser controlat pel Parlament, que havia d’aprovar els nous impostos i la gestió del pressupost. A partir d’aquest moment, l’actuació dels governs va tendir a ser favorable als interessos de la burgesia, tant en la legislació interior com en la política exterior: l’abolició de l’absolutisme no va comportar la desaparició del mercantilisme.

      L’abolició definitiva del feudalisme i de la monarquia absoluta i la seva substitució per règims parlamentaris capitalistes ve representada per la Constitució dels Estats Units (1787) i sobretot per la Revolució Francesa (1789). A la resta d’Europa, la implantació legal del capitalisme va ser un procés lent, que es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.

4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic

      El sistema polític i econòmic feudal van ser fortament atacats des del punt de vista filosòfic pel racionalisme, que considera que l’aplicació de la raó ha de ser el principi director de l’activitat humana. El comportament racional es basa en l’existència de lleis naturals, que les lleis positives poden completar, però no contradir; Hobbes, Locke i Hume van ser els principals difusors d’aquesta idea, el corol·lari de la qual, posat de relleu en especial per Adam Smith, és que també l’activitat econòmica està regulada per lleis i mecanismes naturals, els quals són bàsicament la llibertat personal i d’empresa, el dret a la propietat i el mercat. L’actuació conforme a les lleis naturals permet a l’individu o al grup (familiar, estatal) obtenir el màxim profit econòmic i el creixement acumulat que aquest comporta.

      La racionalització és un ideal al que es tendeix i que afecta amb diferent intensitat països i regions; tot i que és un procés que encara avui no es pot donar per acabat, no hi ha dubte que al segle XVIII els països on més havia calat eren els més avançats (Holanda, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, Suïssa), que per tant eren els que tenien més possibilitats per a fer un salt endavant en les seves economies.

      Des del punt de vista econòmic, la llibertat d’empresa comporta el liberalisme, oposat a l’intervencionisme estatal que representava el mercantilisme. La crítica bàsica al mercantilisme prové de Cantillon (1755), el qual afirma que els intercanvis internacionals afavoreixen tots aquells que hi participen i per tant postula la possibilitat d’un creixement econòmic global, propiciat pel comerç. Però la codificació de les crítiques al mercantilisme i la creació d’una ideologia econòmica alternativa, el liberalisme econòmic, va ser sobretot obra d’Adam Smith. El punt de partida de Smith és que l’interès personal, l’egoisme de cadascú, és el motor que permet satisfer les necessitats globals: els altres estan disposats a oferir-nos els seus béns, serveis o diners a canvi dels nostres; el diner expressa la lliure elecció dels individus entre diversos béns alternatius i maximitza, per tant, el profit i la satisfacció de cadascú. D’aquesta manera, la suma d’egoismes personals és beneficiosa per al conjunt: hi ha una mà invisible que encamina la lliure activitat de cadascú cap al bé general i el creixement econòmic.

      Per tant, el millor sistema econòmic és el que permet a tothom actuar sense traves, cosa que implica bandejar els obstacles a les lleis naturals, que són bàsicament tres: l’arbitrarietat legal i judicial, substituïda per la proclamació de lleis justes i aplicades de forma imparcial; l’excés i la mala gestió dels impostos, que han de ser moderats i s’han d’invertir en profit de la comunitat, i els privilegis, tant de naixement (feudals) com de càrrec (militars, eclesiàstics), de territori (furs) o econòmics (gremis, monopolis). La supressió dels privilegis implica la igualtat d’oportunitats: la igualtat davant la llei, l’elecció per als càrrecs de les persones més preparades i la llibertat de treball i d’empresa.

      Les idees d’Adam Smith es troben en les seves obres principals, La teoria dels sentiments morals (1759) i Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776).

      L’economia de lliure mercat permet obtenir els productes més barats per l’eliminació dels drets de duana, però sobretot impulsa l’especialització: cadascú, persona o país, es pot dedicar a produir allò en què té avantatges comparatius, atès que disposa de mercats més amplis. Al seu torn, l’especialització impulsa el progrés tècnic, que abarateix la producció i per tant amplia el mercat, creant així un cercle virtuós de creixement. Smith ho exemplifica amb la fabricació d’agulles: en un mercat restringit, cada operari duu a terme tot el procés; en un mercat més ampli, la feina es divideix al màxim (un obrer talla el filferro, l’altre fa la punta, l’altre l’ull, etc.) i així s’aconsegeix multiplicar fabulosament la producció. El treballador venia a ser així una peça d’una màquina formada per diversos homes: la Revolució Industrial es podria considerar com la substitució d’aquestes màquines humanes per màquines inanimades.

5. El paper d’Europa en el món en l’etapa preindustrial

      L’Europa occidental va passar de ser una zona endarrerida al conjunt d’Euràsia a l’alta edat mitjana a organitzar en profit propi el comerç mundial i a dominar gran part dels territoris no europeus entre el segle XVI i la Primera Guerra Mundial. El canvi d’hegemonia sembla clar que es va produir als segles XIV i XV, i les diferències es van anar ampliant els segles següents fins a abocar en el canvi decisiu que va representar la Revolució Industrial.

      Aquesta visió d’un avançament de les economies europees respecte a la resta abans de la Revolució Industrial ha estat contradita en els darrers anys principalment per Pomeranz (2000), amb l’argument que fins a 1800 les trajectòries de creixement i els nivells de renda i de productivitat a Europa i a Orient (en especial a la Xina) eren molt similars i que la gran divergència que representa la Revolució Industrial es deu bàsicament a dos factors accidentals, favorables a la Gran Bretanya: la disponibilitat de carbó barat, que va fer possible la màquina de vapor, i la possessió d’un imperi colonial, que garantia una oferta barata de productes que exigien molta terra, com el cotó i el sucre. En canvi, la zona més desenvolupada de la Xina, el delta del Iang-Tsé, estava allunyada de les mines de carbó i la Xina havia d’extreure del propi territori tots els productes necessaris per a assegurar l’alimentació d’una població creixent. Tot i que la tesi de Pomeranz té la virtut de resituar les economies orientals, sovint desateses o considerades menys desenvolupades del que en realitat eren, Van Zanden (2009) replica que la Revolució Industrial va ser possible per dos grans factors afavoridors del creixement econòmic que es troben sobretot en les societats europees més avançades i que tenen l’origen en temps molt reculats: es