Comunicació NoViolenta. Marshall B. Rosenberg

el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: “Ets un kike?” Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de l’escola, aquests mateixos nois m’estaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.

      Des d’aquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions d’un camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:

      No m’espanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig d’intentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat l’important aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat m’escridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i m’hauria agradat preguntar-li: “Vas tenir una infància gaire infeliç?” “La teva xicota t’ha deixat?” Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. M’hauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.

      ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943

      Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i l’ús que fem de les paraules. Des d’aleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació —tant en parlar com en escoltar— que ens porta a donar des del cor, connectant amb nosaltres mateixos i amb els altres d’una manera que permeti que aflori la nostra compassió natural. Jo, d’aquest enfocament en dic Comunicació NoViolenta, fent servir el terme noviolència tal com l’utilitzava Gandhi en referir-se a la compassió que l’ésser humà expressa d’una manera natural quan en el seu cor renuncia a la violència. Encara que considerem que la nostra manera de parlar no és “violenta”, les paraules sovint ens condueixen al mal i al dolor, bé per als altres, bé per a nosaltres mateixos. En algunes comunitats, el procés que descric es coneix com a Comunicació Compassiva; les sigles CNV es fan servir al llarg d’aquest llibre per referir-se a la Comunicació Compassiva o NoViolenta.

       CNV: una manera de comunicar-nos que ens porta a donar des del cor

       UNA MANERA DE CENTRAR L’ATENCIÓ

      La CNV està basada en unes habilitats del llenguatge i la comunicació que reforcen la nostra capacitat de no perdre la humanitat inclús en condicions difícils. No conté res de nou; tot el que s’ha integrat a la CNV es coneix des de fa segles. La intenció és recordar-nos el que ja sabem sobre com relacionar-nos en consonància amb la nostra naturalesa humana i ajudar-nos a viure de manera que aquest coneixement es manifesti concretament.

      La CNV ens guia a l’hora de reestructurar com ens expressem i com escoltem els altres. En comptes de les habituals reaccions automàtiques, les nostres paraules es converteixen en respostes conscients amb una base ferma en la consciència del que percebem, sentim i volem. La CNV ens guia per expressar nos amb honestedat i claredat, prestant als altres, alhora, una atenció respectuosa i empàtica. En qualsevol conversa arribem a escoltar les nostres necessitats profundes i les dels altres. La CNV ens prepara per observar amb atenció i ser capaços d’identificar les conductes i les situacions que ens afecten. Aprenem a identificar i expressar clarament el que volem en qualsevol situació en termes concrets. L’esquema és simple i, alhora, poderosament transformador.

       Quan fem servir la CNV per escoltar les nostres necessitats més profundes i les dels altres, percebem les relacions sota una nova llum

      A mesura que la CNV substitueix els nostres vells patrons de defensa, fugida o atac enfront del judici i la crítica, arribem a percebre’ns a nosaltres mateixos i als altres, així com les nostres intencions i les nostres relacions, sota una nova llum. La resistència, l’actitud defensiva i les reaccions violentes disminueixen. Quan ens concentrem a aclarir què observem, sentim i necessitem en comptes de diagnosticar i jutjar, descobrim la profunditat de la nostra pròpia compassió. Per mitjà d’aquest èmfasi en l’escolta profunda —de nosaltres mateixos i dels altres— la CNV promou el respecte, l’atenció i l’empatia, i engendra un desig mutu de donar des del cor.

      Encara que m’hi refereixo com “un procés de comunicació” o “un llenguatge de compassió”, la CNV és molt més que un procés o un llenguatge. En un nivell més profund és un recordatori constant que cal que continuem centrant l’atenció allà on és més probable que trobem el que busquem.

      Hi ha un acudit sobre un home que està de quatre grapes sota un fanal, buscant alguna cosa. Un policia que passa li pregunta què fa. “Busco les claus del cotxe”, respon l’home, que sembla que estigui una mica embriac. “Les ha perdut aquí?”, pregunta l’oficial. “No”, respon l’home, “m’han caigut al carreró”. Veient l’expressió d’estranyesa del policia, l’home s’afanya a explicar: “Però aquí hi ha més llum”.

      M’adono que els condicionaments culturals em porten a dirigir l’atenció cap on és poc probable que aconsegueixi el que vull. Vaig desenvolupar la CNV com una manera d’entrenar l’atenció —fer brillar la llum de la meva consciència— per centrar-la on hi ha la possibilitat d’obtenir el que busco. El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.

       Enfoquem la llum de la nostra consciència on sigui més probable que trobem el que busquem

      De la mena de compassió a la qual em refereixo amb “donar des del cor” en parla una cançó de la meva amiga Ruth Bebermeyer:

       Mai no sento que m’han donat tant

       com quan prens de mi alguna cosa,

       quan entens el goig que sento

       donant-te-la.

       I saps que el meu donar no pretén

       fer-te deutor,

       ho faig perquè vull viure l’amor

       que sento per tu.

       Rebre amb gràcia

       és potser el regal més gran.

       No hi ha manera de separar-ho:

       Quan em dones,

       jo et dono el meu rebre.

       Quan prens de mi,

       sento que em dones tant...

      “GIVEN TO” (1978), DE RUTH BEBERMEYER DE L’ÀLBUM GIVEN TO

      Quan donem des del cor, ho fem pel goig que brolla sempre que enriquim la vida d’una altra persona voluntàriament. Aquest tipus de donació beneficia tant el que dona com el que rep. El que rep gaudeix del regal sense preocupar-se de les conseqüències que se’n deriven per por, culpa, vergonya o desig de guanyar. El que dona se’n beneficia gràcies a l’augment de l’autoestima que es produeix quan veiem que els nostres esforços contribueixen al benestar d’algú.

      L’ús