Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

      Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

      Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

2. NOU OCASIONS EN QUÈ ELS AMICS ES RETROBEN

      El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

Pel que fa a la relació epistolar, integrada a hores d’ara per 18 cartes, cal dir que fou molt més intensa en el cas de Llorente (14) que no en el d’Aguiló (4); encara que és segur que n’intercanviaren d’altres que no ens han pervingut.[18] De fet, a banda de la descoberta per Josep Maria de Casacuberta, cal assenyalar, per exemple, que el 17 de gener de 1862 Llorente s’adreçava a Aguiló i li deia: «Hoy he recibido su muy grata epístola».[19] Epístola que, dissortadament, roman il·localitzable.

      Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

Mi querido y nunca olvidado amigo: ¿por qué marchó V. de Valencia, obligándonos a este medio calamitoso de comunicación, en el cual la amistad toma cierto tinte platónico, del que la pereza se prevale para convertirla en un sentimiento escondido en lo más profundo del pecho?[20]

Però, amb tot, cal dir que el valencià s’esforçà tant com pogué, sobretot en els primers anys de la partida, a mantenir viva l’amistat a través de la correspondència. Fins i tot quan sabem que, a Aguiló, li costava molt contestar cartes.[21] De fet, en abril de 1864 Llorente li reprotxava: «Aunque la correspondencia epistolar es cosa perdida para con V., que tiene por costumbre no escribir a los amigos»;[22] i el 10 de maig del mateix any li reiterava: «V. es tan poco aficionado a la literatura epistolaria...».[23] D’altra banda, ja és significatiu que la primera vegada que tenim constància que Aguiló s’adreçà a Llorente per carta s’identificara com a «son antich y silenciós amich».[24]

      Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la resta de valencians. D’entrada, i gràcies a una epístola datada el 13 d’abril, sabem que fou Aguiló qui propicià la participació de Llorente en els Jocs Florals de Barcelona de 1862:

Habíame propuesto corresponder a su invitación, escribiendo algo para sus juegos florales; mas venció la pereza. Sobre mi mesa tenía el cartel de los mantenedores (en el cual paréceme que V. ha metido su pulcra lima) para recordar el término, cuando hoy he visto que pasado mañana finaliza, y por no desairar a V. copio y remito, sin saber si llegará a tiempo, lo primero que en mi cajón de sastre encuentro, con la única idea de rendir tributo a los constantes y celosos literatos catalanes.[25]

      La poesia que Llorente li envià, i que finalment aconseguí un accèssit a la Flor Natural, portava per títol «Vint-i-cinc anys».

Així mateix, sabem que Aguiló publicà al vol. II de la Revista de Catalunya, corresponent a 1862, la poesia «La nova era»,[26] amb què Llorente havia guanyat els Jocs Florals de València de 1859. Que el 10 de maig de 1864 l’aleshores director de La Opinión li envià, perquè «V. la corrija, si la encuentra digna de ello»,[27] una «oda valenciana» titulada «València i Barcelona»; poesia que Llorente havia escrit arran de la seua primera anada a Barcelona i que fou publicada al Diari de Barcelona de Joan Mañé i Flaquer i al Calendari Català de 1865. I també que Rafael Ferrer i Bigné fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona de 1871 a instàncies d’Aguiló: «He entregado a Ferrer el nombramiento de mantenedor, que agradecemos todos los que más o menos hemos cultivado aquí la “ciencia gaya”. El agraciado está deseoso de corresponder a esta honra, asistiendo personalmente al juicio y distribución de los premios, si no lo impiden circunstancias imprevistas»,[28] assegurava Llorente.

      Des de 1861 fins a 1897, data de la defunció d’Aguiló, tots dos amics es retrobaren, si més no, en nou ocasions; encontres que, juntament amb les cartes, feren possible que per espai de trenta-sis anys es mantinguera encesa entre ells la flama de l’amistat. Repassem-los.

2.1 Als Jocs Florals de Barcelona (1866 i 1868)

La primera vegada que, després de 1861, hi ha constància que Llorente i Aguiló es veieren fou en maig de 1866, durant l’edició dels Jocs Florals de Barcelona, en què el valencià hi participà en qualitat de mantenidor.[29]

Llorente, però, esperava haver trobat Aguiló dos anys abans, en els Jocs Florals catalans de 1864, als quals el valencià acudí per primera vegada, i en els quals el mallorquí guanyà la Flor Natural amb la composició «Esperansa». D’aquesta manera, el 10 de maig d’aquell any Llorente li escrivia: «Fue para mí una gran contrariedad no encontrarle en Barcelona los días que estuve en esa ciudad, pues perdió gran parte de su atractivo mi viaje».[30]

      La trobada es produí el 6 maig de 1866, moment en què el valencià formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona juntament amb Francesc Morera, Víctor Gebhardt, Silví Thos i Codina, Eduard Vidal i Valenciano, Pau Valls, que actuà en qualitat de president, i Robert Robert, que ho féu com a secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 31).

Aquella