Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit

sovint s’havia negat a arriscar-se per mi, si volia signar. Aquesta vegada va dir que sí, va omplir el formulari i el va presentar. La immobiliària no va trobar sospitós que una dona blanca, propietària d’una casa, que vivia a l’altra banda del pont Golden Gate volgués el pis. Em sembla que ella es va empescar que així estaria més a prop de la feina perquè duia la comptabilitat d’una agència artística. Li devien llogar el pis automàticament, ja que era la persona més ben situada econòmicament que havia demanat un pis petit en un barri negre.

      Durant vuit anys, cada mes vaig pagar el lloguer per gir postal signant amb el seu nom. El contracte indicava que la persona que signava havia de ser la mateixa que hi vivia. Així doncs, oficialment jo no existia a casa meva, que oficialment no era meva. Si bé vaig acabar vivint-hi una pila d’anys, durant molt de temps vaig tenir la impressió que em podien fer fora en qualsevol moment i que m’havia de fer com més invisible millor. Això em va reforçar la tendència a dissimular, el costum, adquirit de petita, de procurar passar inadvertida. En un moment determinat, l’agència immobiliària va descobrir que la persona que vivia al pis no era la mateixa que havia signat el contracte de lloguer i va demanar explicacions al conserge. Ell va assegurar que jo era una persona tranquil·la i responsable, i no va passar res més. Però encara em sentia insegura.

      El nom del conserge era James V. Young, però jo sempre li deia senyor Young. Un dia va esmentar el fet que, en disset anys, jo era la primera persona blanca que vivia a l’edifici. Els altres llogaters eren gairebé tots parelles de gent gran, si bé una mare soltera i la seva simpàtica filla vivien en un altre dels pisos d’una sola habitació. L’edifici consistia en dues plantes damunt uns baixos de garatges; cada planta tenia set pisos i s’hi accedia per l’escala. Encara no havia copsat el que significava traslladar-me a un barri negre; al llarg dels anys el barri em va ensenyar moltes coses. M’hi vaig estar tant de temps que, quan me’n vaig anar, vaig deixar un indret habitat per classe mitjana blanca; no s’havien fet canvis als edificis, tret de pintar-los, però tota la resta s’havia transformat i algunes coses essencials s’havien perdut.

      Jo també havia canviat. La persona que se’n va anar d’allà al segle XXI no era pas la persona que hi havia arribat anys abans. Hi ha, evidentment, un fil de continuïtat. La nena és la mare de la dona, però van passar tantes coses, van canviar tantes coses, que veig aquella dona jove esprimatxada i neguitosa com algú que vaig conèixer íntimament i que m’hauria agradat ajudar més, algú per qui sento la mateixa simpatia que per les dones de la seva edat que ara conec; aquella noia de temps enrere no era ben bé jo, no era pas com jo en molts aspectes decisius, però, comptat i debatut, era jo, una inadaptada ingènua, una somiatruites, una caminant incansable.

      4

      El mot «adult» implica que totes les persones que han arribat a la majoria d’edat legal formen una categoria coherent, però som viatgers que canvien i que, mentre avancen, travessen un paisatge que canvia. El camí és accidentat i sinuós. La infantesa s’esvaeix gradualment en alguns aspectes, en d’altres no acaba mai; l’edat adulta arriba de mica en mica i a batzegades, si és que arriba; i cada persona segueix el seu calendari o, més ben dit, no n’hi ha cap per a les nombroses transicions. Quan abandones casa teva, si és que n’has tingut cap, quan t’independitzes, durant una gran part de la teva vida has estat un nen, encara que no s’hagi definit clarament què significa ser un nen.

      Algunes persones tenen algú que les cuida i finança i a vegades les confina durant tota la vida, algunes persones s’allunyen de mica en mica, d’altres tallem bruscament i ens guanyem la vida pel nostre compte, també n’hi ha que ho han fet sempre. Ara bé, un cop independitzats, som immigrants acabats d’arribar al país dels adults, on la gent té uns costums estranys: estem aprenent a fer encaixar totes les peces de la nostra vida, intentem saber com serà la nostra vida, qui en formarà part i què farem amb l’autodeterminació.

      Durant la joventut, ens desplacem per un llarg camí que es bifurca sense parar; la vida és plena de decisions amb conseqüències profundes i impredictibles, ben poques vegades tenim l’avinentesa de tornar enrere i triar l’altre camí. Construïm la nostra vida, la nostra personalitat; és una tasca d’allò més creativa, en què és possible fracassar —una mica, molt, d’una manera lamentable, irremeiablement—. La joventut és una edat d’alt risc. Si fa no fa quan em vaig instal·lar a l’edifici del senyor Young, els integrants d’una secta em van abordar mentre em passejava per un centre comercial prop de l’ajuntament. Als primers anys vuitanta, les sectes, que havien fet tant de mal durant els anys setanta, encara no havien desaparegut del tot. Semblaven la conseqüència d’haver llançat, al mig de les llibertats anàrquiques de l’època, unes persones educades per obeir l’autoritat. Eren una opció aparentment radical de tornar al conservadorisme de l’obediència cega i les jerarquies inflexibles; així van esdevenir un escletxa fonda entre dues maneres de ser, i molta gent hi va caure.

      A vegades els ocells, quan veuen la porta oberta, tornen a la gàbia, a vegades les persones lliures de decidir decideixen abandonar la seva autodeterminació. Per un curt moment, al centre comercial vaig copsar clarament, visceralment i tot, el que oferien i per què era atractiu per a la gent de la meva edat: la possibilitat de renunciar al pes de la responsabilitat que comporta l’edat adulta, de no haver de prendre decisions cada dia i assumir-ne les conseqüències, la possibilitat de tornar a una situació semblant a la infància i assolir una aparença de certesa, no pas conquerida amb esforç, sinó regalada. Em vaig adonar que el lliure arbitri quedava enterrat en aquest acte de rendició, però jo, per damunt de tot, apreciava la independència, la intimitat, el lliure arbitri, la solitud, fins i tot la més extrema, com la meva, i no hi havia cap possibilitat que renunciés a tot això.

      He conegut persones que han crescut en famílies felices i que, quan arriben a l’edat adulta, no els cal esforçar-se gaire: continuen fent el que els han ensenyat; són com aglans que no cauen lluny de l’arbre; es trobaven en un camí que no es bifurcava o bé no tenien cap itinerari al davant perquè havien arribat abans de sortir. Quan era jove, els envejava la comoditat de les certeses. Ara que soc gran, penso el contrari de les vides que s’escolen sense capacitat inventiva ni recerques de cap mena. Espavilar-me tota sola era una forma d’autèntica llibertat, i, a més, podia respirar tranquil·la perquè no havia de retre comptes a ningú.

      Ara conec joves que tenen les idees clares sobre les seves necessitats i la seva evolució personal, les seves emocions i els sentiments dels altres, i són unes idees avançades, cosa que em deixa meravellada. Jo voltava pel país de la vida interior com una forastera acabada d’arribar, i els meus intents per orientar-me i trobar un llenguatge per descriure el que hi passava eren lents, barroers i dolorosos. Si vaig tenir sort, va ser la sort de ser capaç de continuar evolucionant, de canviar imperceptiblement de mica en mica, a vegades expressament, altres vegades amb increments i impulsos que jo no percebia. La sort de ser una aglà que continuava rodolant. En aquell piset vaig trobar el niu ideal per a les meves metamorfosis, un cau on podia estar mentre canviava i aconseguia un lloc al món situat més enllà. Vaig adquirir habilitats, coneixements i, amb el temps, un cercle d’amics i el sentiment de pertinença. O, més ben dit, vaig descobrir que els marges podien ser el lloc més ric, el punt de sortida entre àmbits on podies entrar i sortir.

      No es tracta tan sols que tot just acabat de sortir de l’adolescència, amb dinou o vint anys, arribes a l’edat adulta, categoria on s’inclou tothom qui no és una criatura, sinó que hi ha una altra dificultat: és un estat de canvis constants; és com si no ens adonéssim que les llargues ombres a trenc d’alba i la rosada del matí són diferents de la llum clara i directa del migdia, encara que de tot això en diguem dia. Si tens sort, canvies, amb el temps reforces la personalitat i la determinació; en el millor dels casos, comences a orientar-te i a tenir les idees clares, i unes qualitats que deuen ser la maduresa i la calma van desplaçant la ingenuïtat i la fúria. Ara que em vaig fent gran, fins i tot la gent que està en la vintena em semblen criatures, no pas per la ignorància, sinó per una mena de novetat: descobreixen moltes coses per primera vegada, tenen el tros més llarg de la vida al davant i, sobretot, estan enfeinats amb l’heroica tasca de l’evolució personal.

      Ara a vegades envejo els qui es troben a l’inici del