Entendre el món. Carles Capdevila Plandiura

algunes de les obres més recents són Temps líquids i La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?

      12 de març del 2013. Fa un any i mig que el vaig conèixer, en una primera entrevista a La Pedrera on em va descriure l’interregne en què vivim. Hem quedat a les nou del matí en punt al CCCB, l’endemà d’una conferència seva. Li dic que està en forma, ja que als vuitanta-vuit anys continua publicant llibres i fent ponències, i respon, seriós: «Quina alternativa tinc, quedar-me estirat al llit i anar-me morint?». Espero per si vol afegir-hi alguna cosa, però amb el cap em suplica un canvi de tema.

       Diu que estem condemnats a viure uns anys interessants. La condemna indica que fer història no és gens divertit.

      No és gens divertit, és dur. Només és interessant. No hi ha receptes, no hi ha senyals, cal experimentar, i això és adequat per a esperits amants del risc, de l’aventura, de l’experimentació. En el fons divideix la societat perquè deixa en inferioritat de condicions la gent que no sap moure’s sense referències.

       Aquest és el seu consell per als professors, que experimentin?

      Per a un professor està bé experimentar. Els professors han perdut una de les seves funcions més importants, que era la base de la seva autoritat en la història de l’educació. Fins ara el professor era el guardià del coneixement. Si volies coneixement, havies de passar necessàriament per ell. Ara, en canvi, han de competir per aquest rol, perquè el coneixement ve de moltes altres fonts. Internet ofereix l’oportunitat, temptadora i a la vegada enganyosa, d’estar en contacte amb el més nou, amb l’últim.

       Vivim instal·lats en la novetat.

      Som addictes a les novetats. Quan en una botiga et presenten un nou producte ho fan amb el missatge: «El mateix, però millorat». És una contradicció. Quan surt l’iPhone 5 llencem l’iPhone 4, perquè el 5 deu ser millor que l’anterior. Així és com funciona i per això la situació dels professors és difícil. Un professor s’ha graduat a la seva universitat, potser amb cum laude i tot, però vint o trenta anys enrere. I en tot aquest temps el coneixement ha crescut exponencialment. Tu sospites que t’has quedat enrere i els teus estudiants també ho sospiten. Entren a internet i en un moment troben una teoria nova de la qual no has parlat, perquè simplement has repetit les lliçons de l’any passat. Però l’any passat era un any diferent, i ara torna a ser diferent. I en definitiva, això erosiona els fonaments de l’autoritat dels professors. És molt greu.

       I què ha de fer el mestre?

      Com a professor has d’atreure els teus estudiants. Has de fer que confiïn en tu. Fa cent anys això passava automàticament i no havies de fer cap esforç, però ara és feina teva. Així que les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals.

       Vostè recorda sovint la frase d’Aristòtil «No és possible ser una bona persona si no ets en una bona societat». És possible ser un bon professor si no estem en una bona societat?

      És un gran problema. Siguin quines siguin les teves qualitats personals, ets dins d’un sistema. Quan ets part de la universitat, ho ets també dels horaris, de les rutines de promoció, de les avaluacions… Quan escrius un article per a una publicació científica de la universitat, te’l sotmeten a una avaluació d’experts. Sovint se’l miren unes tres persones i es contradiuen entre elles. Aquest és un sistema que actua en contra de la creativitat, la invenció, l’enginy, el coratge i la imaginació, que queden per sota d’altres criteris com ara la seguretat. Si els tres experts llegeixen en l’article alguna cosa nova i desconeguda per a ells, de seguida pensen que és una bogeria i la descarten. I el que es publica al final és molt menys creatiu que l’original que vas enviar.

       Tocaria arriscar més.

      Ser creatiu vol dir assumir riscos. El benefici d’assumir riscos és que, de vegades, entre vint invents diferents, dos o tres seran formidables i canviaran el món. Però si elimines aquest element de risc i creativitat… Si al principi de la humanitat s’hagués frenat el risc, no estaríem asseguts en aquest edifici, seríem en una cova del paleolític. Sempre hi ha d’haver algú que s’atreveixi a desafiar la saviesa generalment acceptada. La gent que s’hi atreveix sovint és atacada per moltíssimes bandes. Els professors ho pateixen sovint i es veuen obligats a abandonar. M’oblido de les emocions, m’oblido de canviar el món i em quedo amb un únic problema: el fet que he de sobreviure. I això són molt males notícies per a l’educació.

       Els joves de països emergents estan més preparats per als temps difícils que no pas els joves europeus?

      Els joves europeus estan a la defensiva. Volen defensar el seu lideratge i el seu lloc en la societat; no són optimistes, són a la banda pessimista. Mentrestant, els joves de les economies emergents veuen com cada dia tenen més oportunitats al seu abast. No se senten amenaçats per l’atur, és el benestar de les oportunitats infinites. Igual que els va passar als joves europeus després de la Segona Guerra Mundial. Cada generació superava l’anterior. Els seus pares eren el punt de partida i ells no farien res més que pujar i pujar. Els joves europeus ara tenen la impressió que tindran enormes dificultats per mantenir el que tenien les generacions anteriors. Són estats d’ànim molt diferents. L’optimisme et dóna forces i coratge per actuar, per destacar. Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes tot el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència. Més del 50% dels joves europeus que es van graduar l’any passat estan o bé sense feina o amb feines per sota de les seves expectatives, les seves ambicions i les seves capacitats. I això és molt descoratjador.

       Sovint critica que rebem molta informació fragmentada. No creu que moltes de les idees vénen de connectar la informació fragmentada?

      Els nostres cervells no s’han desenvolupat en la mateixa mesura que la informació que rebem, no l’hi podem guardar tota. No tenim servidors a la nostra disposició com els ordinadors. Al segle XIX encara hi havia una mena de cànon de cultural general. Tota persona educada havia de conèixer aquest cànon: John Stuart Mill en economia o Charles Darwin en evolució. Tota persona intel·ligent creia que estava obligada a participar en aquests cànons de cultura general… Crec que me n’he anat de la pregunta.

       Li deia que potser connectar informació també és ser creatiu.

      Quan estava a la universitat vaig veure que els del primer pis no llegien els llibres que llegien els del segon pis, i viceversa. No compartien els coneixements. El coneixement estava dividit en petites parts i cadascú en coneixia una. Ens estem especialitzant i fent-nos cada vegada més i més estrets de mires. És una situació complicada. Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara pots ser un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre.

      Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre Liquid Fear és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por s’imposa.

      Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades l’encertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que s’hagi acomplert el que he previst.

       Potser la por d’ara, de l’atur, de la