Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers. Benjamin Alire Saenz

après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.

      –Crec que t’estàs equivocant –va dir només.

      No acabaré fotut a la garjola. Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:

      –Si m’hi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.

      –És la teva vida –va dir.

      Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa m’emprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que l’havia de conèixer més, si no m’ho permetia? Odiava aquesta situació.

      Les coses m’anaven prou bé. Tenia amics a l’escola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.

      Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar l’estona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.

      En realitat, suposo que tampoc m’anava tan malament. Potser ningú no m’estimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.

      Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.

      Era sobretot invisible. Crec que ja m’estava bé.

      I llavors va aparèixer en Dante.

      Cinc

      Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys d’una illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.

      Em va presentar el seu pare, el professor d’anglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor d’anglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part d’ell fos encara un noi. Semblava un home enamorat d’estar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare d’en Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.

      Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare d’en Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.

      En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.

      –Aquest matí no t’has afaitat, papa.

      –És estiu –va dir el seu pare.

      –Això vol dir que no has de treballar.

      –Això vol dir que he d’acabar d’escriure el llibre.

      –Escriure un llibre no és treballar.

      El pare d’en Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.

      –A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.

      –És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.

      –Tu mai vols parlar de feina.

      A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.

      –T’estàs deixant créixer la barba?

      –No. –Va riure.– Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més d’un dia sense afaitar-me.

      –Uau, que estricta.

      –Sí.

      –I què faries sense els seus petons?

      Va somriure, llavors em va mirar.

      –Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser l’Ari.

      –Sí, senyor.

      Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Se’m va acostar i em va allargar la mà.

      –Soc en Sam –va dir–. En Sam Quintana.

      –Encantat de coneixe’l, senyor Quintana.

      Havia sentit aquesta frase, «encantat de coneixe’l», mil vegades. Quan en Dante m’ho havia dit a mi, havia sonat real. Però quan ho vaig dir jo, em vaig sentir estúpid i gens original. Em volia amagar en algun lloc.

      –Pots dir-me Sam –va dir.

      –No puc –vaig dir. Déu meu, volia amagar-me.

      Va assentir amb el cap.

      –Que maco –va dir–. I respectuós.

      La paraula maco no havia passat mai pels llavis del meu pare.

      Va donar un cop d’ull a en Dante.

      –Aquest jove té un cert respecte. Potser en pots aprendre alguna cosa, Dante.

      –Vols dir que prefereixes que et digui senyor Quintana?

      Tots dos es van aguantar el riure. Va tornar a centrar-se en mi:

      –Com va la natació?

      –En Dante és un bon professor –vaig dir.

      –En Dante és bo en moltes coses. Però no és gaire bo a l’hora d’endreçar-se l’habitació. Endreçar una habitació s’assembla massa a la paraula feina.

      En Dante li va llançar una mirada.

      –És una indirecta?

      –Ets ràpid, Dante. Ho deus haver tret de la teva mare, això.

      –No siguis pedant, papa.

      –Quina paraula acabes d’utilitzar?

      –T’ofèn, aquesta paraula?

      –No és la paraula. Potser és l’actitud.

      En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.

      –No et posis gaire còmode. –Va assenyalar cap amunt.– Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.

      Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si l’amor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.

      Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.

      Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.

      –Era de la meva mare –va dir–. Volia llençar-lo. T’ho pots creure? –Va posar Abbey Road, el seu disc preferit.– Vinil –va dir–. Res d’aquesta merda de cassets.

      –Què tenen de dolent, els cassets?

      –No me’n refio.

      Em