Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

d’aquest canvi de to, i aplaudir la fi dels sistemes grandiosos en favor d’una teoria més «concreta», més recentment Jeffrey Williams tenia motius per lamentar que «ara som emprenedors de la ment i això ens deixa sense forces» (2014: 166). Els acadèmics estan esgotats per l’excés de feina i les avaluacions competitives constants (Berg i Seeber, 2016).

      Però la crisi no era ni de bon tros universal. La situació desigual de les publicacions acadèmiques semblava que es compensava amb el creixement dels llibres de no-ficció supervendes escrits per celebritats acadèmiques, que tenien èxit comercial i un bon domini dels mitjans de comunicació (Thompson, 2005; 2010). La seva visibilitat sovint es manipulava per amagar la realitat més pobra en aquest camp (Collini, 2012; Williams, 2014). Altres camps acadèmics simplement van florir. Per exemple, Matthew Fuller explica que, contràriament a la tendència general, la dècada de 1990 va ser un període d’exuberància pràctica per a la teoria dels mitjans de comunicació, a causa de l’ascens de les cibercultures, i les noves àrees de recerca després del final de la Guerra Freda. És significatiu que un teòric dels mitjans de comunicació proposés una valoració tan positiva, i que per tant sonés tan optimista, dels efectes secundaris de la fi del comunisme a Europa sobre la salut general de les humanitats (Fuller, 2008). Els estudis de comunicació audiovisual, que se centren en els aparells tecnològics no-antropocèntrics i en objectes d’investigació com xarxes, codis i sistemes, són un dels molts motors i beneficiaris de la convergència posthumana. Això tot sol podria explicar gran part de la vitalitat de les humanitats contemporànies.

      La trajectòria que traça la corba descendent de l’estatus i la sort dels intel·lectuals és problemàtica, no tan sols pel que fa a aquesta mena de professionals en concret, sinó també pel que revela sobre els escenaris institucionals i la posició social canviant de les humanitats acadèmiques en particular i la universitat en general. La naturalesa sovint agra del debat sobre el paper dels intel·lectuals crítics es limita a subratllar la vulnerabilitat institucional de les humanitats en aquell moment. Però aquesta hostilitat és directament proporcional al grau en què la universitat mateixa va ser atacada de manera simultània (Berubé i Nelson, 1995). Dit d’una altra manera, l’estat d’ànim «post-teòric» coincideix amb el final del suport econòmic públic a l’educació superior (Nixon, 2011: 259) i amb «una reducció més general en el conjunt de les humanitats i les ciències socials de la mena de radicalisme que sovint feien possible els treballs antiimperials i postcolonials» (Nixon, 2011: 259). Quan repassa aquesta situació, Coetzee suggereix que l’atac a les humanitats, que va començar durant la dècada de 1980, ha tingut èxit a l’hora de fer fora d’aquesta institució tots els acadèmics que van ser «diagnosticats com esquerrans o anarquistes o antiracionals o anticivilitzacionals» (2013). Se n’ha sortit fins al punt que «continuar concebent les universitats com a planters d’agitació i dissensió faria riure» (Coetzee, 2013).

      El suport i el finançament del govern a les humanitats acadèmiques s’ha reduït a les institucions d’arreu del món occidental, malgrat el seu intent de reinventar-se com a universitats «de recerca» (Cole, Barber i Graubard, 1993). Els «últims professors» que encara creien en la seva missió intel·lectual crítica (Donoghue, 2008) i en la llibertat acadèmica (Menand, 1996) van denunciar «la universitat en ruïnes». Molts van plantar cara a la universitat corporativa i a l’augment dels costos de matrícula dels estudiants, i es van negar a ser considerats merament figures de gestió. Williams argumenta que, en els darrers quaranta anys, la universitat pública dels Estats Units s’ha transformat «d’un vaixell insígnia del sistema de benestar de la postguerra a una empresa privatitzada, orientada als negocis i a la seva pròpia acumulació» (2014: 6). La reorganització neoliberal de la institució universitària es va implementar per mitjà de pràctiques com ara el sistema d’estrelles acadèmiques (Shumway, 1997), les auditories, les mètriques de producció i la quantificació de les valoracions d’impacte, la privatització de l’educació superior, i l’èmfasi en la monetarització dels resultats per mitjà de beques i recaptacions de fons sistèmiques, entre altres.

      El tema del valor públic de les humanitats (Small, 2013) ha passat a primer pla, ara que els legisladors apliquen criteris econòmics estrets de mires per avaluar el «mercat acadèmic». La nova estructura laboral al si de la universitat (sobretot als Estats Units) reflecteix els valors jeràrquics de l’economia neoliberal. Es va crear una diferenciació molt marcada, amb un petit percentatge (als Estats Units menys d’una tercera part, segons Williams) de docents titulars a dalt de tot de l’escala que treballen sota una pressió creixent de generar ingressos per mitjà de la captació de beques. Després hi ha una gran part de «precariat» acadèmic a baix de tot de l’estructura: personal docent a temps parcial, amb contractes temporals, sense plaça fixa i mal pagat, amb feixugues càrregues de feina i poques oportunitats d’investigar o perspectives laborals. Aquesta massa de personal temporal o sense plaça fixa experimenta condicions laborals molt dures, estrès i explotació sistèmica al Regne Unit (Gill, 2010), una situació que Marina Warner descriu com «treballar per a una barreja entre IBM, amb jerarquies de comandament vertiginoses, i un McDonald’s» (2015: 9).

      En un estudi incisiu basat en el cas canadenc, Berg i Seeber (2016) denuncien el ritme frenètic i l’estandardització de la vida acadèmica contemporània, que són incompatibles amb el temps de reflexió profunda necessari per a la recerca erudita. Els autors assenyalen que l’estrès en el món acadèmic supera el de la població en general i les condicions laborals són poc atractives i contraproduents. La governança neoliberal de les universitats significa que la conseqüència de la tan aplaudida flexibilitat horària és que els acadèmics treballen a totes hores; els contractes precaris provoquen inseguretat i estrès. La vida quotidiana dels docents es veu amenaçada per les ràtios creixents a les aules, les tecnologies que s’escampen arreu i l’excés de feines administratives. Per això, presenten amb determinació els seus arguments contra la corporativització de la universitat i la transformació del mercat acadèmic global en una sucursal del capitalisme aplicat a la recerca, que redueix la universitat a la categoria d’una empresa fabricant de productes de coneixement.

      Els acadèmics progressistes han respost a aquesta situació apel·lant a una aproximació sense ànim de lucre cap a les humanitats i a l’ensenyament superior, seguint el model clàssic de les arts liberals (Nussbaum, 2010), mentre que les veus més escèptiques es preguntaven si aquest camp tenia alguna mena de futur (Collini, 2012). Una de les àrees de creixement actuals de les humanitats en l’àmbit institucional es troba en la intersecció entre qüestions de seguretat nacional, temes de vigilància i antiterrorisme. Des que Lynne Cheney, parlant en nom de l’administració Bush, el 2001 va declarar que els acadèmics eren la «baula feble» en la guerra contra el terror, s’ha pressionat molt la universitat perquè s’alineï amb la política oficial del govern en defensa i qüestions afins. La importància de les humanitats en els estudis de seguretat ha anat creixent des d’aleshores (Burgess, 2014).

      A l’Europa continental, els polítics populistes de dretes que van arribar al poder després de l’11-S i les guerres que el van seguir, i encara avui, són explícitament contraris que la cultura i les arts estiguin presents tant en la societat com en els plans d’estudis. Per exemple, als Països Baixos, el populista de dretes Geert Wilders va menysprear l’art i la cultura, i les humanitats, qualificant-los de «passatemps d’esquerres», i van ser objecte d’enormes retallades econòmiques per part del govern, ja que no considerava que valgués la pena invertir-hi. Aquesta tendència continua avui a Alemanya, on el grup d’extrema dreta Alternativa per Alemanya està posant en marxa una «guerra cultural» contra els escriptors, intèrprets i artistes progressistes.

      Avui dia, la literatura i la crítica literària són percebudes –pels gestors, els legisladors i una gran part dels mitjans de comunicació– com un luxe i no com una necessitat, una tendència que Marina Warner descriu com un «nou brutalisme en el món acadèmic» (2014: 42). L’orgull que les generacions anteriors podien sentir per la gran tradició de la literatura, la música i la cultura ja no és un punt de consens en un món globalitzat i mediat per la tecnologia. A més, ja no es pot comptar ni donar per suposada una sensibilitat compartida basada en el coneixement de textos literaris canònics, ni a Occident ni a la resta del món. El comentari