Apunts del subsol. Fiódor Dostoievski

      Fiódor Dostoievski Nascut a Moscou el 1821, va tenir una vida torturada i tortuosa. A l’Escola d’Enginyers Militars de Sant Petersburg va decidir seguir la seva vocació literària i va obtenir els primers èxits populars, sobretot amb les novel·les Pobra gent i Les nits blanques. Va ser condemnat a mort per haver conspirat contra el tsar Nicolau I i va salvar la vida en l’últim instant.

      Amb els anys va anar abandonant les seves idees més radicals i va fer-se profundament conservador i religiós. A partir de 1864 va escriure algunes obres mestres de la literatura universal; entre elles Crim i càstig, El jugador, L’idiota, Els dimonis i Els germans Karamàzov. Angle Editorial n’ha publicat Les nits blanques, amb traducció de Miquel Cabal. Va morir a Sant Petersburg el 1881.

      Miquel Cabal Guarro (Barcelona, 1977) És traductor literari del rus. Llicenciat en Filologia Eslava i doctor en Lingüística, ha traduït narrativa i teatre d’autors com Andrei Platónov, Fiódor Dostoievski, Serguei Dovlàtov, Marina Tsvetàieva, Anton Txékhov, Daniïl Kharms, Lev Tolstoi i Mikhaïl Lérmontov, entre d’altres. Va rebre el Premi Vidal Alcover 2014 pel projecte de traducció de Petersburg, d’Andrei Beli. Compagina la traducció amb l’activitat acadèmica i la gestió cultural.

      Escrita en un moment d’enorme agitació social a Rússia i de gran turment personal, Apunts del subsol reflecteix les lluites psicològiques i morals de Dostoievski per trobar els fonaments de la condició humana i el sentit de la nostra vida. El protagonista és un funcionari fracassat, un home sense identitat ni nom, que, des del subsol, reconstruirà episodis del seu passat tot escrivint uns apunts sincers i lúcids.

      Aquest antiheroi extraordinari —en lluita constant amb si mateix— manifesta una consciència radical dels mals de la seva època: articula una crítica profunda als qui fan del racionalisme i el positivisme els eixos vertebradors de la vida, com si tot es pogués reduir a postulats científics i de la ciència en poguéssim esperar un progrés social real.

      Com a lectors sabem reconèixer la modernitat del seu estil, la radicalitat sovint contradictòria dels seus plantejaments filosòfics, el retrat de l’individu actual (sempre buscant l’èxit i l’afalagament dels altres) i el dilema etern entre vida mundana i existència intel·lectual.

       «Una excursió al soterrani mental d’un personatge que vol subvertir l’ordre establert.» — Jordi Nopca

       En el bicentenari del naixement de Dostoievski.

       Traducció de Miquel Cabal Guarro Introducció de Jordi Nopca

      Amb el suport de

      Títol original: Записки из подполья

      Dostoievski, Fiódor M. Apunts del subsol. A Obra completa en trenta volums, a cura de Víktor V. Vinogràdov. Text i notes a càrrec de Ievguénia I. Kikó. Leningrad: Naüka, 1973. Volum V, p. 99-179.

      © 2021 Miquel Cabal Guarro, per la traducció

      © 2021 Jordi Nopca, per la introducció

      © Mossolainen Nikolai / Shutterstock, per la imatge de coberta

      © 9 Grup Editorial, per l’edició

      Angle Editorial

      c. Mallorca, 314, 1r 2a B

      08037 Barcelona

      T. 93 363 08 23

       www.angleeditorial.com

       [email protected]

      Primera edició: febrer de 2021

      ISBN: 978-84-18197-65-9

      Producció de l’ePub: booqlab

      No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

      TAULA

       Fer caure el palau de cristall, per Jordi Nopca

       APUNTS DEL SUBSOL

       El subsol

       A propòsit de la neu humida

      FER CAURE EL PALAU DE CRISTALL

      1

      Un home de pell groguenca i mirada torturada, tirat en una cadira com si acabés de precipitar-s’hi des del cel: aquesta va ser la imatge que em va decidir a agafar Apunts del subsol, de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski, i emportar-me’l a casa. Creia que havia arribat el moment de descobrir de primera mà l’obra d’un autor a qui col·locava en aquella prestatgeria mental on s’apinyava un grapat d’autors del segle XIX que algun dia pretenia llegir. Encara no havia trobat el moment de fer-ho, però m’acostava als vint anys i l’experiència prèvia amb El cosí Pons de Balzac, molt positiva, em feia intuir que podia atrevir-me amb l’escriptor rus.

      A més de la coberta, una temptació irresistible per a un universitari melancòlic i solitari com jo, m’atreia la brevetat del volum, comparada a les novel·les totèmiques de l’autor. Si m’agradava el subsol, passaria a Crim i càstig o Els germans Karamàzov. El vaig començar i la veu magnètica del narrador em va atrapar de seguida, però no perquè m’agradés el que s’hi explicava, sinó perquè el contingut em semblava, a més d’incomprensible, perillós. La primera persona en què s’explicava la història —que no era ben bé una història, sinó un conjunt heterogeni i desordenat de pensaments i insults— em permetia posar-me en la pell d’aquell exfuncionari ressentit que estava carregat de raons contra el món, o que potser només s’hi oposava perquè ho volia. Aquell perquè sí d’un vell —jo el veia així llavors, tot i que tenia només quaranta anys— el relligava amb la meva postadolescència queixosa. Llegir la seva vida era imaginar a quin extrem podia arribar si continuava pel camí de l’agror i la queixa.

      Al principi em costava seguir aquella veu. Cap a la meitat se’m feia divertida i tot. A mesura que m’aproximava al final, l’home del subsol se’m transformava en un monstre.

      Era l’any 2003. Acabava de començar tercer de Periodisme, convençut que mai no arribaria a treballar ni en un diari ni a la ràdio, i encara menys a la televisió (que em semblava un mitjà de comunicació superficial i abjecte). Feia temps per fugir de la facultat amb el títol simbòlicament aferrat sota el braç: d’allà saltaria a una altra facultat, la de Lletres, per estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Si a la Universitat de Barcelona vaig triar l’optativa anual de llengua i literatura russes va ser, en part, gràcies a aquells Apunts del subsol de Dostoievski que tant m’havien incomodat i que m’havien conduït a altres lectures on la misèria econòmica i moral hi abundava (Ànimes mortes i Tres relats de Sant Petersburg, de Nikolai Gógol; Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin, d’Aleksandr Puixkin; una edició americana de nouvelles d’Anton Txékhov, Peasants and other stories, el primer volum que compraria de la New York Review Books).

      Aquells Apunts, traduïts per Miquel Cabal Guarro, són els que ara recupera Angle, revisats a fons gairebé