Soc llegenda. Ричард Матесон

ja vinc, Comenceu a humitejar-vos els llavis!».

      De fora, van sentir com s’alçava la barra i un bram d’expectació es va apoderar de la nit.

      Es va girar, va aixecar primer un puny i després l’altre i va començar a clavar cops a la paret fins que es va adonar que s’esquerdava el guix i se li esquinçava la pell. Es va aturar i es va quedar un instant immòbil, tremolant desemparat, fent petar les dents.

      Al cap d’un moment, ja se sentia millor. Va tornar a col·locar la barra i se’n va anar a l’habitació. Es va deixar caure sobre el llit i va enfonsar el cap en el coixí amb un xiscle ofegat. La mà esquerra va picar sense força el cobrellit.

      «Déu meu!», es va dir. «Fins quan? Fins quan?».

      IV

      El despertador no va sonar perquè no l’havia posat, se n’havia oblidat. Va dormir profundament, quiet, el cos immòbil com un motlle de ferro. Quan finalment va obrir els ulls, eren les deu.

      Amb un murmuri d’enuig, va posar els peus a terra i immediatament va notar els batecs de les temples, tan exagerats que li semblava que el cervell li havia de sortir del crani. «El que faltava! Ressaca!».

      Com va poder, va arribar al lavabo i es va ben mullar la cara i el cap. No, no, se li queixava el cervell, això no. Em trobo fatal. En el mirall se li veia una cara demacrada, sense afaitar, d’un home de més de quaranta anys. Amor, el teu encanteri màgic és arreu; d’una manera frívola, les paraules batien en el seu cervell com els llençols molls en el vent.

      Se’n va anar a obrir la porta del carrer i va deixar anar un renec en veure un cadàver de dona ajagut a la vorera. Va notar com la ràbia el dominava i li accelerava els batecs del cor, però va mirar de no capficar-s’hi. «Estic malalt», va pensar.

      El cel era gris, agònic. «Fantàstic!», es va dir. «Un dia més en aquest cau de rates cuirassat!». Amb un gest de mal geni, va fer petar la porta i després va recular, gemegant, el soroll l’havia acabat d’aclaparar. Va sentir con les últimes restes del mirall de fora queien sobre el ciment. «Perfecte!», els llavis pàl·lids van fer una ganyota de decepció.

      Les dues tasses de cafè bullent encara el van fer sentir pitjor. Va deixar la tassa i se’n va anar a la sala. «A la merda!», va pensar. «Em tornaré a torrar!».

      Però el licor tenia gust de trementina i, rondinant, va llançar el got contra la paret. Va observar com regalimava el whisky fins a arribar a la catifa. La idea que s’estava quedant sense gots encara el va fer enrabiar més.

      Es va escarxofar al sofà i es va estar una estona remenant el cap lentament. Res a fer, el guanyaven, aquells malparits reconsagrats l’estaven guanyant.

      Altre cop aquella sensació angoixant; notava com si el cos se li anés dilatant i la casa s’anés encongint, i que d’un moment a l’altre hagués d’explotar esmicolant la fusta, el guix i els rajols. Es va aixecar i se’n va anar de pressa cap a la porta, amb les mans tremoloses.

      Es va quedar un moment a la gespa, aspirant l’aire humit del matí, d’esquenes a aquella casa que odiava tant. Però també odiava les altres cases del voltant, l’asfalt, les voreres i la gespa, tot el que hi havia a Cimarron Street.

      De sobte, va veure clar que havia de sortir d’allí. Núvol o no, se n’havia d’anar.

      Va tancar la porta d’entrada, va obrir la del garatge, aquella porta tan pesant que ni tan sols es va molestar a tornar a abaixar. Va pensar que no trigaria gaire a tornar, que només anava a fer un volt.

      Va treure el jeep, va donar la volta i va pitjar fort l’accelerador, cap al bulevard Compton. No sabia on anava.

      Va agafar el revolt a seixanta i abans d’arribar a la cantonada següent ja anava a vuitanta. El vehicle botava endavant amb l’impuls que li donava l’accelerador, que anava prement i prement, amb la cama mig encarcarada. Les mans, al voltant, eren com un pa de glaç i tenia la cara impertorbable d’una estàtua. Va baixar el bulevard buit, mort, a cent quaranta, el motor roncant tot sol en aquell gran silenci.

      L’herba del cementiri havia crescut tant que es doblegava sota el pes del seu calçat. No se sentia res més que els seus passos i el cant eixelebrat dels ocells. En una altra època, en Robert Neville havia pensat que cantaven l’harmonia del món. Ara veia clar que anava errat, que cantaven perquè no tenien cervell.

      Havia fet més de deu quilòmetres prement a fons l’accelerador abans d’adonar-se d’on anava. Era curiós, però ni el cap ni el cos no n’havien estat conscients. De l’únic que s’havia adonat era que es trobava malament, deprimit i que li calia allunyar-se de casa seva. No sabia que se n’anava a veure la Virgínia.

      Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig d’aquell herbei tan espès.

      Quant de temps feia que no s’hi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.

      Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant l’epidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!

      «No comencem», es va dir.

      Quan va acostar-se a la cripta, es va estremir en veure que la porta de ferro era ajustada. «Oh, no!», va pensar, i va arrencar a córrer per l’herba humida. «Si han vingut, si l’han tocada, juro davant de Déu que cremaré aquesta ciutat fins als mateixos fonaments!».

      Va obrir bé la porta i el ferro va topar contra el marbre fent un soroll buit, com un retruny. Tot seguit, va mirar la llosa sobre la qual reposava el taüt segellat.

      La tensió es va esvair. Va respirar. Encara estava intacte.

      Llavors va veure un home ajagut en un racó de la cripta amb el cos recargolat sobre el terra fred.

      Maleint-lo, en Neville se li va tirar al damunt, el va engrapar per la roba, el va arrossegar fins a la porta i el va llençar a fora, a l’herba. El cos va rodolar fins a quedar de panxa enlaire, amb el rostre blanc com la cera girat cap al cel.

      Se’n va tornar a la cripta, respirant feixugament. Va tancar els ulls i va col·locar totes dues mans sobre la llosa.

      «Soc aquí», va dir fluixet. «He tornat. Recorda-te’n».

      Va llençar les flors que hi havia portat l’últim dia i va recollir les fulles que el vent hi havia escampat.

      Després es va asseure al costat del taüt i va recolzar el front en el metall glaçat.

      El silenci el va acollir amb les seves mans fredes i amoroses.

      «Si pogués morir ara mateix», va pensar; «tranquil·lament, plàcidament, sense un tremolor, sense un crit. Si pogués anar amb ella. Si pogués creure que aniria amb ella».

      Els dits se li van anar crispant, va recolzar el cap sobre el pit. «Virgínia, porta’m allà on ets».

      Una llàgrima cristal·lina va rodolar sobre la seva mà immòbil...

      No tenia ni idea de quanta estona s’havia passat allí. Al final, va pensar, el temps fa que fins i tot el dolor més terrible s’apaivagui. La maledicció del penitent és la d’acostumar-se al fuet.

      Es va aixecar. «Sí, encara soc viu. El cor em batega malgrat tot, la sang em circula perquè sí, els ossos, els músculs i els teixits funcionen sense cap objectiu».

      Es va quedar dret un moment mirant el taüt i finalment va sortir, va tancar la porta al seu darrere, a poc a poc, com si li fes por destorbar el son d’ella.

      Ja no es recordava de l’home. De poc que no hi ensopega. Es va apartar, mig murmurant un renec, i es va allunyar del cadàver.

      Després,