Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort

producció agrària i industrial, la grandària i l’organització del mercat i l’ajut estatal formen, en conjunt, el terreny adobat per a l’aparició i la consolidació de la Revolució Industrial: els invents es van produir, i sobretot es van aplicar, on i quan les condicions econòmiques eren favorables. Però l’existència d’aquestes condicions favorables no prejutja l’adopció de les innovacions: el nucli de la Revolució Industrial és la innovació tecnològica. Segons Allen (2009), les innovacions es van aplicar perquè a la Gran Bretanya la mà d’obra era comparativament cara i les fonts d’energia i el capital relativament barats: la Revolució Industrial només arrela quan es donen aquestes condicions, raó que explica la lentitud de la seva difusió.

      El fet clau de la Revolució Industrial és el procés de canvi tècnic accelerat i sense precedents (Mokyr, 1990). El progrés tècnic tendeix a produir-se en els sectors més actius de la producció i sol ser a la vegada discontinu i arraïmat: les innovacions no acostumen a aparèixer en qualsevol sector, sinó en els sectors més actius, de manera que el progrés tendeix a ser autocorrelacionat: res no genera més innovació que el progrés tècnic anterior. Per tant, les innovacions tendeixen a concentrar-se en moments i sectors determinats, normalment quan l’augment de la demanda d’un producte incita a la recerca d’innovacions que permetin millorar la rapidesa i la productivitat del procés i augmentar els beneficis.

      El progrés tècnic es produeix per l’aparició d’un conjunt de macroinvents que, un cop aplicats, originen un flux de microinvents. Els macroinvents són idees radicalment noves que apareixen molt de tard en tard, produeixen un fort impacte en la producció i estimulen la inversió a causa dels beneficis que proporcionen, però tenen un rendiment econòmic progressivament decreixent (Crafts, 1995). Els microinvents són les millores que s’afegeixen a un macroinvent per a obtenir augments en la producció, disminució de costos o comoditat i seguretat en el procés o per a adaptar el macroinvent a un altre sector productiu. La combinació de macroinvents i microinvents provoca una disminució del cost del producte i un creixement autosostingut de la renda per capita que fan possibles mercats cada cop més grans i, per tant, un creixement accelerat.

      Els macroinvents, a la vegada que generen increments de la productivitat en un procés determinat, provoquen també fàcilment colls d’ampolla en altres processos relacionats: per exemple, un augment de la capacitat de producció de fil provoca un coll d’ampolla, un excés d’oferta de fil que els teixidors no poden absorbir; a la inversa, una millora en el teixit provoca un coll d’ampolla per manca de fil suficient. Aquestes disfuncions estimulen la recerca de solucions, i per tant de nous invents. En conseqüència, cada macroinvent estimula a la vegada microinvents sobre si mateix i la recerca de macroinvents complementaris, el resultat dels quals pot ser la superació amb escreix del coll d’ampolla present, i per tant l’aparició de nous colls d’ampolla en altres punts del procés de producció. En tot cas, macroinvents i microinvents requereixen un coneixement acurat del procés que es vol mecanitzar o millorar, de manera que com més es difongui l’ús d’una màquina, més possibilitats hi ha que generi innovacions.

      Hi ha tres formes principals de generar innovacions (Von Tunzelmann, 1993):

      1 Learning by doing (aprendre fent): els constructors de màquines van introduint petites innovacions, especialment per a adaptar les màquines a les necessitats o els requeriments de cada empresa concreta. Com més màquines d’un tipus determinat es fabriquin i durant més temps, més fàcil és que apareguin millores (microinvents).

      2 Learning by using (aprendre per l’ús): els obrers que fan anar una màquina introdueixen petits canvis que en milloren o faciliten el funcionament i que poden ser incorporats a noves versions de la màquina. També en aquest cas, com més utilitzada sigui una màquina, més possibilitats de millora tindrà.

      3 Learning by learning (aprendre aprenent): com més màquines es dissenyen i fabriquen, més s’aprèn a fer màquines, a resoldre d’una manera sistemàtica els problemes tècnics plantejats i a adaptar mecanismes o parts d’una màquina a altres màquines que poden tenir funcions molt diferents.

      Les principals innovacions que conformen la Revolució Industrial van tenir lloc en els camps de la producció, les matèries primeres utilitzades, l’organització de la producció i el transport. Aquests dos darrers aspectes són importants sobretot en el moment de la difusió de la industrialització, de manera que en parlarem en el capítol 5.

      Els canvis en la producció consisteixen en la substitució de l’activitat de l’home per la de la màquina en la fabricació dels productes (maquinisme), en l’aplicació massiva d’energia produïda per a moure les màquines i per al transport i en la utilització de matèries primeres: sense abandonar l’ús de matèries primeres orgàniques (fusta, fibres vegetals o animals), la industrialització es caracteritza pel predomini de les matèries primeres inorgàniques (Wrigley, 1989), que permeten assegurar un flux molt més constant, tant de productes com d’energia i, al mateix temps, descarregar la terra de la necessitat de produir tot allò necessari per a la vida humana. Aquesta sèrie de canvis van exigir molt sovint la concentració de l’activitat industrial a la fàbrica (factory system).

      El canvi en l’ús d’energia és a la vegada quantitatiu i qualitatiu: s’utilitza molta més energia en els processos productius, però sobretot l’energia utilitzada és qualitativament diferent. Abans de la Revolució Industrial es tractava d’energia muscular (humana o animal), cara i limitada, d’energia natural aprofitada (eòlica, hidràulica) o d’energia de procedència orgànica (llenya, carbó vegetal); amb la Revolució Industrial l’energia característica és generada per l’home on vol, quan vol i, dins uns certs límits, en la quantitat i potència que vol, de primer a partir de la transformació de l’energia calorífica del carbó, d’orígen inorgànic, en l’energia cinètica del vapor.

       El conjunt de canvis en l’ús d’energia com a conseqüència de la Revolució Industrial (fins als nostres dies) pot ser esquematitzat de la manera següent:

      – Fonts d’energia: carbó (s. xviii), gas (~ 1810), petroli (~ 1860), gas natural (~ 1960), fusió de l’àtom (~ 1965), energies renovables (~ 1980).

      – Formes d’energia: vapor, electricitat, explosió.

      – Motors: màquina de vapor (~ 1770), motor elèctric (~ 1870), motor d’explosió interna (~ 1880).

      Els sectors afectats per aquests canvis en el moment de la Revolució Industrial van ser bàsicament tres: el sector tèxtil cotoner, el siderúrgic i l’energètic. En cap d’ells no es partia de zero, però els canvis experimentats en pocs anys van ser revolucionaris en el sentit que van transformar la seva manera i la seva capacitat de produir i, a la llarga, tota l’economia. Hi ha dos sectors més que acostumen a ser oblidats, però que són també importants, encara que les seves transformacions o el volum de la seva producció no siguin tan revolucionaris: la mineria i la indústria química.

3.1 Els teixits de cotó

      Els primers invents de la Revolució Industrial van afectar el sector tèxtil cotoner i més concretament l’operació més senzilla però més lenta del procés: la filatura, l’obtenció de fil. Convé recordar que la fabricació de teixits requereix una llarga sèrie d’operacions, les principals de les quals són la filatura i el tissatge (encreuament dels fils per a formar la tela). Tradicionalment de dos a quatre filadors eren suficients per a abastar de fil un teixidor. Però el 1733 John Kay va introduir una petita innovació en el tissatge: la llançadora volant, que es va difondre cap a 1760. Es tractava d’una llançadora normal a la qual se li havien afegit unes rodetes i que es movia al llarg d’una guia mitjançant un cordill estirat pel teixidor: per tant, tot i la seva importància, la llançadora volant no pot ser considerada una màquina; però permetia que l’amplada de la peça teixida pogués ser molt més gran que la tradicional de l’amplada de braços del teixidor i el procés era més ràpid; un teixidor necessitava ara el fil de 8 a 10 filadors. La llançadora volant va provocar una fam de fil, sobretot de llana, que era la fibra tèxtil més utilitzada a l’època; però les màquines inventades per a