Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

i defensava una concepció antielitista de la cultura, l’accés i la producció cultural, que prefereix la creativitat cultural com una activitat col·lectiva i una forma de participació democràtica. Avui, el conjunt de les humanitats ja no ocupa una posició hegemònica en la jerarquia dels sistemes de producció de coneixement en el món contemporani. De manera semblant, la figura de l’intel·lectual crític, lluny de representar l’autoimatge idealitzada dels subjectes del món desenvolupat, es troba sota un escrutini sever. En aquest aspecte, estic d’acord amb Redfield quan afirma que «la teoria és un símptoma i una defensa contra el fet que la cultura literària sigui cada vegada més marginal i contra la burocratització del professorat» (2016: 132).

      Per respondre a aquest trist clima social i acadèmic, vull començar reconeixent-lo i empatitzant amb la lluita per defensar les humanitats. Al mateix temps, però, vull adoptar una posició afirmativa, malgrat l’esgotament. Defenso la productivitat de les posthumanitats contemporànies, que assenyalen un futur posthumà per a aquest àmbit, explicant les tensions de la nostra època d’una manera que té un fonament empíric, sense ser reduccionista i evitant la negativitat. Per donar suport als meus arguments, exposaré algunes de les maneres com s’estan desenvolupant ara mateix les humanitats en les nostres societats globalment connectades i tecnològicament mediades. En un context així, tinc intenció de mantenir un fort lligam amb la tradició de la teoria crítica que diu la veritat al poder i analitzar com l’autoritat es forma i esdevé operativa, alhora que l’ajudo a fer la travessia cap a la convergència posthumana. Malgrat els seus detractors, la feina de la crítica no s’acaba mai i l’intel·lectual crític és, més que mai, algú que «representa els que no tenen poder, els desposseïts» (Said a Viswanathan, 2001: 413). I encara més quan molts d’aquests, avui, no són humans.

      La convergència posthumana desafia tant la melangia com la sensació d’enfonsament imminent que ha marcat tants debats recents sobre les humanitats contemporànies. És vital observar que la recerca d’una bona imatge posthumana del pensament no es pot dissociar d’una ètica de la indagació que demana respecte per les complexitats de la vida real del món en què vivim. Per extensió, el desenvolupament de nous camps de coneixement expert i mètodes científics en les humanitats, com veurem en els capítols següents, demostra que, malgrat el suposat esgotament, són un camp molt productiu. Aquesta creativitat reflecteix la posició complexa i en ràpida transformació de la universitat en les nostres societats tecnològicament mediades i emmarcades per l’antropocè. Tenint en compte els alts índexs de productivitat, coincideixo amb molts dels meus col·legues que les retallades institucionals en les humanitats s’han d’aturar i que cal injectar-hi noves inversions. També cal revisar i millorar les condicions de treball en aquest àmbit, perquè aquest no és un moment de crisi, sinó de creixement sense precedents.

      De fet, la idea de «crisi» és una descripció inadequada de l’estatus institucional de les humanitats contemporànies, atès que aquest camp ha actuat històricament per mitjà de la reflexió sobre si mateix i l’adaptació a circumstàncies canviants. Fins a tal punt és així que la «crisi» es podria considerar el modus operandi de les humanitats, com va suggerir astutament Gayatri Spivak (1988) en resposta a l’anàlisi de la «mort de l’home» de Foucault. Tant si és en una posició forta i assertiva com en forma de «pensament dèbil» (Vattimo i Rovatti, 2010), les humanitats teòriques són el camp que es postula a si mateix com una qüestió permanentment oberta, intrínsecament socràtica, per dir-ho d’alguna manera. Per tant, si bé és innegable que els estudiosos de les humanitats estan dedicant una quantitat desproporcionada de temps a defensar-se en l’esfera pública, no hi ha motius per desesperar-se.

      La convergència posthumana evoca una percepció diferent de l’estudiós i el científic, que s’allunya del model clàssic de l’«home racional» humanista com el ciutadà europeu per excellència (Lloyd, 1984). El posthumà ens desafia a posar al dia aquest model, tenint en compte l’enorme efecte dels mitjans de comunicació i la tecnologia, i a avançar cap a una forma intensiva de transdisciplinarietat i superació de límits dins d’una àmplia gamma de discursos. Aquest moviment actua per abastar de manera transversal la diversitat conceptual en el coneixement erudit; afavoreix les barreges híbrides de coneixement pràctic i aplicat, i depèn de la desfamiliarització dels nostres hàbits de pensament institucionalitzats. La voluntat de resseguir les formacions discursives i materials de l’humà dins de la pràctica institucional de les humanitats, i el focus en les formacions de la subjectivitat, continuen sent una part integral del projecte d’aquest llibre.

      FATIGA POSTLABORAL

      Una part important de l’economia afectiva maniacodepressiva en què ens trobem és conseqüència directa de la nova economia. L’anatomia del capitalisme avançat que van fer Deleuze i Guattari (1972, 1980) ens ha ensenyat que funciona per mitjà de fluxos desterritorialitzants que desestabilitzen les estructures socials amb una energia egoista despietada. L’economia global depèn sobretot de la velocitat diferencial de desenvolupament: és una màquina que no para de girar, que perverteix tant la natura com la cultura globals i subsumeix tots els materials vius (humans i no-humans) en una lògica de mercantilització i consum (Franklin, Lury i Stacey, 2000). Això porta a la proliferació d’opcions mercantilitzades, al consum constant i als jos quantificats, i crea un sistema insostenible –un «devorador de futur» (Flannery, 1994)– que erosiona els seus propis fonaments i boicoteja les condicions de possibilitat per perdurar (Patton, 2000; Braidotti, 2002; Protevi, 2009, 2013).

      Alhora, com han assenyalat les teories feministes i postcolonials (Grewal i Kaplan, 1994), el consumisme global, al mateix temps que promou una ideologia de «sense fronteres», implementa un sistema altament controlat d’hipermobilitat de béns de consum, bits d’informació, dades i capital, mentre que les persones no circulen, ni de bon tros, amb la mateixa llibertat. De resultes d’aquesta velocitat diferencial de mobilitat, una diàspora global (Brah, 1996) ha substituït la condició exemplar d’«exiliat» (Said, 1994), cosa que ha causat posicions de subjecte nòmada dramàticament diferents: treballadors migrants, refugiats, passatgers VIP habituals als avions, viatgers pendulars que es desplacen cada dia, turistes, pelegrins i d’altres. La violència de les desterritorialitzacions capitalistes empeny a l’èxode de poblacions a una escala planetària sense precedents, que inclou també els desnonaments, el sensellarisme i la despossessió sistèmica (Sassen, 2014). Les injustícies estructurals, entre elles el creixement de la pobresa i el deute (Deleuze i Guattari, 1972; Lazzarato, 2011), condemnen grans segments de la població mundial a viure en condicions subhumanes. Aquesta governamentalitat «necropolítica» (Mbembe, 2003) actua a través de guerres i estratègies antiterroristes tecnològicament mediades que, juntament amb el creixement de la xenofòbia i la governança il·liberal, són trets característics de la convergència posthumana. Els aspectes inhumans (en diversos sentits de la paraula) de la condició posthumana són un dels motius pels quals vull destacar la qüestió del subjecte i la subjectivitat, per tal d’elaborar què pot significar el posthumà per a la nostra responsabilitat ètica i resistència col·lectiva.

      El nivell de mediació tecnològica excepcionalment alt que experimentem s’inscriu en l’axioma de beneficis (Toscano, 2005) que també es coneix com a «capitalisme cognitiu» (Moulier-Boutang, 2008). Aquest sistema capitalitza la producció de coneixement que es pugui vendre, especialment de dades sobre continguts, incrementant la velocitat d’innovació tecnològica i donant suport a la convergència i combinació de diferents branques de la tecnologia. La intel·ligència artificial, les neurociències i la robòtica, la genòmica i la recerca amb cèl·lules mare; les nanotecnologies, els materials intel·ligents i la impressió en 3D se superposen i es reforcen mútuament. La cultura algorítmica que actua arreu en la nostra existència quotidiana ha engegat nous sistemes financers amb les seves pròpies criptomonedes. També nodreixen una onada de preocupació per la seguretat i la intimitat, que ha portat alguns crítics a parlar de «capitalisme de vigilància» (Zuboff, 2019).

      El que compta avui com a capital és el poder informacional de la matèria viva mateixa, amb la seva capacitat immanent d’autoorganitzar-se. Això produeix una nova economia política: «la política de la vida mateixa» (Rose, 2007), també coneguda com