La bèstia humana. Emile Zola

era insuficient, indigna de Le Havre, amb la seva cotxera d'armadura vella, la seva marquesina de fusta i zinc, amb els vidres insuficients, els seus edificis nus i tristos, esquerdats pertot arreu.

      —És una vergonya, no sé com la Companyia encara no l'ha tirat a terra.

      Els mossos de tren se'l van mirar, sorpresos de sentir-lo parlar lliurement, quan normalment era d'una disciplina tan correcta. Se'n va adonar, es va aturar de cop. I, silenciós, enravenat, va continuar supervisant la maniobra. Un séc de descontentament li travessava el front, mentre que la seva cara rodona i acolorida, eriçada amb la barba roja, adquiria una tensió profunda de voluntat.

      A partir d'aquell moment, Roubaud va tenir la sang freda. Es va ocupar activament de l'exprés, controlava cada detall. Uns enganxaments que li havien semblat mal fets, va exigir que els subjectessin davant seu. Una mare i les seves dues filles, que la seva dona freqüentava, van voler que les instal·lés en el compartiment de senyores soles. Després, abans de xiular per donar el senyal de sortida, es va assegurar una altra vegada de la bona ordenació del tren, i el va mirar detingudament com s'allunyava, amb aquell cop d'ull clar dels homes que saben que un minut de distracció seu pot costar vides humanes. Tot seguit, d'altra banda, va haver de travessar la via per rebre un tren de Rouen, que entrava a l'estació. Justament, s'hi trobava un empleat de correus, amb qui, cada dia, intercanviava les notícies. Era, dins el seu matí tan ocupat, un breu descans, prop d'un quart d'hora, durant el qual podia respirar, cap servei immediat no el reclamava. I, aquell matí, com de costum, cargolava una cigarreta, xerrava molt alegrement. S'havia fet de dia, acabaven d'apagar els fanals de gas, a la marquesina. Estava tan pobrament vidriat, que una ombra grisa hi regnava encara; però, més enllà, el vast pany de cel sobre el qual s'obria, ja flamejava amb un incendi de rajos; mentrestant l'horitzó sencer esdevenia rosa, d'una nitidesa viva de detalls, dins l'aire pur d'un bell matí d'hivern.

      A les vuit, en Dabadie, el cap d'estació, solia baixar, i el sotscap li feia l'informe. Era un home bell, molt bru, ben vestit, que tenia els aires d'un gran comerciant capficat en els seus afers. Per la resta, es desinteressava habitualment de l'estació dels viatgers, i es consagrava sobretot al moviment de les dàrsenes, al trànsit enorme de les mercaderies, en contínues relacions amb el gran comerç de Le Havre i de tot el món. Aquell dia feia tard, i, dues vegades ja, Roubaud havia empès la porta de l'oficina, sense trobar-l'hi. Sobre la taula, hi havia el correu sense obrir. Els ulls del sotscap acabaven de distingir, entre les cartes, un despatx telegràfic. Després, com si una fascinació el retingués, ja no s'havia mogut de la porta, girant-se a desgrat seu, llançant cap a la taula mirades apressades.

      Finalment, a les vuit i deu, va aparèixer en Dabadie. Roubaud, que s'havia assegut, callava, per tal de permetre-li obrir el despatx telegràfic. Però el cap no s'afanyava gens, volia mostrar-se amable amb el seu subordinat, a qui apreciava.

      —I, és clar, a París, tot ha anat bé?

      —Sí, senyor, moltes gràcies.

      Havia acabat per obrir el despatx; però no el llegia, encara somreia a l'altre, la veu del qual s'havia fet més baixa, sota l'esforç violent que feia per dominar un tic nerviós que li convulsava el mentó.

      —Estem molt contents que es quedi aquí.

      —I jo, senyor, estic ben content de quedar-me amb vostès.

      Llavors, mentre en Dabadie es decidia a examinar el despatx telegràfic, Roubaud, a qui una lleugera suor mullava la cara, se'l va mirar. Però l'emoció que s'esperava no es va produir; el cap acabava tranquil·lament la lectura del telegrama, que va tornar a deixar sobre l'escriptori: sens dubte un simple detall de servei. I tot seguit va continuar obrint el correu, mentre que, segons el costum de cada matí, el sotscap feia el seu informe verbal sobre els esdeveniments de la nit i de la matinada. Aquell matí, però, Roubaud, dubtant, va haver de buscar, abans de recordar el que li havia dit el seu col·lega, respecte dels rodamons sorpresos a la consigna. Es van intercanviar encara algunes paraules, i el cap el va acomiadar amb un gest, quan els dos caps adjunts, el de les dàrsenes i el de la petita velocitat, van entrar, també per fer el seu informe. Portaven un nou despatx, que un empleat els acabava de donar, a l'andana.

      —Pot retirar-se —va dir en Dabadie, veient que Roubaud s'aturava a la porta.

      Però aquest esperava, els ulls rodons i fixos; i no se'n va anar fins que el paperet va tornar a ser sobre la taula, descartat amb el mateix gest indiferent. Un instant, va errar sota la marquesina, perplex, atordit. El rellotge marcava les vuit i trenta-cinc, no hi havia cap altra sortida abans de l'òmnibus de les nou i cinquanta. D'ordinari, emprava aquesta hora de respir per fer un tomb per l'estació. Va caminar durant alguns minuts, sense saber on el conduïen els seus passos. En acabat, quan va alçar el cap i tornava a ser davant del cotxe 293, va fer una brusca marrada, es va allunyar cap al dipòsit de les màquines, bé que no tenia res a veure per aquella banda. El sol ara pujava a l'horitzó, una pols d'or plovia dins l'aire pàl·lid. I ja no gaudia del bell matí, apressava el pas, l'aspecte molt enfeinat, mirant de matar l'obsessió de la seva espera.

      Algú, de cop, el va aturar.

      —Senyor Roubaud, bon dia! Ha vist la meva dona?

      Era Pecqueux, el fogoner, un gran galifardeu, de quaranta-tres anys, magre amb els ossos grossos, la cara abrusada pel foc i pel fum. Els seus ulls grisos sota el front estret, la boca ampla dins una mandíbula sortint, reien amb un continu riure de poca-solta.

      —És vostè? —va dir Roubaud aturant-se, sorprès—. Ah, sí, l'accident succeït a la màquina, me n'oblidava… i no torna a sortir fins al vespre? Un permís de vint-i-quatre hores, quina ganga, oi?

      —Quina ganga! —va repetir l'altre, emboirat encara d'una gresca feta la vigília.

      D'un poble de prop de Rouen, havia entrat de ben jove a la Companyia com a obrer ajustador. Després, als trenta anys, com que s'avorria al taller, havia volgut ser fogoner, per tal d'esdevenir maquinista; i va ser llavors que es va casar amb Victoire, del mateix poble que ell. Però els anys s'escolaven, seguia sent fogoner, ara ja no passaria mai a maquinista, sense bona conducta, sense bona aparença, embriac, faldiller. Mil vegades, l'haurien acomiadat, si no hagués tingut la protecció del president Grandmorin, i si no s'haguessin habituat als seus vicis, que compensava amb el seu bon humor i amb la seva experiència de vell obrer. En realitat només era de témer quan estava ebri: llavors es transformava en un autèntic animal, capaç d'un mal cop.

      —I la meva dona, l'ha vista? —va demanar de nou, la boca migpartida pel seu ampli riure.

      —Sí que l'hem vista —va respondre el sotscap—. Fins i tot hem dinat a l'apartament de vostès… Allà hi té una bona dona, Pecqueux! I fa malfet de no ser-li fidel.

      Ell va riure més violentament.

      —Oh, em fa cosa dir-ho, però és ella qui vol que em diverteixi!

      Era veritat. Victoire, dos anys més gran, que s'havia tornat enorme i li era difícil de bellugar, deixava caure unes monedes de cent sous dins les seves butxaques, a fi que ell es divertís a fora. Mai no havia patit gaire a causa de les seves infidelitats, que fes contínuament el cràpula, per una necessitat de la naturalesa; i ara l'existència estava reglada: tenia dues dones, una a cada extrem de la línia, la seva dona a París per a les nits que hi dormia, i una altra a Le Havre per a les hores d'espera que hi passava, entre dos trens. Molt estalviadora, vivint gasivament, Victoire, que ho sabia i que el tractava maternalment, repetia de bona gana que no volia humiliar-lo davant l'altra, allà baix. Fins i tot, cada vegada que marxava, vetllava per la seva roba interior, ja que li hauria sabut greu que l'altra l'acusés de no tenir el seu home net.

      —No importa —va fer Roubaud—, no és gaire bonic. La meva dona, que adora la seva dida, el vol renyar.

      Però va callar, en veure sortir d'un cobert, davant del qual eren, una dona molt seca, Philomène Sauvagnat, la germana del cap de dipòsit, l'esposa suplementària que Pecqueux tenia a Le Havre des de feia un any. Tots dos devien estar xerrant dins el cobert, quan ell s'havia avançat per cridar el sotscap. Encara jove malgrat els seus trenta-dos anys, alta, angulosa, plana de pit, la carn abrusada