Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit

de prendre decisions, de començar el viatge sense saber ben bé on acabarà.

      No em penedeixo pas dels camins que vaig agafar, però sí que sento una mica de nostàlgia per l’època en què la major part del camí s’estenia al meu davant, per la fase en què podia esdevenir moltes coses —la gran promesa de la joventut—; ara ja he pres una infinitat de decisions, l’una rere l’altra, he arribat al final d’un camí i n’he descartat molts d’altres. «Possibilitat» significa que pots ser moltes coses que encara no ets, i això és embriagador i, a vegades, espaordidor. La majoria de les bifurcacions on vaig haver de triar les vaig trobar quan vivia en aquell cau lluminós que vaig poder llogar gràcies al senyor Young.

Sirenes de boira i gòspel

      1

      L’església baptista New Strangers Home es trobava a dos carrers del meu pis, cap a l’est, en un edifici d’estil victorià de tres plantes, amb dues torretes, semblants a sitges coronades amb creus, a cada costat de l’edifici. Tenia, a més, una cosa insòlita en un barri amb les cases construïdes arran de les voreres: una mica de gespa al davant i, enmig de quatre roses neulides, un rètol de fusta amb el seu nom. Any rere any, quan hi passava per davant, rumiava qui devien ser els «new strangers», els nous forasters. L’església baptista Solid Rock, una mica més amunt, on començava el pendent de Lyon Street, era un dels llocs de culte del barri. A vegades m’aturava al seu exterior per escoltar la música gòspel que cantaven a l’interior. Jo havia anat a parar a aquell barri procedent de l’exterior, hi era una nova forastera, precisament perquè aquell era un barri de forasters respecte a la societat blanca i jo era lliure de moure-m’hi i pertànyer-hi.

      Era un barri petit, cinc illes de cases d’ample, sis illes de cases de llarg, amb amples bulevards a l’est i a l’oest, l’estreta faixa verda del parc Golden Gate al sud i un turó costerut al nord, que feia de mur. La meva nova llar s’esqueia a la cantonada sud d’una illa de cases que al nord tenia el Temple Pentecostal, fosc i baix, que també era el meu col·legi electoral. Al costat hi havia una botiga de begudes alcohòliques, propietat d’una família d’immigrants procedents de l’Àfrica; molts anys després vaig anar al funeral del seu fill adolescent, mort quan li van disparar des d’un cotxe en marxa. El funeral es va celebrar a l’Emanuel Church of God, a Hayes Street, a tres carrers de la botiga de la família, i encara més a prop de la bugaderia automàtica davant la qual van assassinar el noi.

      L’església era en un edifici bonic que en una època més blanca havia estat un temple mormó. El funeral va ser commovedor i musical, amb un dels millors oratoris que he sentit en ma vida. L’església, ben cuidada, angular, en colors pastel i revestida d’estuc, feia l’efecte d’haver sortit d’una de les pintures del Quattrocento que representaven vides de sants. A l’altra banda del carrer hi havia la botiga convertida en església on vaig entrar una vegada, durant els primers anys al barri; el crucifix damunt l’altar estava fet d’oueres, amb la cara no plana a l’exterior. Hi havia encara més esglésies negres en aquella zona. No estaves mai lluny de la devoció.

      Una mansió preciosa, pintada d’un blanc impecable, acollia el Centre de Meditació Brahma Kumaris. Més tard en aquella dècada, quan la sida va esdevenir un flagell a escala mundial, les Missioneres de la Caritat de la mare Teresa van obrir un hospici per a malalts de la sida en una casa de fusta d’estil victorià situada davant del meu cau, a l’altra banda del carrer; a partir de llavors, les monges vestides amb saris de cotó blancs i prims i amb rivets blaus van formar part del paisatge del barri. La mateixa mare Teresa va venir unes quantes vegades; les monges una vegada em van ensenyar una foto d’ella, davant la botiga de begudes alcohòliques propietat d’un àrab però portada per un negre. Hi havia un centre islàmic a l’est, una universitat jesuïta a l’oest, esglésies catòliques i episcopalianes a l’extrem nord, i, al sud-est, tot just més enllà dels límits del barri, a Divisadero Street, l’església ortodoxa africana St. John Coltrane, amb misses amb jazz, repartiment de menjar per als pobres i pintures enormes d’arcàngels negres en l’estil ortodox rus.

      Tot això significa que era un barri de dimensions reduïdes amb una espiritualitat profunda i molt variada, on s’invocava el cel i diverses versions de Déu. Els primers anys de la meva estada al barri, la gent que assistia a aquelles esglésies hi anaven amb els vestits de gala: els homes i els nens amb americanes i pantalons de molts colors, les nenes i les dones amb vestits, les dones més grans sovint amb barrets de setí, tul o vellut que havien estat prisats, enrivetats, inclinats, realçats, coberts amb vels, decorats amb flors de roba, amb plomes o amb joies. Era un barri tan viu que, per contrast, les zones residencials on jo havia crescut em semblaven mortes i buides, ja que el seu disseny i la seva concepció buscaven evitar l’espai públic i el contacte humà, on els adults es desplaçaven amb cotxe, la gent vivia tancada i les tanques entre les cases eren més altes que els nostres caps.

      A vegades, per les meves finestres contemplava els fidels que caminaven en diverses direccions, a vegades jo mateixa passejava entre la gentada i saludava alguns coneguts abans i després de l’ofici religiós. El barri s’animava molt els dies que els fidels s’encreuaven pel carrer quan anaven a peu als seus llocs de culte i quan es dispersaven per tornar a casa. Les esglésies eren propietàries dels edificis on celebraven els actes religiosos, però la majoria dels qui hi assistien eren llogaters i al llarg dels anys molts d’ells se’n van anar a viure a altres llocs i els carrers van perdre l’animació. En comptes de l’alegre gatzara, a les voreres hi havia cotxes i cotxes aparcats en doble línia. Després, de mica en mica, també les esglésies van començar a desaparèixer, però això va passar molt després dels dies en què vaig conèixer el barri i la seva gent.

      Els habitants més antics havien format part de la gran migració de negres procedents del sud, i el seu estil de vida estava relacionat tant amb els estats del sud, els poblets i la vida rural, com amb la vitalitat de les zones deprimides de les grans ciutats. Quan escoltava les seves històries, notava que els fantasmes dels seus llocs d’origen continuaven presents en els seus records i en els seus costums. Als anys quaranta, la població negra de San Francisco s’havia multiplicat gairebé per deu, i els nouvinguts s’havien concentrat en aquest barri, prop del centre geogràfic de la ciutat, i a Hunter’s Point, a l’extrem sud-est de la ciutat, on les drassanes oferien llocs de treball.

      Els habitants més antics no tenien pressa, eren gent del camp. Miraven la gent que passava, saludaven els coneguts, a vegades renyaven la quitxalla que feia el que els semblava una malifeta. Ells em van ensenyar que una conversa, fins i tot entre desconeguts, podia ser un regal i una mena d’esport, una bona avinentesa per a la cordialitat, les bromes, les felicitacions i l’humor, i també em van ensenyar que les paraules ben dites eren un foc on escalfar-se. Molt anys després, quan vaig passar temporades a Nova Orleans i en altres parts del sud, em feia l’efecte, encara que sembli estrany, que em trobava a casa, i em vaig adonar que aquest trosset de la costa oest havia estat en aquells anys un lloc d’avançada del sud negre.

      2

      El senyor Young havia crescut a la rural Oklahoma, i el senyor Ernest P. Teal, que vivia a l’altra banda del carrer però guardava el seu cotxe llarg i luxós dels anys setanta en un dels garatges del nostre edifici, procedia de Texas. El senyor Teal anava sempre vestit amb elegància, en alguna variant d’americana i barret fedora, sovint de tweed i amb textura. Era un home amb inclinacions artístiques i m’explicava anècdotes sobre l’època gloriosa del jazz al districte de Fillmore, però també era un home piadós, d’una gran amabilitat i simpatia, la prova vivent que el fred i la calor podien brollar de la mateixa font.

      A la cantonada hi vivia la senyora Veobie Moss. Havia heretat la casa de la seva germana, que l’havia comprada amb els diners estalviats treballant de dona de fer feines. Quan la senyora Moss ja era gran i desmemoriada, sovint s’asseia als esglaons de fusta davant de casa seva, de cara al sud i, quan m’aturava per fer-la petar, em parlava dels camps de fruita de Geòrgia, on havia crescut, i dels seus preciosos arbres. Era com si en aquella escala estigués asseguda alhora en dos llocs i en dos temps, com si en cada conversa ella evoqués el seu món perdut fins que totes dues ens trobéssim a l’ombra dels seus estimats arbres fruiters. A vegades