La bèstia humana. Emile Zola

braç llarg.

      Ella encara tenia els dos ous, els hi va oferir: uns ous del matí, que acabava de recollir de les seves gallines. I la senyora gran es desfeia en agraïments.

      —Que n'és, d'amable! M'avicia… Vingui a enraonar més sovint. Ja sap que el meu marit sempre és a la caixa; i m'avorreixo tant, clavada aquí, per mor de les meves cames! Què se'n faria, de mi, si aquests miserables em prenien la vista?

      Després, mentre l'acompanyava i obria la porta, es va posar un dit als llavis.

      —Xxt! Escoltem.

      Totes dues es van quedar ben bé uns cinc minuts dretes al corredor, sense fer un gest, contenint la respiració. Acotaven el cap, paraven l'orella cap al menjador dels Roubaud. Però no en sortia cap soroll, hi regnava un silenci de mort. I, per por de ser sorpreses, finalment es van separar, saludant-se una darrera vegada amb el cap, sense dir res. L'una se'n va anar de puntetes, l'altra va tancar la porta tan suaument, que no es va sentir com el pestell s'esmunyia dins el tancador.

      A les nou i vint, Roubaud era de nou a baix, sota la marquesina. Supervisava la formació de l'òmnibus de les nou i cinquanta; i, malgrat l'esforç de voluntat, gesticulava, estava desficiós, girava sense parar el cap per inspeccionar l'andana amb la mirada, d'un extrem a l'altre. No passava res, les seves mans tremolaven.

      Després, de sobte, mentre inspeccionava una altra vegada l'estació amb un cop d'ull enrere, va sentir prop seu la veu d'un empleat del telègraf, que deia, sense alè:

      —Senyor Roubaud, no sap on són, el cap d'estació i el comissari de vigilància? Tinc uns despatxos per a ells, i ja fa deu minuts que corro… S'havia girat amb una tal tibantor de tot el seu ésser, que no se li va bellugar ni un múscul del rostre. Va clavar els ulls en els dos despatxos telegràfics que duia l'empleat. Aquesta vegada, veient l'emoció d'aquest, en tenia la certesa: per fi era la catàstrofe.

      —En Dabadie ha passat per aquí fa un moment —va dir tranquil·lament.

      Mai no s'havia sentit tan fred, amb una intel·ligència tan neta, posant-se tot ell en guàrdia. Ara, estava segur d'ell mateix.

      —Guaiti! —va fer—. Vet-lo aquí, en Dabadie.

      En efecte, el cap d'estació tornava del moll de mercaderies. Així que va haver examinat el despatx, es va exclamar.

      —Hi ha hagut un assassinat a la línia… És l'inspector de Rouen que em telegrafia.

      —Com? —va demanar Roubaud—. Un assassinat entre el nostre personal?

      —No, no, d'un viatger, en un cupè… Han llançat el cos, pràcticament en sortir del túnel de Malaunay, al molló 153… I la víctima és un dels nostres administradors, el president Grandmorin.

      El sotscap també es va exclamar.

      —El president, ai! Quin disgust que tindrà la meva pobra dona!

      El crit era tan just, tan commogut, que en Dabadie s'hi va aturar un instant.

      —És veritat, vostès el coneixien, era molt bon home, oi?

      Després, tornant a l'altre telegrama, adreçat al comissari de vigilància:

      —Deu ser del jutge d'instrucció, sens dubte per alguna formalitat… i només són les nou i vint-i-cinc, el senyor Cauche no hi és encara, naturalment… Que vagin de pressa al cafè del Comerç, al passeig Napoléon. L'hi trobaran de segur.

      Cinc minuts més tard, arribava en Cauche, conduït per un mosso de tren. Antic oficial, que considerava el seu càrrec com una jubilació, no apareixia mai a l'estació abans de les deu, s'hi passejava un moment i se'n tornava al cafè. Aquest drama, esdevingut entre dues partides de manilla, l'havia sorprès d'entrada, ja que els afers que passaven per les seves mans eren d'ordinari poc greus. Però el despatx venia del jutge d'instrucció de Rouen; i, si arribava dotze hores després de la descoberta del cadàver, era que el jutge havia telegrafiat primer a París, al cap d'estació, per saber en quines condicions havia partit la víctima; només després de ser informat dels números del tren i del cotxe, havia tramès al comissari de vigilància l'ordre de visitar el cupè que era al cotxe 293, si aquest cotxe era encara a Le Havre. Tot seguit, el mal humor que en Cauche mostrava per haver estat molestat sens dubte inútilment va desaparèixer i va fer lloc a una actitud d'extrema importància, proporcionada a la gravetat excepcional que prenia el cas.

      —Però —es va exclamar, sobtadament inquiet, amb la por que la investigació se li escapés—, el cotxe ja no deu ser aquí, deu haver tornar a sortir aquest matí.

      Roubaud el va tranquil·litzar, amb el seu aire calmós.

      —No, no, excusi… Hi ha un cupè retingut per a aquest vespre, el cotxe és allà, a la cotxera.

      I se n'hi va anar el primer, el comissari i el cap d'estació el van seguir. Mentrestant, la notícia es devia escampar, perquè els mossos de tren, dissimuladament, deixaven la feina, seguien ells també; mentre que a les portes dels diversos serveis apareixien uns empleats, que acabaven per acostar-s'hi, d'un en un. Ben aviat, hi va haver un aplec.

      Quan van arribar davant del cotxe, en Dabadie va fer una reflexió en veu alta:

      —Malgrat tot, ahir vespre, va tenir lloc la inspecció. Si hi haguessin quedat traces, les haurien consignades en l'informe.

      —Ara ho veurem —va dir en Cauche.

      Va obrir la portella, va pujar dins el cupè. I, a l'instant mateix, es va exclamar, deixant-se estar de formalitats, renegant.

      —Collons, es diria que han matat un porc!

      Un petit hàlit d'esglai va córrer entre els assistents, els caps es van allargar; i en Dabadie, un dels primers, va voler veure-ho, es va enfilar al marxapeu; mentre que, darrere seu, Roubaud, per fer com els altres, estirava també el coll.

      A l'interior, el cupè no mostrava cap desordre. Les finestretes havien quedat tancades, tot semblava a lloc. Una olor horrorosa, però, s'escapava per la portella oberta; i allà, enmig d'un dels coixins, un bassal de sang negra s'havia coagulat, un bassal tan profund, tan ample, que un reguerot n'havia brollat com d'una deu, escampant-se sobre la catifa. Hi havia uns coàguls enganxats a la tapisseria. I res més, res més que aquella sang nauseabunda.

      En Dabadie es va enfurismar.

      —On són els homes que van fer la inspecció, ahir al vespre? Que me'ls portin!

      Eren justament allà, es van avançar, van balbucejar unes excuses: que potser podien adonar-se'n, de nit? I, tanmateix, van revisar-ho tot. La vigília, juraven no haver advertit res.

      Mentrestant, en Cauche, dret dins el vagó, prenia notes a llapis, per al seu informe. Va cridar Roubaud, amb qui tractava sovint, tots dos fumant uns cigarrets, al llarg de l'andana, en les hores de passeig.

      —Senyor Roubaud, pugi, que m'ajudarà.

      I, quan el sotscap va haver saltat per damunt la sang de la catifa, per no trepitjar dintre:

      —Miri sota l'altre coixí, a veure si no s'hi ha esmunyit res.

      Va alçar el coixí, va buscar, les mans prudents, la mirada simplement curiosa.

      —No hi ha res.

      Però una taca, sobre el drap encoixinat del respatller, va atreure la seva atenció; i la va ensenyar al comissari. No era l'empremta sangonosa d'un dit? No, van acabar per posar-se d'acord que era una esquitxada. El flux de gent s'havia acostat, per seguir aquest examen, flairant el crim, apilotant-se darrere el cap d'estació, a qui una repugnància d'home delicat havia retingut al marxapeu.

      De sobte, aquest va fer una reflexió.

      —Digui, Roubaud, vostè era al tren, oi? Va tornar amb l'exprés, ahir al vespre… Potser ens podria donar algunes informacions!

      —Guaita! És veritat —es va exclamar el comissari—. Que potser va advertir res?

      Durant tres o quatre