L'art de posar límits. Sonia Kliass

5. DISCIPLINA

      Buscant disciplina en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana veiem que aquesta paraula es pot referir al «conjunt de regles per a mantenir l’ordre i la subordinació entre els membres d’un cos». Aquesta és la connotació que potser ens provoca un cert malestar si volem educar dins d’un marc de respecte, perquè fa referència a una pràctica de caire «militar». Aquesta idea de disciplina té a veure amb l’obediència, que és un concepte important, del qual parlarem més endavant. Però aquesta no és l’única definició que trobem d’aquest concepte.

      Daniel Siegel comenta en el seu llibre Disciplina sin lágrimas que l’arrel llatina de la paraula disciplina té a veure amb deixeble, discipulus, persona que rep l’ensenyament d’un mestre.

      Al diccionari trobarem també una definició relacionada amb aquest concepte: «Matèria d’estudi i ensenyament, branca del coneixement», com poden ser les «disciplines filosòfiques».

      I encara hi trobem una altra definició: «Regla d’ensenyament imposada per un mestre als deixebles».

      Pensem un moment en aquest procés d’aprenentatge que estan fent els infants en relació amb les normes de convivència en societat: l’adult és el mestre, el que ensenya, i els infants són els deixebles, els que aprenen. Ja ho he comentat abans: els infants aprenen una infinitat de coses per ells mateixos, però no és el cas de les normes socials. Moltes de les regles socials seran imposades, és inevitable, i seria interessant que estiguéssim en pau amb aquest fet, ja que no acceptar-lo provoca molta confusió i dificultats a l’hora d’educar els infants. N’és un exemple el cas que hem comentat més enrere: encara que un infant vulgui guixar la paret no pot fer-ho perquè a casa no està permès.

      Podríem dir que aprendre les normes per poder conviure amb els altres és una branca del coneixement, una «disciplina» que forma part del «currículum» de fer-se membre d’una societat.

6. AUTORITAT

      La paraula autoritat no cau gaire simpàtica en els ambients d’educació respectuosa. Tornant al diccionari, hi trobem la següent definició: «Dret o poder de manar, de regir, de dirigir. L’autoritat del president. L’autoritat de la llei. L’autoritat paterna». Els pares tenen dret a manar sobre els fills? Els adults tenim dret a manar sobre els infants? És una bona pregunta, que podria generar molta discussió.

      Però també hi trobem una altra definició: «Persona que té poder o que mereix poder sobre l’opinió dels altres. És una autoritat en microbiologia».

      M’agrada aquest matís de «mereix poder». Als que potser teniu algun problema amb la paraula autoritat, perquè l’associeu amb autoritarisme, penseu que aquesta paraula la utilitzem també quan diem: «Aquesta persona és una autoritat en el tema». Quan dic que algú és una autoritat reconec que és una persona que sap molt d’un tema.

      En aquest sentit, normalment a partir dels set anys els infants comencen reconèixer l’adult com a autoritat, com a algú que en sap molt. En aquesta etapa diuen coses com «és que ho ha dit la mestra!» o «m’ho ha ensenyat el meu pare!» amb una gran admiració. Però, és clar, el que necessiten és una autoritat positiva, amorosa i respectuosa, que no abusi del poder que pot tenir sobre l’altre. En l’etapa de la primària, a partir dels set anys, si l’adult assumeix el seu paper d’autoritat positiva els infants estan molt satisfets, perquè és el que esperen d’ell. Hem de tenir present que quan eduquem des del respecte en realitat no imposem l’autoritat, sinó que deixem que sigui l’altre qui ens reconegui com a autoritat, com a aquell que «mereix poder sobre l’opinió dels altres» perquè s’ho ha guanyat. Els infants són els que reconeixen l’adult com a autoritat i això va d’acord amb la seva experiència vital en aquesta etapa.

      Potser algú està pensant, i amb raó, que nosaltres no ho sabem tot, no en sabem més i no tenim sempre raó... No ens hem de preocupar, perquè això ho veuran clarament en l’adolescència! Durant el segon septenni, en l’etapa de la primària, l’infant ens veu d’alguna manera com dins d’un marc arquetípic: «la mare», «el pare», «els avis», «el mestre», etc. Els adolescents de cop es posen unes ulleres amb uns altres vidres, ho veuen tot amb uns filtres nous i finalment ens comencen a percebre amb més objectivitat. Ja no som un «arquetip», volen saber com és aquesta persona que tenen davant. Ens fan preguntes, ens qüestionen, ens posen a prova. Volen saber què pensem, quina és la nostra visió i la nostra opinió. Ens miren amb una mirada crítica, comencen a percebre els nostres defectes... Ens ensenyen punts febles de nosaltres mateixos dels quals potser no érem conscients. Recordo un dia que el meu fill em va dir: «Mare, t’adones de com interromps la gent quan parla?». Tenia tota la raó! Vaig veure clarament com havia deixat de ser un nen de primària que troba que la mare tot ho fa bé per ser un adolescent que et veu com una persona amb escletxes. La veritat és que cal una mica d’autoestima per portar bé l’adolescència dels nostres fills, però si no ens ho agafem com a quelcom personal podem aprendre molt amb ells en aquesta etapa!

      Hem parlat de com es percep l’autoritat a primària i secundària, però l’àmbit de l’etapa infantil és molt diferent. En aquesta etapa encara no som una «autoritat» per als infants. Per a l’infant de primer septenni, l’adult és un model a imitar. Més endavant parlarem de la imitació.

      És interessant, de totes maneres, tenir present que durant els dos últims anys del primer septenni, o sigui, entre els cinc i els set anys, podem trobar infants que comencen a «tenir un peu» en la propera etapa i potser comencen a demanar una resposta diferent de l’adult, més pròxima a la que esperaria un infant de primària, un adult que «sap» com han de ser les coses. Igual que en els dos últims anys de la primària, a partir dels dotze anys, els comencem a dir «preadolescents» perquè fan un canvi i, en estar pròxims a l’adolescència, potser també demanen una actitud una mica diferent dels adults. ~

      CAPÍTOL 2

       L’ADULT EDUCA

1. PER QUÈ ESTABLIR LÍMITS ÉS DIFÍCIL PER A L’ADULT?

      Posar límits és una part del procés d’educar que costa un esforç i és feixuga. Però, si entenem que és una feina que només podem fer els adults, ens adonem que, encara que sigui una feina dura, és important intentar fer-la ben feta.

      Quan faig una formació sovint plantejo als participants la següent pregunta:

       «Quines qualitats necessitem nosaltres, els adults, per posar bé els límits als infants?»

      Dic expressament qualitats perquè una qualitat la pots desenvolupar. No es tracta d’una característica, un do o una tendència, tot i que hi ha gent que ho pot tenir més fàcil o més difícil segons certes característiques personals.

      A partir d’aquesta pregunta, entre tots els participants comencem a construir una llista i sorgeixen paraules com paciència, empatia, calma, fermesa, claredat, seguretat, coherència, confiança, constància, perseverança, autocontrol, respecte, flexibilitat, autoconeixement, capacitat de planificar, capacitat de comunicar, capacitat d’observar, etc. La llista pot ser molt més llarga.

      Moltes vegades algú proposa la paraula amor com a qualitat. L’amor no és exactament una qualitat, però l’amorositat sí. Suposem que treballo amb infants i rebo un grup nou: