La bèstia humana. Emile Zola

diré… La meva dona era amb mi. Si el que sé ha de figurar a l'informe, m'agradaria que baixés, per contrastar els meus records amb els seus.

      Això va semblar molt raonable a en Cauche, i Pecqueux, que acabava d'arribar, es va oferir a anar a buscar la senyora Roubaud. Va partir a grans gambades, hi va haver un moment d'espera. Philomène, que havia vingut amb el fogoner, l'havia seguit amb la vista, irritada que s'encarregués d'aquesta comissió. Però, havent vist la senyora Lebleu, que s'afanyava, amb tota la velocitat de les seves pobres cames inflades, es va precipitar, la va ajudar; i les dues dones van alçar les mans al cel, van proferir exclamacions, apassionades per la descoberta d'un crim tan abominable. Tot i que no se'n sabés encara absolutament res, ja en circulaven versions, entorn d'elles, en l'esverament dels gestos i els rostres. Dominant la remor de les veus, Philomène mateixa, sense que ningú no li hagués dit res, afirmava amb la seva paraula d'honor que la senyora Roubaud havia vist l'assassí. I es va fer el silenci, quan Pecqueux va reaparèixer, acompanyat d'aquesta darrera.

      —Mireu-la! —va murmurar la senyora Lebleu—. Qui ho diria, que és la dona d'un sotscap, amb els seus aires de princesa! Aquest matí, a primera hora, ja estava així, pentinada i encotillada com si anés de visita.

      Séverine avançava a petits passos regulars. Hi havia un tros ben llarg d'andana a recórrer, sota els ulls que la miraven venir; i no flaquejava, sostenia simplement el mocador sobre les parpelles, dins el gran dolor que acabava d'experimentar en conèixer el nom de la víctima. Vestida amb un vestit de llana negra, molt elegant, semblava que portés dol pel seu protector. Els seus feixucs cabells foscos lluïen al sol, ja que no s'havia entretingut a cobrir-se el cap, malgrat el fred. Els seus ulls blaus tan dolços, plens d'angoixa i negats de llàgrimes, la feien molt entendridora.

      —Ben segur que té raó de plorar —va dir a mitja veu Philomène—. Els han ben fotut, ara que han mort el seu protector.

      Quan Séverine va ser allà, enmig de tota aquella gentada, davant la portella oberta del cupè, en Cauche i Roubaud en van baixar; i, tot seguit, aquest últim va començar a dir el que sabia.

      —Estimada, ahir al matí, oi?, així que vam arribar a París, vam anar a veure el senyor Grandmorin… Devia ser un quart de dotze, oi?

      Ell la va mirar fixament, ella va repetir amb un to dòcil:

      —Sí, un quart de dotze.

      Però els seus ulls s'havien aturat sobre el coixí negre de sang, va tenir un espasme, uns sanglots profunds li van brollar de la gola. I el cap d'estació, emocionat, amatent, va intervenir:

      —Senyora, si no pot suportar aquest espectacle… Entenem molt bé el seu dolor.

      —Oh! Simplement dues paraules —va interrompre el comissari—. De seguida farem portar de nou la senyora a casa seva.

      Roubaud es va afanyar a continuar:

      —Llavors, després d'haver enraonat de diferents coses, el senyor Grandmorin ens va anunciar que havia de sortir l'endemà, per anar cap a Doinville, a casa la seva germana… Encara el veig assegut al seu escriptori. Jo era aquí; la meva dona era allà… Oi, estimada, que ens va dir que sortiria l'endemà?

      —Sí, l'endemà.

      En Cauche, que continuava prenent amb el llapis notes ràpides, va alçar el cap.

      —Com, l'endemà? Però bé que va sortir al vespre!

      —Esperi! —va replicar el sotscap—. Quan va saber que tornàvem al vespre, va tenir per un instant la idea de prendre l'exprés amb nosaltres, si la meva dona volia seguir-lo fins a Doinville, on passaria alguns dies a casa de la seva germana, com ja havia fet abans. Però la meva dona, que tenia moltes coses a fer aquí, va refusar… Oi, que vas refusar?

      —Vaig refusar, sí.

      —I vet aquí, va ser molt amable… S'havia ocupat de mi, ens va acompanyar fins a la porta del despatx… Oi, estimada?

      —Sí, fins a la porta.

      —Al vespre, vam sortir… Abans d'instal·lar-nos en el nostre compartiment, vaig conversar amb en Vandorpe, el cap d'estació. I no vaig veure res. Jo estava molt molest, perquè em pensava que estàvem sols, i hi havia, en un racó, una senyora que jo no havia advertit; encara més quan dues altres persones, un matrimoni, van pujar al darrer moment… Fins a Rouen tampoc, res de particular, no vaig veure res… Per això, a Rouen, quan vam baixar a estirar les cames, quina no va ser la nostra sorpresa, en descobrir, a tres o quatre cotxes del nostre, en Grandmorin, dret a la portella d'un cupè! «Com és això, senyor president, ha partit? Ah, bé, no ens pensàvem viatjar amb vostè!» I ens va explicar que havia rebut un despatx telegràfic… Va sonar el xiulet, vam tornar a pujar ràpidament al nostre compartiment, on, entre parèntesis, no vam trobar-hi ningú, tots els nostres companys de viatge havien baixat a Rouen, cosa que no ens va saber gens de greu… I vet aquí! Això és tot, oi, estimada?

      —Sí, això és tot.

      Aquesta relació, per simple que fos, havia impressionat fortament l'auditori. Tots esperaven comprendre, bocabadats. El comissari, parant d'escriure, va expressar la sorpresa general, demanant:

      —I esteu segur que no hi havia ningú dins el cupè, amb el senyor Grandmorin?

      —Oh, absolutament segur.

      Va córrer un estremiment. El misteri que es plantejava atiava la por, un calfred que tothom va sentir passar pel clatell. Si el viatger estava sol, ¿per qui havia pogut ser assassinat i llançat del cupè, a tres llegües d'allà, abans d'una nova parada del tren?

      En el silenci, es va sentir la veu malèvola de Philomène:

      —És estrany, de tota manera.

      Tot sentint-se al·ludit, Roubaud la va mirar, amb un moviment del mentó, com per dir que ho trobava estrany, ell també. Al costat d'ella, va veure Pecqueux i la senyora Lebleu, que movien també el cap. Els ulls de tothom s'havien girat del seu costat, s'esperaven una altra cosa, buscaven en la seva persona un detall oblidat que aclarís l'afer. No hi havia cap acusació, en aquelles mirades ardentment curioses; però tanmateix hi creia veure despuntar la sospita vaga, el dubte que el més petit fet a vegades canvia en certesa.

      —Extraordinari —va murmurar en Cauche.

      —Del tot extraordinari —va repetir en Dabadie. Llavors, Roubaud es va decidir:

      —Del que estic ben segur, és que l'exprés que va, d'una tirada, de Rouen a Barentin, marxava a la velocitat reglamentària, sense que hagués advertit res d'anormal… Ho dic, perquè, justament, com que estàvem sols, havia baixat la finestreta, per fumar un cigarret; i jo donava cops d'ull a fora, m'adonava perfectament de tots els sorolls del tren… Fins i tot, a Barentin, en reconèixer a l'andana en Bessière, el cap d'estació, el meu successor, el vaig cridar, i vam intercanviar quatre paraules, mentre que, enfilat al marxapeu, m'estrenyia la mà… Oi, estimada? L'hi poden preguntar, en Bessière els ho dirà.

      Séverine, sempre immòbil i pàl·lida, el seu rostre fi negat de disgust, va confirmar una vegada més la declaració del seu marit.

      —Ho dirà, sí.

      A partir d'aquell moment, tota acusació esdevenia impossible, si els Roubaud, que havien tornat a pujar, a Rouen, al seu compartiment, havien estat saludats, a Barentin, per un amic. L'ombra de sospita que el sotscap va creure haver vist passar dins els ulls, se n'havia anat; i la sorpresa de tothom es feia més gran. El cas prenia un caràcter cada vegada més misteriós.

      —Vejam —va dir el comissari—, ¿està segur que ningú, a Rouen, no va poder pujar al cupè, després que vostè hagués deixat el senyor Grandmorin?

      Evidentment, Roubaud no havia previst aquesta pregunta, atès que, per primera vegada, es va torbar, en no tenir sens dubte ja la resposta preparada a l'avançada. Va mirar la seva dona, dubtant.

      —Oh, no ho crec… Ja tancaven les portelles, se sentia el xiulet, vam tenir el temps just de tornar al nostre cotxe… i a més, el cupè estava