Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers. Benjamin Alire Saenz

una ullada a la seva habitació desordenada.

      –Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.

      No es va enfadar. Va riure.

      Em va passar un llibre.

      –Té –va dir–. Llegeix mentre jo endreço l’habitació.

      –Potser hauria, no ho sé, de marxar... –Em vaig aturar. Vaig escrutar l’habitació desordenada.– Fa una mica de por, ser aquí a dins.

      Ell va somriure.

      –No –va dir–. No te’n vagis. Odio endreçar-me l’habitació.

      –Potser si no tinguessis tantes coses.

      –Només són coses –va dir ell.

      No vaig dir res. Jo no tenia coses.

      –Si et quedes, no serà tan dur.

      D’alguna manera, em sentia fora de lloc, però:

      –D’acord –vaig dir–. T’ajudo?

      –No. És cosa meva –va dir amb certa resignació–. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella s’hi va casar. Que no sap quina mena de paio és?

      –Sempre analitzes els teus pares?

      –Ells ens analitzen a nosaltres, no?

      –És la seva feina, Dante.

      –Ara em diràs que tu no analitzes els teus pares.

      –Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.

      –Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.

      –Inescrutable.

      Sabia que quan arribés a casa hauria de buscar aquesta paraula al diccionari.

      En Dante em va mirar com si em toqués a mi dir alguna cosa.

      –Jo he desxifrat la meva mare, en gran part –vaig dir–. Però el meu pare... Ell també és inescrutable.

      Em vaig sentir una estafa, fent servir aquella paraula. Potser era això, el que em passava. Que jo no era autèntic. Era una estafa.

      Em va passar un llibre de poesia.

      –Llegeix això –va dir. Jo no havia llegit mai poesia, i ni tan sols estava segur de com es llegia un llibre de poesia. Me’l vaig mirar, perplex.

      –Poesia –va dir–. No et matarà.

      –I si sí que em mata? Noi mor d’avorriment mentre llegeix poesia.

      Va intentar no riure però no se’n sortia gaire bé, a dominar tot el riure que vivia dintre seu. Va moure el cap a banda i banda i va començar a recollir tota la roba que hi havia per terra.

      Va assenyalar la cadira.

      –Tira-ho tot a terra i seu.

      Vaig recollir una pila de llibres i un quadern de dibuix i ho vaig deixar a terra.

      –Què és?

      –Un quadern de dibuix.

      –El puc veure?

      Va fer que no amb el cap.

      –No m’agrada ensenyar-lo a ningú.

      Era interessant que tingués secrets.

      Va assenyalar-me el llibre de poesia.

      –De debò, no et matarà.

      Durant tota la tarda, en Dante va estar ordenant l’habitació. I jo em vaig llegir aquell llibre de poemes d’un poeta que es deia William Carlos Williams. No n’havia sentit a parlar mai, tot i que no havia sentit a parlar mai de ningú. I de fet vaig entendre alguna cosa. No tot, però alguna cosa. I no ho vaig odiar. Em va sorprendre. Era interessant, ni estúpid ni ximple ni sensibler ni massa intel·lectual (ni cap de les coses que em pensava que era la poesia). Alguns poemes eren més fàcils que d’altres. Alguns eren inescrutables. Estava començant a pensar que potser sí que sabia el significat d’aquella paraula.

      Vaig arribar a pensar que els poemes eren com les persones. Hi havia persones que les calaves de seguida. I algunes que no hi havia manera, i que no calaries mai.

      Estava impressionat pel fet que en Dante fos tan sistemàtic organitzant la seva habitació. Quan hi havíem entrat, tot era un caos. Però quan va acabar, tot estava al seu lloc.

      El món d’en Dante tenia un ordre.

      Havia organitzat tots els llibres en una estanteria de l’escriptori.

      –Deso els llibres que em llegiré primer a l’escriptori –va dir.

      Un escriptori. Un escriptori de debò. Quan jo havia d’escriure alguna cosa, feia servir la taula de la cuina.

      Em va agafar el llibre de poemes i es va posar a buscar un poema. El poema es titulava «Mort». Estava tan perfecte a la seva habitació acabada d’ordenar, el sol de l’oest entrant amb força, el rostre sota la llum i el llibre a la mà com si estigués fet per estar allà, a les seves mans i només a les seves mans. M’agradava la seva veu mentre llegia el poema com si l’hagués escrit ell:

      És mort

      el gos no haurà de

      dormir sobre les patates

      mai més perquè no

      es congelin.

      és mort

      el vell malparit.

      Quan en Dante va llegir la paraula malparit va somriure. Sé que li encantava dir-la perquè era una paraula que no li deixaven dir, una paraula que estava prohibida. Però aquí, a la seva habitació, podia llegir-la i fer-la seva.

      Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de l’habitació d’en Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.

      A mi no em preocupava no entendre’ls. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu d’en Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que l’havia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.

      Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable. Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriure’n tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».

      Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable. I amic.

      Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.

      Sis

      Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?

      –Soc en Dante Quintana –va dir.

      –Em va ensenyar a nedar –vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare.– Em vas dir que no m’ofegués, així que vaig trobar algú que m’ajudés a mantenir la promesa.

      El pare es va mirar la mare. Crec que s’estaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.

      En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.

      –T’he portat un