Coneixement posthumà. Rosi Braidotti

proposar un únic paradigma alternatiu, l’important de la convergència posthumana és que fa una crida a la crítica: hem de construir a partir del potencial generador de les crítiques ja existents, tant a l’humanisme com a l’antropocentrisme, per tal de tractar la complexitat de la situació actual. En aquest llibre destaco l’estructura heterogènia de la convergència posthumana per tal de reflectir l’estructura multidireccional i amb diverses capes d’una situació que combina el desplaçament de l’antropocentrisme –en resposta als reptes de l’antropocè– amb l’anàlisi dels aspectes discriminatoris de l’humanisme europeu. Tenint en compte la perpetuació de l’activitat i les interaccions humanes violentes, mantinc l’èmfasi en la justícia, tant social com transespècie i transnacional. En obres anteriors ho he anomenat justícia zoe-centrada (Braidotti, 2006). Una justícia zoe-centrada ha de tenir una ètica relacional al darrere. Són elements clau del programa posthumà, perquè ens impedeixen oblidar que «estem junts en això».

      Les crítiques a l’humanisme europeu concerneixen aquesta mateixa tradició de l’humanisme europeu o, com va observar sagaçment Edward Said (1994), es pot criticar l’humanisme en nom de l’humanisme. Aquestes crítiques són essencials tant per al projecte occidental de modernitat com per al projecte modern d’emancipació. Històricament les han expressat els altres antropomòrfics de «l’home»: els altres sexualitzats i racialitzats, que reclamaven justícia social i rebutjaven l’exclusió, la marginació i la desqualificació simbòlica.

      La renúncia a l’antropocentrisme, però, posa en marxa un conjunt d’actors diferents i una reacció afectiva més complexa. Desplaçar la centralitat de l’anthropos en la visió del món europea deixa al descobert i fa esclatar diversos límits entre «l’home» i els «altres» ambientals o naturalitzats: animals, insectes, plantes i el medi ambient. De fet, el planeta i el conjunt del cosmos esdevenen objectes d’indagació crítica i aquest canvi d’escala, ni que sigui només en termes del continu naturocultural, pot semblar desconegut i una mica contraintuïtiu.

      La crítica a l’antropocentrisme implícita en el coneixement posthumà exigeix molt als estudiosos de les humanitats perquè efectua un doble canvi. En primer lloc, requereix una comprensió de nosaltres mateixos com a membres d’una espècie, i no tan sols d’una cultura o d’una forma d’organització política. En segon lloc, requereix fer-nos responsables de les desastroses conseqüències per al planeta de la supremacia de la nostra espècie i el domini violent de l’anthropos sobirà. La majoria de persones amb formació en humanitats i ciències socials no estan acostumades ni formades per pensar en termes d’espècie.

      Respecte a això, la percepció de Freud sobre la teoria de l’evolució continua sent clarament rellevant. Freud ens va avisar que Darwin havia infligit una ferida narcisista tan profunda en el subjecte occidental que havia provocat respostes negatives a la teoria de l’evolució, com ara desentendre-se’n. Així, els estudiosos de les humanitats defensen de manera implícita, és a dir, com una cosa de sentit comú, la distinció clàssica entre bios (humà) i zoe (no-humà). Bios es refereix a la vida dels humans organitzats en societat, mentre que zoe es refereix a la vida de tots els éssers vius. La bios es regula amb poders sobirans i normes, mentre que la zoe està desprotegida i és vulnerable. Tanmateix, en el context de la convergència posthumana, mantinc que aquesta oposició és massa rígida i ja no es pot sostenir. En aquest llibre exploro el potencial generador de la zoe com a noció capaç d’engendrar resistència als aspectes violents de la convergència posthumana.

      Tot i que un dels innegables punts forts de l’humanisme són les múltiples formes de crítica que ha originat al llarg de la història –fins i tot crítiques radicals a l’humanisme que posen l’accent en la diversitat i la inclusió–, no aborda necessàriament o de manera deliberada els hàbits de pensament antropocèntric que té profundament arrelats. Ara bé, per tal de desnaturalitzar les desigualtats econòmiques i la discriminació social, també cal cridar l’atenció a la teoria crítica social i cultural, ja que la seva base metodològica és un paradigma social constructivista que sosté la distinció binària entre natura i cultura. Potser no és sorprenent que la sensibilitat postantropocèntrica no hagi aparegut fins fa relativament poc entre els experts en humanitats (Peterson, 2013).

      En aquest llibre desenvolupo un marc per al coneixement posthumà creant un equilibri dinàmic entre el posthumanisme i el postantropocentrisme. Ho faig prenent com a fonament, però també deixant enrere, la controvèrsia establerta entre l’humanisme i l’antihumanisme. Aquesta controvèrsia ha preocupat la filosofia continental durant la segona meitat del segle XX, en el que va ser conegut com a moment postmodern, amb conseqüències que van arribar molt enllà, sobretot per al pensament i la pràctica ètics i polítics. No ens és possible no fer cas d’aquesta controvèrsia o descartar-la, perquè alguns dels seus aspectes ara tornen a perseguir la convergència posthumana. Això no obstant, ens podríem beneficiar d’anar més enllà de la polèmica, que és el que intento fer en aquestes pàgines. El principal repte que ens planteja la convergència posthumana és com ressituar l’humà després de l’humanisme i l’antropocentrisme. No, no soc un robot, però això planteja la pregunta de quina mena d’humà soc, o en quina mena d’humà m’estic convertint, en aquesta dinàmica posthumana. La principal tasca del pensament crític posthumà és rastrejar i analitzar el terreny canviant en què s’estan generant noves maneres d’entendre l’humà, diverses i fins i tot contradictòries, procedents de fonts, cultures i tradicions variades. Abordar aquesta tasca planteja diversos reptes que no permeten cap apel·lació òbvia o simplista a una figura de l’humà genèrica i indiferenciada, i encara menys als valors humanistes eurocèntrics tradicionals.

      Per començar a explicar l’humà en aquests temps posthumans, suggereixo definir acuradament la base de l’afirmació «nosaltres els humans». Perquè «nosaltres» no som tots el mateix. Segons el meu parer, l’humà s’ha d’avaluar com a materialment integrat i dotat de cervell, diferencial, afectiu i relacional. Anem a pams. Que un subjecte estigui materialment integrat vol dir distanciar-se de l’universalisme abstracte. El fet d’estar encarnat i dotat de cervell comporta el descentrament de la consciència transcendental. Considerar el subjecte com a diferencial implica treure la diferència fora de la lògica binària o d’oposicions que redueix la diferència a ser diferent de, en el sentit de valer menys que. La diferència és una categoria imminent, positiva i dinàmica. L’èmfasi en l’afectivitat i la relacionalitat és una alternativa a l’autonomia individualista.

      El rebuig de l’hàbit mental de l’universalisme és una manera de reconèixer la naturalesa parcial de les visions de l’humà que va produir la cultura europea en el seu mode hegemònic de mirar, imperial i dirigit per la Il·lustració. Això no obstant, la suspensió de la creença en una categoria unitària i evident de «nosaltres els humans» no és de cap manera una premissa que porti al relativisme. Al contrari, suposa l’adopció d’una idea de què és ser humà amb una base i una diferenciació internes. El reconeixement de les posicions encarnades i integrades, relacionals i afectives dels humans és una forma de coneixement situat que augmenta la capacitat singular i col·lectiva tant per a la responsabilitat ètica com per a maneres alternatives de produir coneixement (Braidotti, 2018). El posthumà, amb els seus reptes i daltabaixos, dona l’oportunitat d’activar aquestes visions alternatives del subjecte enfront del punt de vista dominant. Això és el que està en joc en la convergència posthumana.

      El posthumà també té una doble dimensió empírica i figurativa; té un fonament empíric, perquè està integrat i encarnat, però també és una figuració (Braidotti, 1991) o el que Deleuze i Guattari (1991) anomenen un «personatge conceptual». Com a tal, és una eina cartogràfica moguda per la teoria que aspira a assolir una comprensió adequada dels processos en moviment per afrontar l’humà en la nostra època de canvis ràpids. En aquest aspecte, el posthumà ens permet seguir la pista, per uns quants camps interdisciplinaris, de l’aparició de discursos sobre el posthumà generats per la intersecció de crítiques a l’humanisme i a l’antropocentrisme.

      L’itinerari és tan directe com impressionant: a la idea de naturalesa humana