Cervell: manual de l'usuari. Marco Magrini

és pas poca cosa. Cada oligodendròcit es pot connectar tranquil·lament amb una cinquantena de neurones diferents i revesteix els axons amb una beina feta de molts estrats de mielina —una barreja de greixos i proteïnes que va canviar el curs de l’evolució—, embolicats l’un damunt de l’altre. Si avui dia vostè pot apreciar una velocitat de transmissió dels impulsos elèctrics neuronals de fins a 200 metres per segon és perquè la beina mielínica produïda pels oligodendròcits permet als axons tenir unes prestacions autènticament d’alta fidelitat.

2.4. ALTRES COMPONENTS

      A més de les neurones, de les cèl·lules de neuròglia i del complicadíssim microcosmos molecular que les fa funcionar, el seu cervell està moblat físicament amb uns altres dos aparells fonamentals per a la seva supervivència, els quals, no pas per atzar, tenen a veure amb la sang, amb l’aigua i amb els respectius sistemes hidràulics.

2.4.1. Barrera hematoencefàlica

      Molt abans que els éssers humans inventessin els filtres per als aquaris, els filtres per a l’aire condicionat i fins i tot els cigarrets amb filtre, l’Evolució ja havia dotat el cervell de vostès amb un enginyós sistema de filtratge anomenat barrera hematoencefàlica.

      Les cèl·lules endotelials del sistema nerviós central tenen unes juntures més estretes que només permeten a certes molècules travessar-les i arribar al cervell transportades pel corrent hemàtic. Hi tenen accés lliure l’aigua, que hidrata el cervell; la glucosa, que el nodreix; els aminoàcids, que l’aprovisionen de matèries primeres, i poca cosa més. El pas, en canvi, està barrat a totes les molècules indesitjables, en particular toxines i bacteris.

      Gràcies al filtre que vostè porta de fàbrica, les infeccions del cervell són un cas infreqüent. Però la pega és que, en cas d’infecció, la barrera hematoencefàlica tampoc permet el pas dels fàrmacs fets de grans molècules ni de la immensa majoria d’aquells que estan fets de molècules petites. La recerca està provant de desenvolupar fàrmacs nanomoleculars (de l’ordre de les milmilionèsimes de metre) capaços de travessar el filtre cerebral.

2.4.2. Líquid cerebroespinal

      El cervell flota. Un líquid especialitzat, transparent i incolor, compost en bona part d’aigua, li fa de coixí per tal que no resulti esclafat pel seu propi pes.

      S’ha calculat que l’encèfal, amb els seus gairebé 1.350 grams, quan flota en el líquid cerebroespinal té una massa corresponent a 25 grams. En compensació, aquest fluid serveix per a unes altres quatre funcions, més que vitals.

      Protegeix, però només parcialment, el cervell en cas de topades (cap futbolista hauria rematat de cap les velles pilotes de cuir si hagués sabut què hi havia realment dins la caixa craniana). Fa la neteja de la casa en qualitat de principal component del sistema glimfàtic, anomenat així perquè s’assembla al limfàtic, però és regulat per les cèl·lules glials.

      A més, gràcies als seus mecanismes de regulació, tot i que el cervell produeix cada dia si fa no fa mig litre de líquid cerebroespinal (anomenat així perquè també es troba a l’espina dorsal), un recanvi constant fa que només entre 120 i 160 mil·lilitres es trobin circulant alhora entre el cervell i la medul·la. Sense aquesta funcionalitat de sèrie, la pressió cranial seria insostenible per a la circulació sanguínia, que faria una isquèmia.

      El líquid —contingut per les meninges, les membranes que embolcallen l’encèfal— és produït en el sistema ventricular, un complex de quatre cavitats cerebrals interconnectades, i descarregat a la sang. En virtut d’aquest circuit d’intercanvi, manté també l’estabilitat química de la màquina cerebral flotant.

      ³ Molts llibres fan constar la xifra de cent mil milions de neurones com a nombre aproximat. Segons un estudi del 2009 (Federico Azevedo, Suzana Herculan-Houzel i altres, Equal numbers of neuronal and nonneuronal cells make the human brain an isometrically scaled-up primate brain), són un 14% menys.

      ⁴ Observades al microscopi electrònic, les espines realment s’assemblen a les fulles, cosa que no passava amb els microscopis òptics usats pels pioners de la neurociència.