L'art de posar límits. Sonia Kliass

en què l’objecte que vol agafar està en mans d’un altre infant. La intel·ligència que viu dins de l’infant només sap agafar, remenar, experimentar, etc., però no sap res de les normes socials. No sap que quan volem un objecte que està en mans d’algú altre no el podem agafar simplement, sinó que l’hem de demanar. Aquest seria un exemple d’una norma social que l’infant ha d’aprendre: quan necessito quelcom que té algú altre, li ho haig de demanar.

      O sigui que tenim dos àmbits diferents:

      a. Per un costat, observem una intel·ligència universal que regeix tota l’activitat autònoma de l’infant i que només necessita unes condicions concretes per desplegar-se (com temps, espai, materials, etc.). En aquest àmbit, el paper de l’adult és confiar plenament en aquesta intel·ligència i conèixer els processos de desenvolupament de l’infant per poder proveir-lo d’aquestes condicions, evitant intervenir directament en la seva activitat. A partir d’aquí, després de crear un entorn segur, el seu paper és donar molta llibertat de joc i moviment i deixar que l’infant ho faci per ell mateix.

      b. Per un altre costat, observem aprenentatges que necessiten desenvolupar-se en un context social i que no responen a patrons universals. Per exemple, quan l’infant veu un objecte l’agafa directament, perquè el que actua en l’infant és l’impuls de manipular. No es preocupa de les normes socials perquè simplement les desconeix, en un principi. I aquí el paper de l’adult és molt diferent del que té en el primer àmbit. Aquí, si l’adult «es retira» i dona llibertat a l’infant per aprendre per ell mateix, comet un error greu, perquè tot allò relacionat amb els límits, les normes i les regles de convivència l’infant no ho ha d’aprendre tot sol. Ho ha d’aprendre justament de l’adult: l’adult és qui l’introdueix en aquest món de les relacions. Així que, en aquest segon àmbit, diferent del primer, l’adult educa activament ensenyant, guiant, orientant i oferint un model adequat. És la seva responsabilitat.

       I de qui és la responsabilitat d’ajudar els infants a desenvolupar aquestes eines socials per poder conviure en societat? De l’adult.

3. VOLEM QUE SIGUIN FELIÇOS

      Tenir com a objectiu de l’educació dels infants que siguin feliços pot ser una trampa i complicar molt el tema en què se centra aquest llibre. Un dels motius d’això és que tenim una cultura que confon la felicitat amb l’entreteniment i la satisfacció immediata dels desitjos.

      Tenir una vida plena i significativa no vol dir estar sempre content, i menys encara vol dir aconseguir tot allò que un vol i desitja. A vegades obtenim una gran satisfacció de fer alguna cosa que és difícil, que ens suposa un esforç o un sacrifici. Fins i tot podem arribar a sentir-nos molt plens en renunciar a un desig per un ideal més elevat. Els desitjos no s’acaben mai, quan obtens quelcom que desitjaves ja comences a desitjar alguna altra cosa, així que aquest camí mai pot aportar una satisfacció real. Mihaly Csikszentmihalyi ens ho explica al llibre Fluir (flow), resultat de la investigació que, durant més de 20 anys, va fer sobre la «psicologia de la felicitat» per intentar entendre què fa que les persones se sentin felices.

      Tampoc la satisfacció derivada de l’entreteniment és la millor manera de cultivar la felicitat. L’entreteniment ens distreu una estona i, quan s’acaba, en volem més. Quan s’acaba la font d’entreteniment no necessàriament ens sentim plens i satisfets amb nosaltres mateixos. A més, si tota la satisfacció deriva de l’entreteniment ho tenim difícil, perquè, si hem d’esperar sempre que quelcom extern ens aporti satisfacció, deixem de ser proactius i ens tornem emocionalment dependents.

      Els infants ja venen preparats per trobar satisfacció en la seva activitat espontània i natural, com moure’s, jugar, manipular, experimentar, etc. Tenen una voluntat infinita i estan disposats a «treballar dur» amb gran satisfacció. Són, per naturalesa, proactius si nosaltres no espatllem aquesta tendència innata. Heu observat mai, per exemple, com els nadons es passen llargues estones intentant mantenir les mans dins del seu camp de visió per poder observar-les? Tenen un gran interès en les mans, però, com que encara no controlen del tot els moviments, és una tasca difícil. Necessiten molta voluntat i perseverança, però no els importa, ho segueixen intentant fins que ho aconsegueixen.

      Així que, si realment volem educar infants «feliços», és imprescindible promoure i respectar la seva llibertat de joc i moviment, cuidar el seu impuls natural de tenir una activitat pròpia i espontània. D’aquesta manera desenvoluparan recursos per trobar satisfacció en allò que fan i saber gestionar de la millor manera possible les situacions difícils. Hi hem de posar especial consciència perquè siguin més capaços de gestionar les frustracions, una capacitat molt important en la salut emocional que necessiten desenvolupar perquè, si no ho fan, es quedarà allà, desaprofitada. Això significa intentar educar-los en la resiliència, en la voluntat i en la capacitat de mantenir-se «sencers» encara que a vegades les coses no surten tal com un espera. Així, la seva experiència vital seria molt més satisfactòria i veuríem infants «feliços», o, com m’agrada més dir-ho, satisfets!

      Com que és un tema complicat, més endavant dediquem un apartat a parlar especialment de les frustracions.

4. VOLEM QUE SIGUIN LLIURES

      Avui en dia, moltes famílies volen educar els seus fills en llibertat. Però què significa això exactament?

      He dit anteriorment que eduquem en dos àmbits diferents: per un costat hem de deixar que els infants expressin lliurement els impulsos de joc i moviment i, per l’altre, hem d’ajudar-los a controlar altres impulsos perquè desenvolupin eines socials, de manera que llibertat i límits no estan renyits, sinó que són compatibles i complementaris. Llibertat no vol dir absència de límits perquè, si fos així, el món seria «la jungla». Volem ajudar els infants a desenvolupar unes capacitats que els permetin, quan siguin més grans, relacionar-se a partir d’uns valors i una ètica social.

      Els infants necessiten joc lliure i moviment lliure durant tota l’etapa infantil. Però aquesta llibertat de joc i moviment ha d’anar acompanyada d’un procés de construcció d’eines socials que implica una feina que s’ha de fer amb l’ajuda de l’adult. Sobre aquesta feina en parlem, justament, en aquest llibre. En la pedagogia Waldorf es parla molt de la qüestió de la llibertat, s’acostuma a dir que les escoles Waldorf no són exactament «escoles lliures», tal com se sol entendre aquest concepte. De fet, si entrem en una escola Waldorf de primària, per exemple, veiem taules, cadires, pissarra, un mestre que explica coses, un temari que se segueix, etc. I un pot pensar que els infants d’aquestes escoles tampoc no són tan lliures, perquè no poden fer sempre tot el que volen.

      El que interessa realment a la pedagogia Waldorf és un objectiu a llarg termini, la intenció és educar infants que esdevinguin persones lliures. Quina educació necessiten per arribar a ser persones lliures? Si a un infant li deixo fer tot, potser a primera vista semblarà que és molt lliure. Però si no aprèn a controlar els seus impulsos, si no aprèn a gestionar la frustració, si no pot ser empàtic, si té dificultats per conviure socialment, no ho serà gens! Així que, al final, el que ens hem de preguntar en realitat és: què necessiten els infants en cada etapa per poder créixer de manera saludable i esdevenir persones lliures?

      Els límits tenen a veure amb la convivència social. Un dia, en una xerrada, un pare em va plantejar la dificultat de fer entendre al seu fill d’un any i mig que no havia de guixar a la paret de casa seva. Jo li vaig preguntar quantes persones vivien a casa seva i em va dir que quatre: pare, mare i dos fills. Vaig recordar-li que hi havia quatre persones que havien de conviure en una casa i que hi ha d’haver unes normes de convivència. És totalment acceptable que els adults no vulguin tenir les parets guixades. Es tractava d’un infant amb molta passió per guixar, i això és genial, però li podem oferir paper i colors o una pissarra, no cal que guixi les parets.

      Potser una família decideix que a casa seva tothom pot guixar les parets. Això no és ni bo ni dolent,