Records de la meva inexistència. Rebecca Solnit

       Rebecca Solnit

      Escriptora, historiadora i activista, ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art, política i història cultural. Publica habitualment a The Guardian i Harper’s Magazine. L’any 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».

      Angle Editorial n’ha publicat Els homes m’expliquen coses (2016, dues edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones, Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític, La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones, i Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se.

      Foto de portada: © Jude Mooney Photography

      Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de l’Oest americà.

      «He voltat per l’Oest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a l’Àrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, m’he ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tracta-va de política cultural. D’altra banda, puc dir sense por d’equivocar-me que jo també estic ferida i formo part d’una societat que malfereix tothom, i en particular les dones.»

      «Totes i cadascuna de les frases són exquisides.»

      — Vulture

      RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA

      EL FIL D’ARIADNA

      123

      © 2020 Rebecca Solnit

      © Josep Alemany, per la traducció

      © 9 Grup Editorial, per l’edició

      Angle Editorial

      c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona

      T. 93 363 08 23

       www.angleeditorial.com

       [email protected]

      Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo

      Primera edició: març de 2021

      ISBN: 978-84-18197-70-3

      Producció de l’ePub: booqlab

      No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

      Rebecca Solnit

      RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA

      Traducció de Josep Alemany

      Índex

       Casa amb mirall

       Sirenes de boira i gòspel

       La vida en temps de guerra

       Desaparicions

       Lliure de nit

       Alguns usos dels marges

       Submergint-se en el naufragi

       Audibilitat, credibilitat, importància

       Epíleg: línies de vida

       Agraïments

Casa amb mirall

      1

      Fa molts anys, un dia que estava dreta davant un mirall sencer, vaig veure que la meva imatge s’enfosquia, es difuminava i semblava que retrocedís, com si jo desaparegués del món, quan, en realitat, la meva ment l’expulsava. Em vaig agafar al marc de la porta a l’altra banda del passadís davant el mirall, i llavors les cames em van fer figa. La meva imatge reflectida es va allunyar de mi cap a la foscor, com si jo fos un fantasma que fins i tot fugia de la meva pròpia vista.

      Era una època en què em desmaiava de tant en tant i em marejava sovint, però aquella vegada va ser memorable perquè va semblar no pas que el món desapareixia de la meva consciència, sinó que jo desapareixia del món. Jo era la persona que desapareixia i la persona incorpòria que la contemplava d’un tros lluny, totes dues i cap de les dues. En aquella època, intentava desaparèixer i aparèixer, buscava seguretat i ser algú, i aquests objectius estaven en contradicció entre ells. I em contemplava a mi mateixa, provava de descobrir al mirall què podia ser jo, si era prou bona i si totes les coses que havien dit de mi eren veritat.

      Ser una dona jove significa afrontar la pròpia aniquilació, que es presenta de moltes maneres, o defugir-la o defugir el seu coneixement o totes aquestes coses alhora. «La mort d’una dona bonica és, sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món», va dir Edgar Allan Poe, que no es devia haver plantejat la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. Jo procurava no ser el tema de la poesia dels altres i que no em matessin; procurava trobar la meva pròpia poètica, sense mapes, sense guies, sense gaires pistes que em poguessin orientar. Potser eren en algun lloc, però encara no les havia descobertes.

      Lluitar per trobar una poesia que celebri la teva supervivència i no la teva destrucció, potser trobar la teva pròpia veu per reclamar-ho, o almenys trobar la manera de sobreviure enmig d’un sistema de valors que es delecta en l’esborrament i el rebuig de les dones és una tasca que moltes dones joves, potser la majoria, han de fer. En aquells primers anys, no ho vaig fer gaire bé ni amb gaire lucidesa, però sí aferrissadament.

      Sovint no era conscient de contra què ni per què resistia i, per tant, el meu desafiament era confús, incoherent, irregular. Aquells anys en què lluitava per no sucumbir, o en què sucumbia com algú que s’enfonsa en un aiguamoll i després es debat per sortir-ne, em venen a la memòria quan veig al meu voltant dones joves que lliuren el mateix combat. La lluita no era tan sols per sobreviure físicament, cosa que podia demanar molts esforços, sinó per sobreviure com a persona posseïdora de drets, incloent-hi els drets de participar, gaudir de dignitat i tenir veu pròpia. Era per més que sobreviure, doncs: per viure.

      La directora, escriptora i actora Brit Marling ha escrit fa poc: «Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones ben sovint tenen un final desastrós».

      El mirall on em vaig veure desaparèixer era al pis on vaig viure durant un quart de segle, a partir dels darrers mesos dels meu dinou anys. Els primers anys allà van ser l’època de les meves batalles més aferrissades; en vaig