Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

dos pertanyien.

Com veurem en el capítol corresponent, en 1876 els escriptors provençals, amb Mistral al front, havien fundat l’Acadèmia d’Oc o consistori del Felibritge, del qual formarien part cinquanta majorals: 29 francesos i 21 espanyols. Entre aquests darrers hi havia diversos catalans, com ara Verdaguer, Balaguer, Collell, Milà i Fontanals, Quintana i Aguiló; alguns mallorquins, com ara Forteza i Aguiló; i tres valencians: Querol, Josep Maria Torres i Llorente.[46] Fou en aquell moment també que hom decidí que els Jocs Florals del Felibritge tindrien lloc cada set anys, i que els primers se celebrarien a Montpeller en 1878 i estarien dedicats a Jaume I.

Arribat el moment del certamen, el director de Las Provincias visqué aquelles festes amb vertader entusiasme i satisfacció, i redactà deu llargues cròniques en què explicà fil per randa als seus lectors tot el que allí s’esdevenia. D’aquesta banda dels Pirineus, només hi assistiren tres escriptors: un català, un mallorquí i un valencià. És a dir, Albert Quintana, síndic de l’Acadèmia «para Cataluña, Valencia, Mallorca y Rosellón»,[47] Aguiló i Llorente. Encara que el valencià degué realitzar sol el viatge en tren que el portà des de València a Montpeller i que durà vint-i-quatre hores (en cap moment no esmenta haver-lo fet en companyia), sí que hi acredita la presència de Quintana i d’Aguiló amb les següents paraules: «De los mayorales españoles había representación de Cataluña, Mallorca y Valencia: Quintana, Aguiló y el que esto escribe atestiguaban con su presencia que toda la España lemosina se asociaba a la fiesta de Montpeller».[48]

2.4 Als Jocs Florals de Barcelona (1880 i 1885)

Exactament dos anys després d’aquella festa, Llorente i Aguiló tornaren a trobar-se. L’encontre es produí a propòsit del Mil·lenari de Montserrat, celebrat durant els darrers dies d’abril de 1880, i dels Jocs Florals de Barcelona, que tingueren lloc el 2 de maig d’aquell mateix any i dels quals el valencià havia sigut nomenat president del consistori de mantenidors, integrat per Francesc Matheu, secretari, Ramon de Siscar, vicepresident, Conrad Roure, Joan Sardà, Àlvar Verdaguer i Emili Vilanova. Aguiló ja s’hi referia el 14 de novembre de 1879 en una carta adreçada a Tomàs Forteza: «Diuen que Llorente será president dels Jochs y en Matheu secretari. Veurem».[49]

Aquella edició dels Jocs Florals de Barcelona resultà ben memorable perquè, com veurem després, mossén Jacint Verdaguer hi assolí la condició de Mestre en Gai Saber; i fou a Llorente, en la seua qualitat de president, a qui correspongué l’honor de fer-ne la proclamació. Segons la ressenya que en publicà Las Provincias, «el Sr. Llorente tomó por la mano al joven sacerdote, al ilustre autor de L’Atlàntida; se adelantó hacia el centro del estrado, y dijo: “En nom del Consistori y pera gloria de les lletres catalanes, proclame mestre en Gay Saber á Mosen Jacinto Verdaguer”».[50]

Per la seua banda, Aguiló també hi fou premiat: «Presentà al certamen el poema Penediment, que meresqué la Viola d’or i argent» (Verdaguer Pajerols, 2004: 51). A propòsit d’aquest guardó, el 21 d’abril, deu dies abans del certamen, Aguiló comentava al seu cosí Forteza: «El Penediment, que tu copiares, acab de saber extraoficialment que te la viola. En Teodoro Llorente no arribará fins demá passat y no se si voldrá suscriure els premis, per conseguent no se anunciaran fins d’aqui alguns dies. Ab els drames hi ha llupta (sic) y fins que venga en Llorente no’s decidirá».[51] D’aquesta manera, a banda de conéixer algunes interioritats del concurs, resulta curiós constatar que en les dues ocasions (1866 i 1880) que Llorente actuà com a membre del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona varen ser premiats Jacint Verdaguer i Marià Aguiló, dos dels escriptors catalans que més admirava i amb els quals més relació mantingué al llarg de la seua vida. I que, per a més casualitat i major glòria de l’anecdotari, en l’edició de 1866 fou proclamat Mestre en Gai Saber Aguiló, mentre que en la de 1880 ho fou Verdaguer. Llorente degué convertir-se així en una mena de talismà per als dos.

De fet, en l’univers llorentí, els noms d’Aguiló i Verdaguer anaven molt units. Un any abans, en 1879, a propòsit de l’aparició del poemari Idil·lis i cants místics,[52] i un any després, en 1881, a propòsit de l’assistència de Verdaguer als Jocs Florals de Lo Rat Penat, el director de Las Provincias escrigué que la irrupció del jove i desconegut «pagès vigatà» en els Jocs Florals de Barcelona de 1865 li havia sigut relatada per Aguiló:

      No asistí yo a aquella escena conmovedora [de 1865]; pero al poco tiempo me la contaba, embelesado y contentísimo, mi querido amigo y maestro Mariano Aguiló.

      El buenísimo Aguiló veía realizado su ideal en el encuentro de aquel trovador campesino. Había estudiado mucho la poesía catalana en viejos librotes; pero esto no le satisfacía; la estudiaba también en los pueblos y aldeas, en los pliegues más escondidos de la montaña, en las masías del Pirineo, en todos los recónditos lugares donde se conservaban más vivas la lengua y la tradición.

¡Qué fortuna, me decía, encontrar un poeta y un gran poeta, catalán por todos los cuatro costados, un catalán que es completamente ageno a toda influencia castellana! De todos nosotros, los que hemos aprendido el cultivo de las letras catalanas después de recibir la instrucción castellana, desconfío yo, porque temo que sea ficticia nuestra inspiración; pero, ¿cómo desconfiar de un poeta que ha comenzado a componer versos en catalán cuando no conocía ni hablaba otra lengua?[53]

Al cap de cinc anys, el 3 de maig de 1885, un poeta valencià, Vicent Venceslau Querol, tornaria a ocupar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona. El 30 de gener Aguiló expressava a Tomàs Forteza els sentiments que la idea li provocava en els següents termes: «Si’ls jochs florals d’aquest any, els antichs y els neos, te duen a tu y an Querol será una festa d’amistat, quel meu cor necessita mes de lo que pots figurarte».[54] Efectivament, en aquella edició fou Querol qui actuà com a president d’un consistori de mantenidors que estava integrat per Marià Maspons i Labrós, Josep M. Vallès i Ribot, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Bartrina d’Aixemús, Francesc Manel Pau i Josep Yxart, que féu les funcions de secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 61). I la cita serví perquè, novament, Llorente (que viatjà acompanyant Querol) i Aguiló tornaren a trobar-se.

D’aquesta manera, a la ressenya de la festa que dos dies després fou publicada a Las Provincias s’explica que «en los bancos de los adjuntos se veía la flor y nata de la renaixensa, Mariano Aguiló, Joaquín Rubio, Jacinto Verdaguer, Federico Soler, Dámaso Calbet, Ángel Guimerá, Gayetano Vidal, Francisco Matheu, Narciso Oller y otros muchos, que fuera prolijo enumerar».[55] Fent costat a Querol, també s’hi constatava la presència d’«un pequeño grupo de valencianos»,[56] integrat per Enric Gaspar, Ramon Ferrer i Matutano i Llorente. Això deu significar que Josep Aguirre, Fèlix Pizcueta i l’impressor Frederic Doménech, que segons les notícies que dóna l’Epistolari Llorente també tenien previst assistir-hi, finalment degueren quedar-se a València.[57]

Per cert que un dels actes d’aquells Jocs Florals que més commogué l’anònim redactor de Las Provincias (segurament Llorente, el director) estigué constituït per l’homenatge pòstum que es tributà a Manuel Milà i Fontanals, «el gran poeta y profundo literato, que hace veintisiete años presidió en persona los primeros Juegos Florales», i que fou qualificat pel diari com un «episodio conmovedor».