Entendre el món. Carles Capdevila Plandiura

i que es preocupi més de la gent. Però som probablement el país més globalitzat del món. Més que Amèrica. Podem fer petites millores, que no duraran per sempre.

       Què en pensa de Thomas Piketty i aquest tipus de crítiques al capitalisme?

      No és res nou. Simplement aporta dades i xifres sobre el que ja deia Marx. Ja no hi ha cap agent polític. La tecnologia ha distribuït la classe treballadora arreu. Ja no és a les fàbriques. Crec que les persones no controlem el progrés tecnològic. A Europa hem decidit no tenir transgènics. Podem tenir raó o no tenir-ne, però és només una qüestió tecnològica. I aquestes coses tenen efectes globals. Quan la gent diu «nosaltres farem això», qui és nosaltres? La humanitat és una ficció. Hi ha unes quantes organitzacions globals, però en essència la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva.

       Es poden aconseguir progressos.

      Fa vint o trenta anys es temia que els programes nuclears s’expandissin. Ho van fer una mica, al Pakistan. També en algunes zones de Sud-àfrica. Però ho van deixar estar. Així que amb un estret grau de cooperació es pot fer alguna cosa. Potser no es va poder parar del tot, però alguna cosa es va fer. Però no hi ha cap col·lectiu humà que faci coses, cap col·lectiu o agent humà que decideixi coses. El que hi ha són estats, no-estats, criptoestats –com Islàndia. Hi ha determinades coses que es poden fer en llocs particulars en moments particulars. De vegades per l’esquerra, de vegades pels liberals.

       Però creixen els riscos.

      Un dels perills del moment és que sembla que els governs occidentals, Europa i Amèrica, serien feliços si Putin fos derrocat i hi hagués un canvi de règim a Rússia. Jo crec que Putin és perillós i el seu règim és terrible en molts sentits. No tant com el comunisme, però terrible. Però mira què ha passat en altres països on ha canviat el règim. Com Líbia, per no parlar de l’Iraq. D’altra banda, el comparen amb Hitler. Ho trobo exagerat. Però posats a comparar, Hitler era molt popular, fins que va començar a perdre la guerra. Si Putin cau, qui el reemplaçarà? Un liberal? Ho dubto. El podria reemplaçar algú menys intel·ligent, menys contingut, menys calculador, molt més tirà. Podria ser molt perillós. Occident d’alguna manera ha contribuït a les seves polítiques.

       I què pot passar?

      Si la relació entre Europa i Rússia empitjora, i Putin d’alguna manera se sent temptat a emprendre una nova aventura, als estats bàltics per exemple, seria catastròfic. No seria necessàriament una guerra nuclear, però estaríem tornant al 1930. No al nazisme. Però en la majoria de països europeus hi està havent moviments tòxics. Tinc entès que a Espanya la majoria de les radicalitzacions han vingut de les esquerres. D’alguna manera heu tingut sort. No teniu Le Pen. Esclar que la radicalització de dretes la teniu a la memòria, suposo que això hi ha ajudat.

       La violència sempre apareix.

      Els homes forts s’utilitzen a tots els bàndols. Per això en general no estic a favor de les revolucions. Passen, i de vegades s’obtenen bons resultats, però sovint a un cost enorme. I crec que aquesta és una altra de les raons per les quals alguna gent de l’esquerra encara m’odia. Perquè tot i que he criticat el capitalisme, sóc molt prudent amb les revolucions. Fins i tot a Espanya diria que els horrors de la Guerra Civil encara no s’han oblidat. Encara que hi hagués vint o trenta anys de silenci. I ara han tornat a sortir, molts anys després. I és terrible el que va passar.

       Les revoltes àrabs incitades a les xarxes socials van ser una il·lusió?

      Vaig escriure poc sobre aquest tema, perquè la gent no hauria pogut suportar el meu pessimisme. El que hauria escrit és que admiro tots aquests joves, però a Egipte només hi ha dues institucions o organitzacions de lideratge: l’exèrcit i els Germans Musulmans. El 60% de la població és analfabeta. Hi havia gent que sortia a les places, però què fas amb aquesta gent tan pobra? El resultat era previsible. No em sorprèn gens. Es van escriure moltes estupideses en aquell moment. És com les revolucions del 1848. Al cap d’un parell d’anys s’havien reprimit. I van caldre cent cinquanta anys perquè la situació a Europa s’estabilitzés. De veritat que ho poden aconseguir al Pròxim Orient en un parell de mesos? Trigaran anys, o potser dècades. No dic que hagin de seguir el procés europeu, que ha sigut nociu en molts sentits. Amb el procés colonial, per exemple. En cert sentit es van crear estats artificials en molts països. En això Europa hi té certa responsabilitat.

       Quina mena de responsabilitat?

      El que ha fet Occident fins ara ha sigut tot desastrós. Tot el que hi hem fet ha sigut un complet desastre. Hauríem de deixar-ho estar. I ja no necessitem el seu petroli. No hi durem la pau. En part perquè el conflicte té un component religiós. Ara mateix estan en una espècie de semirevolució que segurament seguirà així durant una o dues generacions. Però convertir-se en una democràcia no és una cosa que es pugui fer en un parell de mesos. La gent això no ho vol veure, perquè és depriment. I perquè no estan familiaritzats amb la història. La majoria de les esperances que la gent diposita en la política són il·lusions. És dur, però jo escric per a la gent que d’això pot fer-ne ús.

       Li agrada ser polèmic.

      Crec que hi ha determinades postures que mereixen la mofa. Hi ha postures que són estúpides, nocives i populars: són les que escullo per burlar-me’n. He tingut moltes polèmiques amb Steven Pinker, per exemple, que diu que el món és cada vegada més pacífic. En el meu nou llibre dedico una sàtira contra ell. Les morts de no combatents han augmentat des de la Segona Guerra Mundial. Això és ser més pacífic? La configuració de la violència ha canviat, però no la seva intensitat. Com a Síria: si milions i milions de persones viuen en ciutats devastades, es refugien als camps i moltes moren abans del que haurien mort, han mort per la guerra? Si a algú se’l tortura o se’l viola, hi ha seqüeles. Estrès posttraumàtic, depressió. O acaba pobre, o emigra i mor sol en algun lloc del món. L’ha mort la guerra? Jo diria que sí. És una qüestió de causa i efecte. La violència no és només un tret al cap.

       El noto enfadat amb Pinker.

      Crec que és un punt de vista molt nociu. Jo intento burlar-me’n. El que Pinker diu és que la guerra és un fenomen antiquat. Però la realitat és que les guerres moltes vegades estan subcontractades. Les grans guerres han destruït civilitzacions. Hi ha un gran escriptor de viatges britànic, Norman Lewis, que va viatjar per tot el món durant els anys cinquanta. Va denunciar l’impacte i el maltractament –i fins i tot el genocidi– dels fonamentalistes americans en societats tribals a l’Amazones. També parla sobre Àsia del Sud i de l’exquisida i delicada civilització que hi vivia. Què ho va destruir? Les seves guerres? El que realment els va destruir va ser l’últim període de la colonització occidental. El més violent. Per això no estic només en desacord amb els punts de vista com el de Pinker: els menyspreo profundament. Parts de la civilització van poder sobreviure a l’imperialisme, però no a les guerres. Crec que és un punt de vista moralment corromput i fals.

       Tria bé els seus rivals intel·lectuals.

      Si estàs interessat en una visió realista del món, no et pots prendre seriosament Dawkins, Pinker, Fukuyama… Escriuen molt, i llibres molt llargs. A mesura que em faig gran intento escriure llibres més i més curts. I només he sigut polèmic amb postures que mereixen la mofa. Quan el 2008 vaig dir que hi podria haver una guerra a Europa es van posar les mans al cap. Però el que està passant a Ucraïna és una guerra. És el món de Stefan Zweig que torna. No ho hem superat, no som més intel·ligents. Són les mateixes bogeries.

       Cap altre objecte de la seva crítica?

      La intimidació religiosa, per exemple. Jo sóc ateu i crec que la religió ha fet molt mal. Però si mirem el segle XX, la major part del mal l’han fet projectes seculars. La majoria dels alts càrrecs nazis