Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

l’inductor de l’interés pel ressorgiment literari valencià de Llorente i de Querol. D’aquesta manera, degué ser el mallorquí qui els suggerí la pràctica d’una literatura catalana culta, curosa i selecta, com es desprén del lema que enarborava: allò important era «no a quants sinó a quals» arribava la flama renaixencista.[6]

      Durant el segle XX, mentre Miquel Duran de València (1936: 25) parlà d’Aguiló com d’«un gran amic i un bon company i mestre» de Llorente, Ricard Blasco (1984a: 21-22) posà de manifest d’una manera categòrica que, tant Querol com Llorente, «d’ell van aprendre molt del nostre passat històric i literari. Aguiló els parlà de la “Renaixença” que s’expandia a Catalunya i Mallorca, relacionantla amb el paral·lel renaixement de la literatura occitana»; per concloure que

      l’estímul d’Aguiló fou prou perquè, a partir d’aquell moment, Llorente i Querol es relacionassen intensament amb els seus col·legues de Barcelona i de Mallorca, i perquè concebessen el comú renaixement com una fecunda «germanor» literàrio-patriòtica, compartida alhora amb els poetes provençals. Revistes com el Calendari Català, La Renaixensa i La Ilustració Catalana els obriren les planes.

      Amb aquesta actitud, i amb la convocatòria dels primers Jocs Florals de València el 1859, pot parlar-se de Marià Aguiló com d’una peça clau per a l’inici de la Renaixença literària a València.

Home de cultura consolidada, no és d’estranyar que tant Querol com Llorente quedaren bocabadats amb les seues paraules i accions, i que ben prompte exercira, envers els jóvens estudiants, el paper de mentor, de maître a penser.[7] Amb lliçons essencials els obrí els ulls a un passat amagat, i els instruí en el conreu i l’estima de les lletres autòctones. «De Aguiló aprendieron Llorente y Querol, siendo estudiantes, a considerar el legado cultural de nuestros antepasados como una herencia irrenunciable, a mantener fidelidad a la lengua propia, cuya gloriosa historia descubrían», afirmava Manuel Sanchis Guarner en 1959; anys després afegia que «per consell seu, provaren d’escriure versos en vernacle culte», i que «aquesta anècdota d’Aguiló no tenia precedents a València» (Sanchis Guarner, 1982: 31). Amb el solatge dels consells i l’exemple de valencians com Pasqual Pérez, Joan Arolas i Vicent Boix, l’influx del mallorquí fou capaç d’unir afanys locals per a una causa que era comuna a tot el territori lingüístic català.

      Amb tot, la professora Margalida Tomàs (1995) ha asseverat que el mestratge i la influència que Aguiló exercí sobre el jove Llorente no foren tan evidents com hom pensava. Ha fonamentat la seua afirmació en l’escassa duració temporal de l’estada d’Aguiló a València –poc més de tres anys–, i també en els pocs contactes que, una vegada de retorn a Barcelona, mantingueren ambdós literats. Ja que la relació epistolar coneguda entre tots dos fou efusiva en el cas de Llorente i poruga en el d’Aguiló.

      Després de reconéixer una primera i intensa aproximació dels estudiants Llorente i Querol al bibliotecari Aguiló, on aquest «començarà unes relacions d’amistat que haurien de durar molts anys amb dos joves estudiants», ha assegurat que la marxa d’Aguiló de València «contribuirà a diluir ràpidament aquesta inicial empremta»; i que, «una vegada a Barcelona, el mateix Aguiló no es preocupa massa de mantenir viu el possible caliu deixat a València» (Tomàs, 1995: 33-34). Al meu parer, però, la cosa no acabà d’anar així.

D’entrada cal dir que Lluís Guarner (1976: 70) explicà que «la protección de Aguiló, desde Barcelona, a los poetas de Valencia llevó, en 1872, a Querol a formar parte del consistorio de mantenedores de los juegos florales de Barcelona». A més, després de deixar la Universitat de València, Aguiló i Llorente coincidiren almenys en nou ocasions, cosa que tractant-se del segle XIX no està gens malament: als Jocs Florals de Barcelona de 1866, 1868, 1880 i 1885; al certamen literari que commemorava el sisé centenari de la mort del rei Jaume I, i que fou celebrat a València en 1876; a les festes llatines celebrades a Montpeller en 1878; a la visita als monestirs de Poblet i Santes Creus que en 1882 realitzaren, conjuntament, una trentena de ratpenatistes i de catalanistes;[8] i, finalment, en els viatges que Llorente realitzà a Barcelona en 1888 i 1893. És a dir, que el contacte no fou únicament epistolar.

      D’altra banda, tampoc no compartisc l’opinió «que, malgrat la seva [d’Aguiló] en principi molt bona posició per connectar amb el grup valencià, adoptàs una posició tan passiva és una mostra de la seva desconfiança envers el resultat de l’empresa. De la seva desconfiança envers la participació valenciana en el moviment literari català», ja que «Llorente, davant el caràcter i l’embranzida que estava agafant el moviment literari a Barcelona, se’n desmarcarà clarament i aprofundirà en la polèmica pel nom de la llengua, llemosí versus català, polèmica que amaga moltíssimes més consideracions que les estrictament lingüístiques» (Tomàs, 1995: 35). Perquè ni Llorente es desmarcà del moviment literari a Barcelona, ans el contrari, ni la «polèmica llemosí versus català» fou tal; ja que el poeta valencià, gran defensor de la unitat de la llengua, sempre utilitzà l’etiqueta ‘llemosí’ sive ‘català’, com durant molt de temps havien fet també els poetes i narradors de Catalunya, mai per oposició.

      En resum, la professora Tomàs (1995: 36) ens mostra la imatge d’un Aguiló bastant desil·lusionat de la seua empresa valenciana; d’un Aguiló fins i tot ressentit amb els literats valencians, que es considerava poc menys que traït en els objectius de la seua aventura inicial. I tot això malgrat reconéixer que la de Llorente i Aguiló fou

una amistat que s’anà consolidant amb el temps, i que comportà anys a venir diverses col·laboracions, ara ja no com a mestre i deixeble, sinó entre dos intel·lectuals en pla d’igualtat: pensem en la participació de Marià Aguiló com a jurat en el certamen literari convocat en commemoració del centenari de la mort de Jaume I el 1876, la col·laboració de Llorente en la tasca d’enviar-li informació sobre obres publicades, etc. De fet Llorente va ser durant els últims anys de la vida d’Aguiló el seu enllaç amb València («ara, fora de vostè ja ningú’m coneix en ma[9] estimada València», li escriu el 1888) i sempre va ser l’encarregat d’enviar-li informació sobre les obres publicades en «valencià», aquestes obres que ell tant menyspreava però que Aguiló buscava adeleradament.

      Potser si realment les haguera menyspreat «tant» mai no li les hauria enviat. De tota manera, més que cap altra cosa d’aquestes afirmacions es dedueix que la relació entre Llorente i Aguiló fou efectiva i determinant en la vida d’ambdós escriptors. Perquè, a més de cordial, esdevingué fecunda, tant a l’inici com en els anys posteriors.

Al meu parer, sí que hi hagué un mestratge explícit, directe i categòric, entre Marià Aguiló i Teodor Llorente, que es desenvolupà, sobretot, en uns anys determinats (1858-1861) i que fou decisiu per al desenvolupament de les inquietuds literàries i del tarannà vital de l’escriptor valencià, per aquella època enormement receptiu. Només el primer impuls que Llorente rebé d’Aguiló i que l’abocà, quan encara estava indecís, a escriure en català, és motiu suficient per a recordar-lo tota la vida com a mestre. I així ho manifestà sempre Llorente, agraït com estava amb l’erudit mallorquí.[10]

      A més, hi ha un document molt poc conegut que evidencia que l’afectivitat era recíproca, i només supeditada a les possibilitats de contacte entre ambdues parts. El 1959 Josep Maria de Casacuberta tragué a la llum una epístola de Llorente a Aguiló fins aleshores inèdita que és especialment significativa. Datada a València el dia de Difunts de 1889, el poeta valencià hi comunicava a l’escriptor mallorquí la defunció de Querol, l’amic comú. Com que es tracta d’una carta no recollida a l’Epistolari Llorente, paga la pena de transcriure-la íntegrament:

      Amigo don Mariano.

      Después de su familia, usted y yo seremos los que más hayamos sentido