Cervell: manual de l'usuari. Marco Magrini

       10.3. Al final de tot

       11.0. EXTENSIONS

       11.1. Expandir la memòria

       11.2. Estratègies per al cervell

       11.3. Molècules per al cervell

       12.0. VERSIONS FUTURES

       12.1. Neurotecnologies

       12.2. CGM (cervell genèticament modificat)

       12.3. Intel·ligència artificial

       APÈNDIX

       Garantia

       Resolució de problemes (troubleshooting)

       Notes legals

       Postfaci, per Tomaso Poggio

       Agraïments

      PER COMENÇAR

      Congratulacions per l’adquisició d’aquest producte exclusiu, fet a mida per a vostè. Llegeixi amb atenció aquest manual i tingui’l a l’abast de la mà per consultar-lo en tota circumstància.

      El cervell li ofereix un servei extraordinari i inimitable. La disponibilitat simultània d’un sistema sensorial per a la percepció de l’ambient, d’un sistema nerviós per al control de l’aparell motor, així com d’una consciència integrada per discernir i decidir, li proporcionarà anys de contínua existència.

      Com deia el cèlebre inventor Thomas Alva Edison, “el cos serveix per treure a passeig el cervell”. Una manera estranya de dir que som el nostre cervell.

      El món està poblat per milions de manuals. Al lloc web www.manualsonline.com n’hi ha més de set-cents mil, un per a qualsevol de les màquines que puguem tenir: de la fregidora al tallagespa, del raspallet elèctric a la porta del garatge. I, tanmateix, en aquest microcosmos d’informacions detallades no es fa referència a la màquina més important que tothom té de fàbrica.

      El cervell és una màquina. Si més no en el sentit que realitza una complexa sèrie de càlculs en paral·lel per descodificar en temps real les informacions que li arriben des dels nombrosos “perifèrics” sensorials connectats, el més complex dels quals és la vista. La resposta del cervell pot ser comparada a un algorisme, com si la ment fos el programari que funciona sobre el maquinari de l’encèfal.

      Però el cervell no és una màquina en un sentit literal. No és programari ni maquinari, ni software ni hardware. Wetware, n’hi ha que en diuen. On aquest wet, ‘humit’, subratlla la naturalesa biològica de la màquina cerebral.

      És el fruit més meravellós —i misteriós— de l’Evolució.

      És meravellós perquè no hi ha res, a l’univers sencer, que el pugui igualar en complexitat. I tanmateix és fet dels mateixos àtoms de la taula periòdica que componen les estrelles, pacientment disposats per tal que produeixin el pensament, la paraula i l’acció. Que és tant com dir un munt de coses més: de la història a la filosofia, de la música a la ciència.

      És misteriós perquè la mateixa ciència —una creació del cervell mateix— sap que encara no en sap prou. Més ben dit, gairebé res.

      No tan sols no acaba de saber com funciona el cervell, sinó que ni tan sols hi ha consens sobre allò que és veritablement. Afigurem-nos, doncs, si pot haver-hi una entesa sobre què és la consciència, la seva característica més sorprenent, la propietat cerebral que ha encès segles d’incomprensions i de debats furibunds, i no només entre teòlegs i filòsofs. A tall d’exemple, no hi ha un acord unànime sobre aquella freqüent pèrdua de consciència que anomenem el son: hi ha més de vint teories alternatives sobre la raó per la qual l’encèfal té necessitat d’adormir-se (tot i que continua treballant). Posats a dir, tampoc no hi ha consens sobre la naturalesa dels trastorns del son i sobre algunes desagradables conseqüències, com la depressió. I, òbviament, ja ho deuen haver endevinat, no existeix un enfocament o una idea comuna sobre la depressió. I així podríem continuar fins a l’infinit. I tanmateix sabem una pila de coses.

      Els primers filòsofs es preguntaven si la ment residia en el cervell o en el cor, amb elements d’autoritat com Aristòtil que s’inclinaven pel segon. Avui sabem que el cervell és el centre de control del sistema nerviós de tots els vertebrats i de bona part dels invertebrats. Sabem a través de quins estadis ha evolucionat. Sabem de què està compost. Sabem que conserva el codi genètic en cada cèl·lula, i el sabem llegir. Tenim noves tecnologies com la RMf (ressonància magnètica funcional) o la MEG (magnetoencefalografia) que ens permeten observar les activitats cognitives mentre es produeixen. Estem avançant a una velocitat vertiginosa en la comprensió retrospectiva de tot el sistema.

      El manual d’un frigorífic el redacta el constructor del frigorífic. Amb el cervell, que és fruit d’una evolució de milions d’anys de durada, només els indicis reconstruïts per generacions de cervells humans podran finalment resoldre el misteri. És la intel·ligència que prova de comprendre’s ella mateixa, gairebé com si aquesta fos la inevitable evolució de l’Evolució.

      Un manual complet de tot allò que sabem sobre el cervell, o que creiem saber, seria monumental i consultable només per un neurocientífic. Aquest manual, en canvi, és suficient per a l’usuari comú d’un cervell humà. És un recull de simplificacions de la cosa més complexa que existeix, però —esperem-ho— d’alguna utilitat per a l’ús cerebral pràctic de cada dia.

      “Si el cervell humà fos tan senzill de comprendre, seríem tan simples que no ho aconseguiríem”, diu una famosa citació, tan famosa que ha estat atribuïda pel cap baix a tres autors diferents.¹

      Al capdavall, però, n’estem convençuts, el gènere humà ho aconseguirà. És només una qüestió de temps. No pas demà, però d’aquí a 20, 100 o 200 anys els cervells dels Homines sapientes seran capaços de comprendre el cervell. Però hi hauran trigat, des de l’inici de la seva aparició evolutiva, uns quants centenars de segles.

      Aquest manual mateix, com el de qualsevol altre producte, no s’adreça ni al passat remot de la nostra ignorància ni al futur distant d’una consciència avui inescrutable. S’ocupa d’allò que es pot fer realment amb un cervell humà avui dia: és a dir, molt, molt més d’allò que es pensa.

      Els progressos de la tecnologia, però també l’extraordinària collita de descobriments neurocientífics dels últims vint anys, confirmen cada dia que passa la intuïció de Santiago Ramón y Cajal, un dels pares de la neurociència: “Tot ésser humà, si té ganes de fer-ho”, va escriure el llunyà 1897, “pot ser l’escultor del seu propi cervell.”

      És bo que el seu cervell, com el de qualsevol altre usuari, en sàpiga el com i el