Paper cremat. Salvador Macip

una reserva monstruosa i de luxe per als rosegadors. Em sembla que per tot això m’he allunyat de tothom. En la solitud, ningú menysprea la meva tasca, que més que una feina és una alegria. I ben mirat, no estic sola. La biblioteca i el cinema em fan molta companyia.

      Els meus contes són invertebrats. Com a lectora m’apassiona descobrir el final d’un relat, però com a escriptora de contes no tinc cap desenllaç planificat en el moment de posar-me a escriure. Per no tenir, no tinc ni esquema més enllà del que em va venint al cap a cada moment. Diu Bradbury que si escrius un relat a la setmana tindràs cinquanta-dos relats en un any. I entre cinquanta-dues opcions n’hi haurà alguna que destaqui o t’emocioni. Escriure sense pausa és una manera de practicar, d’assajar el gènere i potenciar la creativitat. Jo cada dia sento la necessitat d’explicar una història, ja sigui perquè el to del cel a l’horabaixa és més violeta que de costum o perquè al bar de sota casa s’hi produeix una batalla campal entre dues dones que es comuniquen a base d’escopinades a la cara o d’insults encara per normalitzar.

      Puc fer real qualsevol cosa i acabar parlant de la condició humana. M’agraden les sirenes enmig de la boira, les màquines voladores i les crisàlides, els dinosaures que acaben sent dracs tristos disfressats, els encontres nocturns en no-llocs impossibles, les diademes de microscopis, el so d’un tro i les columnes de foc, les bruixes d’abril, l’última nit del món, els duplicats robòtics de persones, les pluges suaus que han de venir, els coets que exploten a prop de Mart. Tot pot passar pel filtre de la creativitat i de la versemblança. Com que el no-res és a tocar, val més passar el temps que ens queda fent allò que ens agrada, no? A més, sempre he pensat que no mola gens prometre camins de roses ni fórmules màgiques. Això ja ho fan els polítics. Hi ha molts escenaris possibles, per a la interpretació d’un conte. Tants com lectors.

      El meu conte, doncs, ha de tenir la dosi justa d’observacions personals, fantasies estrafolàries i idees estranyes. Les idees estranyes em venen de fàbrica. Aquest punt el tinc despatxat. De vegades, aquests mateixos pensaments forassenyats es porten a l’extrem i es transformen en fantasies estrafolàries com les que escrivia quan tenia quatre anys. El que he de mirar d’educar són les observacions personals. Ja observo, jo. Però poca cosa em crida l’atenció. De vegades fins i tot em quedo empanada amb coses que després entenc que no existeixen. Però jo les he vist. Només jo. He discutit amb molta gent. M’he sentit tractar de boja i jo no he baixat del burro.

      La trama d’un conte sempre es descobreix després dels fets, i no abans. Perquè la trama són les petjades que queden a la neu quan els personatges ja han marxat rumb a destins increïbles. Cal que tracti les idees com si fossin gats: aconseguir que elles em segueixin a mi, fingint que les ignoro. Estic tan emocionada que prefereixo anar a dormir i endreçar les idees. Demà començaré a escriure. Espero que la nit em bradburytzi fins al punt que, amb el nou dia, el zen s’apoderi de mi i m’ajudi a escriure un conte amb mil cares i mil ulls. Encendré lamparetes de colors a l’estudi i miraré d’escoltar la veu de l’humanista del futur. Si ell em dicta, tot serà més planer. Avui noto que no puc començar. Deu ser que el meu subconscient pensa que encara no és el moment. I me’n refio amb fe cega. Com em passa amb les veus que em parlen i que de cop i volta se silencien amb l’aparició del mag amb barret de copalta i un ull blau fluorescent al bell mig de la copa. Estira els braços com un sant Crist crucificat i tot es calma com en un estany.

      Em llevo a les vuit del matí amb una sensació inaudita. He tingut un somni estrany. Feia anys que no recordava què somniava. Penso que quan no es pot tenir la realitat, n’hi ha prou amb els somnis. Jo estava asseguda enmig d’una supernova en una butaca del Liceu de Barcelona. Primera fila. Veia a càmera lenta com el primer impacte esgarrinxava la nau com si fos un obrellaunes gegantí. També presenciava com els homes sortien disparats a l’espai, retorçant-se com una dotzena de peixos fulgurants. S’escampaven per una mar fosca mentre la nau, convertida en un milió de fragments, prosseguia la seva ruta com un eixam de meteorits a la recerca d’un sol perdut. Quan he notat molta escalfor a les cames, m’he despertat. Suada. Xopa com una gallina.

      Em torno a endormiscar, després d’un got d’aigua freda de la nevera que m’ha trepanat les temples. Els homes d’abans ara cauen. Cauen. Cauen en la maduresa de les seves vides, com còdols diminuts i platejats. Es disseminen com pedres catapultades. I ara en comptes d’homes només són veus. Veus de tota mena, incorpòries i desapassionades, amb diversos tons de terror i resignació. Tot és tan estrany i alhora tan real. Espai, milers de quilòmetres d’espai, i veus que vibren just al centre de l’escenari. No veig cap dels homes d’abans. Només sento crits.

      M’he tornat a despertar, ara neguitosa, com amb un buit a l’estómac i unes ganes incontrolades de plorar. Sento dolor i mareig a parts iguals. Noto el cervell desintegrat. He tingut un somni fragmentat, sense un principi clar ni un final definitiu. Em fa l’efecte que ho he viscut abans, tot això. I d’altra banda, és evident que no he estat mai asseguda en una butaca del Liceu enmig d’una supernova veient com la humanitat cau a l’abisme. Bàsicament perquè les intenses emissions de radiació electromagnètica m’haurien fulminat i la llum extrema m’hauria cremat les retines en dècimes de segon.

      Em sento molt petita dins el llit. Provo de recordar moments feliços de la infantesa, imatges prou agradables per tapar el somni que acabo de tenir. Però no me’n surto. Noto electricitat estàtica per tot el cos. La pila platejada de la mà ha adoptat unes dimensions inaudites. Se m’enganxen els llençols a la pell i els cabells apunten cap al sostre. Quan miro de fer-me una cua amb la goma que duc al canell, em costa arreplegar-los. Intento pensar fent ús de la raó. Per què he somniat això? Sempre m’ha agradat agafar una idea científica com a plataforma per saltar enlaire i no tornar mai més. Però avui no tinc clar el punt de partida. Em noto mal a la mà, cada vegada més. Encenc el llum i m’adono que tinc un cercle blau al voltant de la peça, com un conglomerat de venes i artèries, com si hi hagués entrat massa informació de cop i el giny estigués a punt d’explotar.

      Obro les finestres i encara és de nit. Miro el rellotge i assenyala les onze del matí. No entenc res. La làmpada blava que tinc al passadís ara emet llum verda. La casa fa olor de cafè acabat de fer. Truco als meus pares i els explico el somni, els meus successius desvetllaments nocturns, la llum verda i l’olor de cafè. La meva mare em diu que no m’espanti, que ella ha somniat exactament el mateix. Que tot això passava en un conte de Bradbury que ella ha llegit desenes de vegades i que és normal. «Però jo no recordo haver-lo llegit mai», li dic. «Però el tens concentrat al microxip», em contesta ben tranquil·la. I afegeix: «Has de pensar que el teu microxip és com el teu inconscient». Després d’aquesta frase entenc que o bé jo no he evolucionat i m’he aturat en un punt inconcret del temps i tinc la mateixa informació que tenia fa dècades —ja que tota està condensada en aquella primera i única pila platejada—, o bé que necessito explorar amb urgència el meu inconscient i posar-me a viatjar per allunyar-me d’aquest món de merda que em limita les aspiracions reals. Viatjaria en companyia del mag del barret amb l’ull blau fluorescent, no fos cas que m’entressin ganes de barallar-me amb els covards que cauen sense haver lluitat per res.

      La tecnologia que tinc dins meu m’ha fet sentir diferent tota la vida. D’alguna manera també m’ha allunyat dels altres. Entre això i l’esquizofrènia... En moltes ocasions m’he sentit com una atracció de fira, havent d’explicar què contenia el bony de la mà. Una esguerrada o una apedaçada, m’han dit de vegades pensant que no els sentia. O potser no m’ho ha dit mai ningú. Però jo ho he sentit dins del cap i això ja compta. Com les ombres verdes que veig cada nit sobre la ciutat quan apago el llum i em transformo en la firewoman més potent de la galàxia sideral. Llavors sempre sento la veu adorable de Bradbury que em xiuxiueja: «Si no tens ganes de plorar, no viuràs una vida completa». I ploro com una bleda assolellada fins que la coïssor dels ulls m’adorm com un opiaci.

      Com que avui tampoc no escriuré el conte definitiu, surto de casa. Fa fred i retrocedeixo a buscar els guants i la bufanda. Descobreixo una llibreria nova que no havia vist mai. És estrany. Em conec la ciutat com el palmell de la mà. La llibreria és plena de gent. Hi ha cava a l’entrada i tothom va molt mudat. Deuen celebrar la inauguració o s’hi deu presentar un llibre. Malgrat odiar el contacte