Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

Читать онлайн.
Название Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana
Автор произведения Rafael Roca Ricart
Жанр Языкознание
Серия Oberta
Издательство Языкознание
Год выпуска 0
isbn 9788437084312



Скачать книгу

de les Illes, junt amb els poetes valencians, els donava una pregona dimensió unitària».[17]

      Sobre el per què de la gènesi bilingüe dels Jocs Florals valencians, cal pensar que foren les circumstàncies socials les que ho demanaven i fins i tot ho feien convenient. No s’entén si no que, impulsat per un representant de la Renaixença catalana, en què el certamen es convocava únicament en català, el Jocs Florals valencians donaren terreny al castellà. Serioses motivacions (de caràcter social i polític, segurament) haurien d’aconsellar i/o exigir que fóra convocat també premi en castellà. Un fet que deu tenir molt a veure amb la darrera de les apreciacions que, sobre la nota llorentina, voldria expressar: els Jocs Florals de 1859 no tingueren continuïtat a València. Fou necessari que transcorregueren vint anys perquè es pogueren tornar a celebrar. Això evidencia que, en bona mesura, i a diferència de Barcelona, el seu ressò i acolliment popular no fou tan entusiasta com hom podria arribar a pensar, i que, segurament també, foren mirats amb recel des d’alguns sectors de la societat benpensant.

      Fóra com fóra, després d’aquesta data «el Liceo va seguir vivint i celebrant balls i saraos en els quals cavallers i damisel·les s’ensinistraven en valsos i polques. De tant en tant s’hi recitava alguna poesia en castellà i així anava divertint-se la joventut valenciana més o menys elegant» (Guarner, 1983: 43). Era, al cap i a la fi, el que probablement demanava la societat coetània. Sens dubte hi hagué d’altres factors que, si bé no el propiciaren, coadjuvaren al tall: «L’anada d’Aguiló a Barcelona com a director de la Biblioteca Universitària i les vicissituds d’El Liceo feren impossible la continuació de la festa poètica a València» (Guarner, 1980: 25). I és que la realitat fou aquesta: que no tingué continuïtat, que no comptà amb un públic que l’exigira any rere any.

      El 1861 Aguiló fou nomenat oficial primer de la Biblioteca Universitària de Barcelona, i se’n tornà a aquella ciutat. Llorente, que li professava una gran reverència personal i intel·lectual, no volgué tallar la relació d’amistat que entre tots dos s’havia iniciat, i s’esforçà a mantenir-la sobretot a través de dues vies: les epístoles i les trobades personals.

      Aproximadament un any després de marxar el mallorquí, Llorente ja es queixava de veure’s privat de la possibilitat de xarrar personalment amb ell i d’haver de recórrer a l’epístola com a únic canal de comunicació:

      Siga com siga, les cartes també ens permeten entreveure que a Barcelona Aguiló realitzà algunes gestions en favor de Llorente i de la resta de valencians. D’entrada, i gràcies a una epístola datada el 13 d’abril, sabem que fou Aguiló qui propicià la participació de Llorente en els Jocs Florals de Barcelona de 1862:

      La poesia que Llorente li envià, i que finalment aconseguí un accèssit a la Flor Natural, portava per títol «Vint-i-cinc anys».

      Des de 1861 fins a 1897, data de la defunció d’Aguiló, tots dos amics es retrobaren, si més no, en nou ocasions; encontres que, juntament amb les cartes, feren possible que per espai de trenta-sis anys es mantinguera encesa entre ells la flama de l’amistat. Repassem-los.

      La trobada es produí el 6 maig de 1866, moment en què el valencià formà part del consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona juntament amb Francesc Morera, Víctor Gebhardt, Silví Thos i Codina, Eduard Vidal i Valenciano, Pau Valls, que actuà en qualitat de president, i Robert Robert, que ho féu com a secretari (Verdaguer Pajerols, 2004: 31).