Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers. Benjamin Alire Saenz

sentir-me així. –Va arronsar-se d’espatlles.

      –A mi tothom em diu Ari –vaig dir.

      –Encantat de coneixe’t, Ari.

      Em va agradar la manera com va dir «Encantat de coneixe’t,

      Ari». Com si ho pensés de veritat.

      –D’acord –vaig dir–, ensenya’m a nedar.

      Suposo que ho vaig dir com si li estigués fent un favor. Ell, o no se’n va adonar o no li va importar.

      En Dante era un professor molt estricte. Era molt bon nedador. Entenia com anaven els moviments de braços i cames, i la respiració, entenia com funcionava un cos mentre era dins l’aigua. Adorava l’aigua, la respectava. N’entenia la bellesa i els perills. Parlava de la natació com si fos una manera de viure. Tenia quinze anys. Qui era aquest paio? Semblava fràgil, però no ho era. Era disciplinat i dur i culte i no es feia l’estúpid ni volia ser com els altres. No era gens així.

      Era divertit, centrat i intens. Vull dir que podria ser intens. I no tenia cap malícia. Jo no entenia com podies viure en un món pervers i que no se’t contagiés cap maldat. Com podia un noi viure sense ni mica de malícia?

      En Dante es va convertir en un misteri més en un univers ple de misteris.

      Durant tot aquell estiu, vam nedar i llegir còmics i llegir llibres i discutir les nostres lectures. En Dante tenia tots els còmics vells de Superman del seu pare. Li encantaven. També li agradaven els d’Archie i Veronica. Jo detestava aquella merda.

      –No és cap merda –deia ell.

      A mi m’agradaven Batman, Spider-Man, i l’Increïble Hulk.

      –Massa foscos –deia en Dante.

      –I ho dius tu, que t’encanta El cor de les tenebres de Conrad.

      –És diferent –va dir–. Conrad feia literatura.

      Jo sempre defensava que els còmics també eren literatura. Però la literatura era un tema molt seriós per a en Dante. No recordo haver guanyat mai cap discussió amb ell. Ell era més bon polemista. També era més bon lector. Em vaig llegir el llibre de Conrad per ell. Quan me’l vaig acabar, li vaig dir que no m’havia agradat gens.

      –Excepte –vaig dir– que és veritat. El món és un lloc fosc. Conrad té raó en això.

      –Potser ho és el teu món, Ari, però el meu no.

      –Esclar, esclar –vaig dir jo.

      –Esclar, esclar –va dir ell.

      La veritat és que vaig mentir. El llibre em va encantar. Vaig pensar que era la cosa més bonica que havia llegit mai. Quan el meu pare va veure què estava llegint, em va dir que era un dels seus llibres preferits. Volia preguntar-li si l’havia llegit abans o després de lluitar al Vietnam. No era bona idea fer preguntes al meu pare. No les contestava mai.

      Em feia la impressió que en Dante llegia perquè li agradava llegir. Jo, en canvi, llegia perquè no tenia res més a fer. Ell analitzava les coses. Jo només les llegia. Tenia la sensació que jo havia de buscar més paraules al diccionari que ell.

      Jo era més fosc que ell. I no parlo només del color de la pell. Em va dir que tenia una visió tràgica de la vida:

      –Per això t’agrada Spider-Man.

      –Només soc més mexicà –vaig dir-li–. Els mexicans són gent tràgica.

      –Potser sí –va dir ell.

      –Tu ets un americà optimista.

      –Això és un insult?

      –Podria ser-ho –vaig dir.

      Vam riure. Sempre rèiem.

      No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment d’un nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».

      En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:

      –Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?

      –Ho dubto –vaig dir.

      Va riure.

      Llavors vaig tenir aquesta idea:

      –Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.

      En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:

      –La gent rica no puja a l’autobús.

      –Per això ens agrada.

      –Potser sí –vaig dir jo–. Que som pobres, nosaltres?

      –No. –Llavors va somriure.– Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.

      Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.

      –Ho faries? –vaig dir–. Escapar-te?

      –No.

      –Per què no?

      –Vols que t’expliqui un secret?

      –I tant.

      –Els meus pares em flipen.

      Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.

      I després em va xiuxiuejar a l’orella:

      –Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.

      –Com ho saps? –vaig xiuxiuejar jo.

      –S’ha tret l’anell de matrimoni quan pujava al bus.

      Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.

      Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.

      I, tant per tant, potser ells també n’escrivien sobre nosaltres.

      Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar l’escoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.

      Nois. Me’ls mirava. Els estudiava.

      Al final, la majoria dels nois que m’envoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.

      Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.

      –Prova-ho un any –em va dir el pare.

      El pare sabia que de vegades m’agradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no m’ajuntés amb les quadrilles conflictives de l’escola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.

      Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar.