Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana. Rafael Roca Ricart

de diccions que s’han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que’ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s’ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d’un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «l’obra de la Seu».

      Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.

      Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors s’havien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, s’havien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.

      La part final de l’endreça resumia el propòsit de l’autor, l’origen i la gènesi del Llibret de versos, i també l’opció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:

      Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes de’estes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje qu’entenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor y’l seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, vora’l nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).

      Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà l’endreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».

      Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren l’endreça llorentina. Dos d’ells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren l’escriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a l’altre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que l’autor enyorava: les glòries passades, l’època de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des d’un sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente d’escriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de l’altre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de l’idioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des d’un punt de vista lingüístic com literari.

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

      És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris –tot i ser polítics– a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar d’autors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions –Las Provincias, sobretot– en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.

Així, la primera notícia que he trobat sobre la tasca literària i erudita d’Aguiló a la premsa llorentina fou publicada a La Opinión. Pocs mesos després d’abandonar València, i sota l’epígraf «Literatura lemosina», Llorente hi anunciava que «el trabajo de restauración literaria, que con tan buen éxito están llevando a cabo en la vecina Cataluña la erudición y la poesía, va a adelantar mucho con la publicación de una obra importantísima para el estudio de la lengua y de la literatura lemosina».[89] Es tractava d’una «voluminosa y completísima» col·lecció de poesies populars que, «recogidas por el sabio e incansable bibliófilo, D. Mariano Aguiló, que tantas simpatías conserva en Valencia»,[90] estava en projecte d’edició, i que com sabem posteriorment comptà amb el suport i la subvenció de Sa Majestat Alfons XII.

L’article destacava l’immens treball etnogràfic del mallorquí, explicava com havia recorregut la major part de les biblioteques i arxius de l’Estat espanyol a la recerca de materials per al seu treball, i «todos los pueblos de Mallorca y Cataluña, y parte de los de Valencia, buscando en las más pobres aldeas, y en los solitarios caseríos, los restos de esa poesía popular que vuela de boca en boca, trasmitida como herencia sagrada de una a otra generación».[91] Finalment, informava que el resultat del treball era pròxim a publicar-se; encara que, com sabem, fou al cap de trenta anys (1893) que realment arribà a les premses.

      La següent notícia que, ja a Las Provincias, he trobat en referència a Aguiló remet a maig de 1866, al moment en què Llorente participà als Jocs Florals de Barcelona com a mantenidor i al mallorquí li foren premiades dues poesies.

Anys després, el 7 d’abril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre l’obra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló.[92] L’autor del comentari destacava que

allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes![93]

      La qual cosa demostra l’alt nivell d’acceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.

      Posteriorment, el nom d’Aguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de l’Acadèmia d’Oc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, l’aplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa d’Aguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.

      Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a l’Almanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que d’anys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava