Soc llegenda. Ричард Матесон

que feia dies que era mort.

      El cap li va començar a treballar, dominat per una gran excitació. Alguna cosa havia hagut de matar el vampir: alguna cosa extraordinàriament efectiva. El cor no estava tocat, ni rastre d’alls i, en canvi...

      De cop, se’n va adonar. «És clar... la llum del dia!».

      Neville va emprenyar-se per no haver-hi pensat abans. Feia cinc mesos que sabia amb quina cura es tancaven durant el dia i mai no havia associat una cosa amb l’altra! Va tancar els ulls, sorprès de la seva estupidesa.

      Els raigs del sol; els infrarojos i els ultraviolats. Havia de ser allò. Però, per què? Maleït sia, i per què ell no sabia res dels efectes de la llum solar sobre l’organisme humà?

      I una altra cosa: aquell home havia estat un dels vertaders vampirs, un mort vivent. El sol, tindria el mateix efecte sobre els altres, els que encara eren vius?

      Mentre tancava el portal de l’entrada, es va preguntar si no s’havia d’haver endut aquell cadàver. Podia ser que atragués els altres i envaïssin la cripta! És clar que no s’acostarien al taüt, que era segellat amb alls. D’altra banda, la sang de l’home era morta, ara...

      Li va passar pel cap una altra idea. Els rajos del sol actuaven d’alguna manera sobre la sang!

      Així que era possible que tot estigués relacionat amb la sang? Els alls, la creu, el mirall, l’estaca, la llum del dia, la terra on dormien alguns d’ells? No veia com, però...

      Havia de llegir molt, havia de fer moltes investigacions. Feia molt de temps que hi pensava, però últimament semblava que ho havia deixat un xic de banda. Aquella idea el tornava a esperonar.

      Va engegar el vehicle, va agafar carrer amunt i, quan va arribar a la zona d’habitatges, va aparcar davant del primer edifici.

      Es va acostar a la porta d’entrada, però estava tancada. Amb un renec impacient, se n’anà cap a la següent. La porta era oberta, va creuar la sala i va pujar de dos en dos els esglaons coberts amb una estora.

      Va trobar la dona a l’habitació. Sense dubtar un sol instant, va estirar els llençols i la va agafar pels canells. Quan el cos va tocar a terra, va deixar anar un lleu gemec, i mentre l’anava arrossegant per l’escala feia una mena de sons guturals.

      Un cop a la sala, la dona es va bellugar.

      Va cloure les mans sobre els punys d’en Neville i el cos es va retorçar sobre la catifa. Tenia els ulls tancats, però bleixava amb dificultats i murmurava en un esforç per alliberar-se d’ell. Aquelles ungles negres se li van clavar a la carn. Mig rondinant, li va deixar anar els canells i la va continuar arrossegant agafant-la pels cabells. Normalment, sentia una certa recança quan pensava que aquesta gent, a part del que els hagués passat, havien estat com ell. Però ara l’empenyia el desig de saber i no podia pensar en altra cosa.

      Malgrat tot, va sentir una esgarrifança quan la dona va emetre un gemec ofegat de terror en arribar al carrer.

      Es va quedar allà estirada, recargolant-se, obrint i tancant les mans convulsivament, prement els llavis fins que es van convertir en una ratlleta vermella. En Neville se la mirava impressionat.

      Va notar un nus a la gola. No duraria gaire la sensació d’estar cometent una crueltat brutal. Mirant-se-la, es va mossegar els llavis. «D’acord, pateix», es disculpava a si mateix, «però és una d’ells, i si hagués tingut l’oportunitat m’hauria mort amb gran plaer. S’ha de veure així, és l’única manera». Va serrar amb força les dents i va contemplar com moria.

      Al cap de pocs minuts, va deixar de bellugar-se, de murmurar i d’anar obrint les mans, com dues poncelles que es desclouen sobre el ciment. En Robert Neville es va ajupir per comprovar-li el cor. No bategava. La carn se li estava refredant.

      Es va posar dret altra vegada amb un lleu somriure. Així que era veritat que no li calien estaques. Després de tant de temps, havia trobat un mètode millor.

      De sobte, es va sobresaltar. Com ho sabia, que la dona era realment morta? Com ho podia saber abans que s’amagués el sol?

      Aquell pensament el va tornar a angoixar i a irritar. Per què cada pregunta escombrava les respostes anteriors?

      Va estar donant-li voltes mentre es bevia una llauna de suc de tomata que havia agafat d’un supermercat d’allà a prop.

      Com ho podia saber? No es podia pas quedar amb aquella dona fins que es pongués el sol.

      Emportar-se-la a casa, és clar!

      Va tornar a tancar els ulls, emprenyat. Avui no havia obtingut ni una sola resposta. Ara havia de refer el camí per anar-la a buscar i ni tan sols tenia clar on era la casa. Va engegar, tot donant una ullada al rellotge. Eren les tres.

      Tenia temps de sobres d’arribar a casa abans no arribessin ells. Va prémer l’accelerador i el jeep va avançar de pressa.

      Va trigar vora mitja hora a trobar la casa. La dona estava en la mateixa posició, a la vorera. En Neville es va posar els guants i va obrir la part del darrere del jeep per carregar-la-hi. Mentre se li acostava, es va fixar en el seu cos. «No, no comencem, per l’amor de Déu!».

      Va carregar la dona, va tancar la porta i es va treure els guants. Es va mirar el rellotge. Les tres. Tenia tot el temps del món per...

      Va sacsejar el rellotge i se’l va acostar a l’orella; de sobte, el cor li va començar a bategar fort.

      El rellotge s’havia aturat.

      V

      Mig tremolant, va fer girar la clau al contacte. Les mans van aferrar-se, tenses, al volant, mentre girava en rodó per enfilar cap a Gardena.

      Si n’havia estat, de ximple! Almenys havia trigat una hora en arribar al cementiri. S’hi devia haver passat hores, a la cripta. Després, anar a buscar aquella dona. El supermercat, la llauna de suc de tomata, tornar a recollir la dona. Quina hora podia ser? Ximple! Una gelor li va recórrer les venes només d’imaginar-se’ls esperant-lo davant de casa seva. I a sobre, havia deixat la porta del garatge oberta! La gasolina, les eines... el grup electrogen!

      Amb un crit sufocat, va pitjar fort l’accelerador i el jeep va botar endavant; l’agulla del comptaquilòmetres es va enlairar, va arribar a noranta, va pujar a cent i després a cent-vint. I si l’estaven esperant? Com entraria a casa seva?

      Va fer un esforç per tranquil·litzar-se. Ara sí que no es podia esfondrar; havia de mantenir el cap clar. Havia d’entrar. «Cap problema, entraràs!», va assegurar-se a si mateix. Però no veia pas com.

      Es va passar la mà pels cabells, tot nerviós. «Fantàstic, fantàstic!», s’anava dient. «T’encares amb tots els problemes del món per preservar la teva existència i llavors un dia vas i no tornes a l’hora. Ja n’hi ha prou!», li va ordenar el seu cervell. Però es mereixia la mort, per no haver donat corda al rellotge la nit anterior. «No cal que t’ho plantegis. Ja se n’encarregaran ells». Tot d’un plegat, es va adonar que estava mig marejat de gana. Aquella mica de carn en conserva i el suc de tomata gairebé no li havien servit de res.

      Els carrers silenciosos desfilaven al seu davant mentre ell clavava una mirada aquí i allà per veure si en veia aparèixer algun al pas de la porta. Tenia la impressió que s’anava fent fosc per moments, és clar que podia ser efecte de la seva imaginació. No podia ser tan tard, no podia ser.

      Acabava de passar, com un llamp, la cantonada de l’avinguda Western amb el bulevard Compton quan va veure un home que sortia corrents d’una casa i l’escridassava. El cor se li va encongir. El crit va quedar flotant rere el jeep.

      No podia agafar més velocitat i el van començar a torturar les imatges d’una roda punxada, del jeep derrapant i estavellant-se contra una casa. Els llavis li tremolaven, amb gran esforç va aconseguir cloure’ls. Les mans li perdien el tacte del volant.

      Va haver de reduir la velocitat a la cantonada de Cimarron. De reüll, va