Apunts del subsol. Fiódor Dostoievski

El caràcter impulsiu el va portar no només a la infidelitat, sinó a l’addicció al joc: durant el viatge per Europa el 1863 amb la jove Polina Suslova, l’escriptor es va endeutar fins a tal punt que va haver de demanar un avançament de drets per una novel·la que tenia al cap i que no escriuria fins al cap de tres anys, El jugador (entremig va publicar dues de les seves obres mestres, Apunts del subsol i Crim i càstig). La història amb Suslova va acabar malament: «Fiódor va matar per primera vegada la meva innocència», escriuria ella el 1864, quan Dostoievski ja havia publicat, en dos lliuraments, Apunts del subsol, a la revista Epokha, el nom amb el qual havia renascut Vrémia, prohibida mesos abans i dirigida per Mikhaïl. Havia començat a treballar en aquesta novel·la breu a finals del 1863. El context personal que envolta la redacció del llibre és força angoixant: Maria Issàieva, la seva dona, agonitzava; Polina, l’amant, l’acabava d’enganyar a França —amb un dentista espanyol que es deia Salvador—; el fillastre malgastava els diners de la família a Petersburg; els problemes amb el joc s’agreujaven; els atacs d’epilèpsia el continuaven visitant periòdicament... i li havia revifat aquella «dolorosa malaltia que no el deixava estar ni dret ni assegut», precisa E. H. Carr: l’escriptor patia un nou episodi de morenes.

      5

      «Soc un malalt… Soc un home dolent. Un home desagradable, soc. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, soc supersticiós en extrem. Si més no, tant com per respectar la medicina. » Aquest és l’inici del laberint mental que proposa Dostoievski a Apunts del subsol. A la primera de les dues parts del llibre, l’home no triga a recordar que ha deixat enrere una etapa de «funcionari malvat» i «groller». «Quan se m’acostaven a la taula per demanar-me alguna cosa —continua—, feia garranyigar les dents i sentia un goig implacable si aconseguia amargar algú».

      El personatge no té cap recança a definir-se amb tres adjectius connotats negativament: està «malalt» i és «dolent» i «desagradable». A continuació admet que no només no sap del cert de què pateix, sinó que mai no ha fet res per curar-se. I després d’afirmar que respecta la medicina es declara supersticiós. Dostoievski es val de les eines bàsiques de la literatura confessional per presentar un personatge amargat que manté, des de l’aïllament de l’habitació «llorda i fastigosa» dels afores de Petersburg on viu —que anomena «el subsol»—, un diàleg imaginari amb la societat, amb l’objectiu principal de qüestionar-la, ridiculitzar-la i impugnar-la en la seva totalitat. El gran problema d’aquest personatge, allò que el fa anar en contra del món, és «tenir massa consciència». Tot i estar convençut de les seves vileses, és incapaç de corregir-les: «Allà, al seu subsol repugnant i pudent, el nostre ratolí ofès, abatut i escarnit, s’enfonsa tot de cop en una maldat freda, verinosa i, sobretot, eterna».

La novel·la proposa una excursió al soterrani mental d’un personatge que vol subvertir l’ordre establert amb les seves impertinències. Un dels estudiosos més destacats de la novel·la va ser el crític literari i professor Joseph Frank, que va dedicar més de quatre dècades als cinc volums —que sumen més de 2.400 pàgines— consagrats a la vida de Dostoievski. Tot i que va morir el 2013, als noranta-cinc anys, Frank va deixar inèdites les conferències que pronunciava anualment a la Universitat de Stanford. No han vist la llum fins fa uns mesos (Lectures on Dostoevsky, Princeton, 2020). A l’extensa lliçó sobre Apunts del subsol, Frank recorda com el narrador i protagonista «rebutja abandonar la seva consciència moral [...], però alhora sap que no té sentit comportar-se moralment perquè ningú accepta la responsabilitat moral de les seves accions. Ell sol és responsable de tot el que passa perquè ningú més ho vol ser».⁸ Dostoievski tenia molt clar cap a on dirigia els seus dards enverinats en forma de paraules: el llibre ataca els postulats de Nikolai Txernixevski, filòsof socialista i autor de la novel·la Què fer?, publicada el 1863. Txernixevski negava «el lliure albir» en el comportament humà: tot el que fem ve determinat per les lleis de la natura.

      En un món on tot està prefixat, ni la justícia ni la moral poden existir. L’home d’acció —el radical que en una altra època el mateix Dostoievski va arribar a ser— no és capaç d’entendre què impliquen les seves idees ni quines conseqüències reals tenen. L’home del subsol, inactiu a dins del cau, es rebolca en el seu malestar, en l’enveja i en el menyspreu cap aquella societat absurda que continuarà funcionant tot i la seva oposició. És en aquest punt que entra en joc la idea del palau de cristall, també present en la novel·la de Txernixevski. El palau de cristall «encarna les lleis de la natura», segons Joseph Frank. El narrador el voldria fer caure, però el seu excés de consciència el paralitza. «Vosaltres creieu en l’edifici de cristall, eternament indestructible, és a dir, aquell al qual no podreu fer una llengota d’esquitllada ni la figa amb les mans a les butxaques —escriu Dostoievski—. Bé, doncs jo potser tinc por d’aquest edifici justament perquè és de cristall i eternament indestructible i perquè no se li podrà fer una llengota ni d’esquitllada». A dins del palau, «dos i dos fan quatre»: aquest resultat sempre serà inalterable. El narrador del subsol, però, reclama alguna cosa més que la ciència i la raó per afrontar la realitat. Reivindica la importància del desig, del patiment i del dubte més enllà de les «taules» i «l’aritmètica». Reconeix que la pulsió constructora és tan important com la destructora, en l’ésser humà: «A l’home li agrada crear i obrir-se camins, això és indiscutible. Però, per què la destrucció i el caos també li agraden amb passió?». En aquest punt, el protagonista del llibre aventura que potser passa perquè «instintivament té por d’assolir el seu objectiu i coronar l’edifici que ha creat». Aquest palau de cristall inamovible i etern està, alhora, en construcció permanent. La lluita entre la bondat i la vilesa humanes no deixa de ser una teatralització que es dona en un espai immutable. Bo i sabent que serà incapaç de fer caure —ni tan sols trontollar— aquella construcció, l’única aspiració de l’home del subsol pot ser una oposició tan absoluta com inútil: «Mentre soc viu i anhelo, que em caiguin les mans si porto un sol totxo a un edifici com aquest!».

      La seva rebel·lió es troba en un llarg monòleg camuflat de diàleg fictici amb la societat, on mostra les seves discrepàncies i queixes en un estil obsessiu —entre la filosofia i la rebequeria—, que viatja del present estantís dels quaranta anys fins a la joventut on va aprendre a anar contracorrent. Aquest aspecte motiva la segona part de la narració.

      6

      Entre els personatges recurrents de les novel·les de Dostoievski, E. H. Carr en destaca dos: «l’home superat per les circumstàncies que acaba perdent el control d’ell mateix» —un bon exemple seria el Raskólnikov de Crim i càstig— i «l’home introvertit i humiliat que vol ofendre els altres». La veu en primera persona d’Apunts del subsol pertany a aquesta segona categoria, ja sigui parlant des de l’aridesa exabruptiva i alhora reflexiva de la primera part o bé des de la narrativitat, llaminera però incòmoda, dels dos últims terços del volum, que porten per títol A propòsit de la neu humida. Allà, el protagonista proposa un viatge cap enrere que cal ubicar durant els anys previs a la detenció de Dostoievski —la segona meitat de la dècada dels quaranta—, en un panorama literari on la novel·la sentimental, practicada pel mateix autor, era encara una tendència en voga. «El protagonista es nega el dret a la simple felicitat humana, és un antiheroi», explica August Vidal poc després de recordar que en el combat que l’autor proposa al volum hi ha el rebuig als postulats de Txernixevski, però també «als ideals de joventut».

      El narrador recorda els seus vint-i-quatre anys a partir de la seva insatisfacció laboral, intel·lectual i afectiva. «Ja llavors la meva vida era ombriva, desordenada i solitària fins a la salvatgia», admet al principi. El futur home del subsol amaga, sota la prepotència de sentir-se únic —per aquell excés de consciència que lloarà d’ell mateix—, un sentiment d’inferioritat que s’avança als oficinistes