Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

de distribució de gas es feien la competència a Londres.

3.5 El sistema fabril

      Des del punt de vista de l’organització del treball, la Revolució Industrial va consagrar el triomf definitiu de la fàbrica com a forma d’organització de la producció adaptada al maquinisme. Si bé la fàbrica era preexistent, pels avantatges explicats en el capítol anterior, amb la Revolució Industrial les màquines mogudes per energia externa (hidràulica o de vapor) la van fer indispensable: l’energia s’obtenia d’un motor únic, i es transmetia per mitjà d’un conjunt molt complex de rodes i politges que movien totes i cadascuna de les màquines.

      El treball en fàbrica té un aspecte criticable, la proletarització de la mà d’obra, sotmesa a llargues jornades de feina no especialitzada, monòtona i mal pagada. Té, però, també un aspecte positiu: la fàbrica és el millor lloc perquè es produeixin els microinvents, les modificacions provinents del learning by using, de l’aprenentatge pel treball, que permeten introduir millores senzilles, però que poden resultar molt importants des del punt de vista econòmic.

4. Un creixement moderat i desigual

      S’ha de recordar que la Revolució Industrial no és més que el moment d’arrancada del creixement autosostingut; no és sorprenent, per tant, que el creixement de la renda per capita durant els anys de la Revolució Industrial no fos gaire espectacular. Això és degut al fet que només uns pocs sectors estaven mecanitzats, amb un repartiment molt desigual sobre el territori i un impacte escàs sobre el conjunt de l’economia: l’any 1800 el cotó només representava el 7% de la producció nacional i el ferro l’1%, de manera que, partint de 1760, va caldre més d’un segle per a doblar el producte per capita del treballador britànic. Per tant, quan les tècniques economètriques van permetre fer estimacions sobre les taxes de creixement a la Gran Bretanya, els resultats van ser, a primera vista, sorprenents per la seva moderació: entre 1760 i 1801, el creixement del producte nacional brut era de l’1,4% anual, però per capita es reduïa al 0,2%. En canvi, si ens centrem en el sector industrial, els càlculs donen una taxa de creixement de 1760 a 1801 que dobla la de 1700 a 1760; i en l’etapa següent la producció industrial es va multiplicar per més de sis (O’Brien, 1993), però encara el 1861 només una tercera part de la població treballava en el sector industrial modern: més o menys la mateixa proporció ocupada en el servei domèstic (McCloskey, 1985).

      QUADRE 3.2

       Taxa anual de creixement de la renda a la Gran Bretanya (%)

      Font: Crafts (1997).

      Com ja hem dit, aquesta moderació del creixement ha portat alguns autors a negar validesa al concepte de Revolució Industrial o a endarrerir aquesta fins ben entrat el segle XIX, en el moment en què el creixement global és més clar. Tanmateix, no es pot negar que des de les primeres innovacions la Revolució Industrial representa una discontinuïtat, una ruptura respecte a l’etapa anterior: com recorda O’Brien (1993), a pesar de la seva lentitud, la taxa de creixement anglesa entre 1750 i 1850 no té precedents històrics.

      A més, el creixement va ser molt superior en els sectors afectats per la industrialització: el cotó va passar de representar un 2,6% del producte industrial el 1770 a representar-ne el 22,4% el 1831. Una cosa semblant, en to menor (de l’1,5 al 7,6%), es pot dir del ferro (quadre 3.3).

QUADRE 3.3

       Valor afegit de la indústria britànica

      Font: Guia pràctica..., pp. 34-35, a partir de Crafts (1987).

      La producció es va anar mecanitzant progressivament, procés a procés i sector a sector. El sector industrial tradicional i el revolucionari van conviure llargament, cosa que ha fet parlar d’una economia i fins i tot d’una indústria duals, amb un sector modern, en ràpid creixement, i un sector tradicional, de creixement irregular i moderat. Però, tot i que la idea és suggestiva, no s’ha d’oblidar que els dos sectors no eren estancs, sinó molt relacionats, especialment en tres aspectes:

      1 Mecanització i treball artesà coexisteixen llargament en les mateixes indústries (filatura mecànica i tissatge a mà, siderúrgia moderna i metal-lúrgia tradicional, etc.).

      2 Més important encara, una part del creixement del sector tradicional és degut a la demanda induïda pels sectors industrialitzats. Això es veu molt clarament en la construcció, que va passar de representar l’11% de la producció industrial el 1770 al 24% el 1841, sense que experimentés canvis tecnològics d’importància. El creixement respon en part a l’augment de la població, però sobretot a la urbanització i a l’edificació industrial, i (a la inversa del que veiem en el cas del cotó) a l’augment dels preus, afavorit per l’increment de la demanda. Altres indústries tradicionals es van veure favorablement afectades per la disponibilitat d’eines més barates, millores en el transport i en l’organització dels mercats.

      3 Tota l’economia es va veure afavorida pels canvis substancials que parallelament a la innovació industrial van experimentar els sectors comercial i financer, o sigui, pel creixement del capitalisme (Von Tunzelmann, 1993).

      Finalment, cal tenir present que la utilització del valor afegit com a indicador del creixement econòmic (indispensable, atesa l’heterogeneïtat dels productes que s’ha de sumar) infravalora el creixement dels sectors industrialitzats. El percentatge que representen en cada moment aquests sectors queda disminuït perquè els seus preus baixen gràcies a l’augment de la productivitat i també per l’impacte que tenen sobre altres indústries, impacte que, en fer créixer aquestes, implica una disminució percentual del sector industrialitzat. Redreçar aquests càlculs és molt difícil, però és evident que el pes dels sectors industrialitzats va ser superior al que indiquen les xifres que intenten mesurar-lo.

      Però, fins i tot acceptant les xifres del valor afegit, la indústria moderna (cotó, ferro i carbó), que representa una part petita (13,2%) de la producció el 1770, arriba gairebé al 30% el 1801 i al 36% el 1831; encara més, si en aquest darrer moment calculem el seu valor a preus de 1770, el percentatge s’atansaria al 60%. I si hi afegim la indústria de la construcció, que com hem vist depèn molt del procés d’industrialització, el valor afegit dels sectors industrialitzats ja hauria superat el de la indústria tradicional el 1801.

5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial

      El canvi econòmic es pot descompondre en dos elements: les variacions en la quantitat de factors de producció utilitzats i les transformacions en la manera d’utilitzar-los. Hem vist ja els canvis que les innovacions produïen en la manera d’usar els factors. L’augment en les quantitats emprades va ser, però, també important. Com a conseqüència de la Revolució Industrial, tant el treball com el capital foren usats en més quantitat i més intensament tant de manera directa, en els sectors industrialitzats, com indirectament, en la producció d’altres béns i serveis. Les preguntes que cal fer en aquest apartat són quina importància va tenir l’oferta de factors de producció, d’on procedien aquests i com van ser dirigits cap a la seva millor utilització gràcies al mercat (Mokyr, 1985).

5.1 El factor treball

      El treball era un factor abundant en els inicis de la Revolució Industrial. L’«exèrcit de parats» format, segons Marx, pels pagesos expulsats del camp com a conseqüència del procés d’enclosure i que forniria la mà d’obra per al procés d’industrialització, mai no va existir: la població agrària anglesa va continuar creixent durant la Revolució Industrial (quadre 3.4); però, així i tot, la baixa proporció de població dedicada a l’agricultura i el fortíssim increment de població que va experimentar la